Escric des de Catalunya i percebo en la immensa majoria de la gent una certa perplexitat. Com es pot prohibir una consulta als ciutadans? Resposta oficial: no és legal. En una democràcia, amb dret a votar representants i amb llibertat d'expressió, quan la majoria dels càrrecs electes i una infinitat d'institucions i organitzacions socials de tota mena promouen la consulta i un milió i mig de persones surt al carrer per exigir-la -més del 20% del total de la població, la meitat dels ciutadans amb dret a votar-, com es pot prohibir una consulta que no té efectes jurídics ni obliga a cap autoritat política a sotmetre'n al resultat?
És evident que la resposta legalista no val. Hi ha diverses solucions possibles per legalitzar la consulta. Com han demostrat constitucionalistes espanyols, no només catalans. Es pot aprovar una llei espanyola de consultes no vinculants que legalitzi una consulta com la que es proposa a Catalunya. El govern pot delegar la seva competència al Parlament de Catalunya per organitzar-la. O no recórrer una llei de consultes catalana. O es pot modificar en 24 hores la Constitució si es vol ser molt perfeccionista i que no es digui que el que pot aconseguir amb un telèfon la senyora Merkel, per mitjà d'un dels seus ajudants, no ho pot aconseguir la majoria d'un poble.
Resulta incomprensible que es recorri al respecte de l'Estat de dret i a la Constitució quan els governs espanyols i el Tribunal Constitucional (TC) l'han conculcat sistemàticament: la reforma laboral, les privatitzacions i retallades de serveis bàsics protegits per la mateixa Constitució, la submissió al capital financer en detriment d'un dret constitucional com és el dret a l'habitatge, la interpretació perversa del text constitucional en detriment de les autonomies (recordin la sentència interpretativa del TC)... I no tornarem a les circumstàncies en què es va elaborar la mateixa Constitució sota pressions de forces antidemocràtiques com ja hem exposat anteriorment.
És evident que la qüestió de la consulta no genera un problema jurídic insoluble. La raó democràtica, expressada en els principis bàsics de les Cartes internacionals de drets i en la mateixa Constitució, prioritza la voluntat popular dels ciutadans o dels seus representants sobre una norma específica subjecta a ser interpretada de manera diversa. Es tracta de fer viable un dret tan elemental com el d'ésser consultat.
Es pot adduir que en cas de consulta tots els ciutadans espanyols han de ser consultats. Per què no tots els ciutadans europeus? Resulta surrealista i difícil creure que personalitats d'alt nivell polític defensin aquest criteri. ¿Cal consultar als bascos, extremenys, canaris, andalusos... sobre el futur de Catalunya a què aspiren els ciutadans catalans? És un argument més propi de l'Església catòlica més reaccionària. La conferència episcopal pretén regular les relacions sexuals del conjunt dels ciutadans, qui es pot casar o no per la llei civil i què poden fer o no les dones en relació a l'avortament o el control de natalitat.
Hi ha distingits personatges, siguin de Madrid o de Sevilla, que es consideren amb dret a intervenir en la consulta catalana. Farien bé de consultar-se a si mateixos sobre l'ètica de multiplicar ingressos públics i privats aprofitant situacions de privilegi i d'impunitat.
En fi, millor no enganyar-nos sobre un obstacle jurídic que podria superar qualsevol jurista mitjà. Del que es tracta és de la suma de tres (perverses) idees. Primer: la concepció metafísica de l'Espanya única i indissoluble, pròpia de la ideologia tradicionalista més reaccionària. Segon: l'afany de monopolitzar el poder de l'Estat per part d'una oligarquia política que inclou la dreta el PSOE. I tercer: la pretensió de sotmetre al poble català perquè aquesta oligarquia i una part molt important dels mitjans de comunicació, i d'alguns sectors de la ciutadania -especialment funcionaris i intel·lectuals-, no suporten la diferència, insecuriza la seva arrogància i consideren Catalunya terra de conquesta. Per a ells Catalunya no és del tot espanyola però és de la seva propietat.
El govern espanyol ha optat per negar la consulta com una estratègia derivada i recolzada per una part de la societat espanyola pels factors exposats. Però hi ha alguna cosa més. En l'actual crisi és molt útil manipular el problema català per traslladar el malestar a un enemic exterior, un boc expiatori.
És un Govern impotent davant la crisi, sotmès als bancs i grans grups econòmics. És feble en l'àmbit internacional i al capdavant hi actua un fantasma afàsic i els seus impresentables ministres. En aquest cas, amb tots els aparells de l'Estat a les mans, es volen demostrar forts. El cap del Govern, amb els seus silencis que pretenen ser menyspreadors, simplement és una demostració d'incapacitat absoluta pel càrrec. Els segons mitjançant la provocació sistemàtica, com Wert, Montoro, la vicepresidenta, els barons regionals i alguns destacats líders socialistes més bruts com la presidenta d'Andalusia i els líders extremenys. Els socialistes extremenys ens recorden l'obra de Muñoz Seca Els extremenys es toquen, ja que difícilment es poden distingir els del PSOE dels del PP, almenys en relació a Catalunya.
És una estratègia perillosa, no ofereix cap via de negociació, cap oferta sobre els temes conflictius, renúncia a buscar una fórmula perquè se celebri una consulta, promou campanyes mediàtiques anticatalanes, estimula -per ara amb nul èxit- la fractura de la societat catalana. Per aquest camí només es pot desembocar en una radicalització de la tensió existent. És probable que aquest sigui l'objectiu, radicalitzar el sentiment independentista per aixafar-lo amb la violència de l'Estat. ¿Tan fàcil seria, en l'actual marc europeu, aixafar la gran majoria d'un poble que s'expressa pacíficament? ¿On ens porta aquesta política de negar la realitat catalana, el seu autogovern, la seva predisposició a mantenir llaços amb l'Estat espanyol però no com ara? ¿Quin ha estat el resultat del maneig centralista i negatiu per a Catalunya dels governs que s'han succeït especialment des de principis d'aquest segle?
En els anys 80 l'independentisme no arribava al 15%, va anar augmentant gradualment i s'ha disparat en els últims anys per superar el 50% segons diverses enquestes. En els inicis de la democràcia els que es consideraven només catalans eren una petita minoria -una mica menys que els independentistes- i els que es consideraven més catalans que espanyols no arribaven a un terç. Avui gairebé s'han duplicat i entre ells n'hi ha molts d'origen o descendents d'emigrants.
Les dictadures de Primo de Rivera (1923-1930) i de Franco (1939-1975) només van aconseguir que el catalanisme ressorgís molt més que en el passat. Estimular mitjançant la provocació, la negativa a buscar una solució pactada i el menyspreu només porta a una derrota per a tots.
El temor al resultat de la consulta és la causa de la negativa del govern espanyol? És possible, però més aviat sembla que el que vol és que es radicalitzi l'afany independentista mitjançant tant provocacions i amenaces com omissions i silencis. I el que és encara pitjor: encoratja el nacionalisme més cutre, el sentiment anticatalà més primari, l'enfrontament entre pobles. No pot acceptar la consulta perquè seria reconèixer que hi ha un poble català i al mateix temps el reforça negant els seus drets bàsics.
El govern espanyol està convençut que CiU i Artur Mas s'han creat un parany ells mateixos del qual no saben sortir. Raonen com si la consulta, el dret a decidir i la reivindicació independentista fos un invent de govern de CiU i ERC quan és una evidència que la mobilització social ha precedit les iniciatives de la Generalitat i de CiU i l'auge d'ERC.
El govern espanyol no ha volgut establir un escenari de diàleg amb les institucions catalanes, les quals s'han sumat a l'onada per portar-la a una negociació. El govern espanyol ha reaccionat a partir de la ideologia espanyolista més rància i l'afany de monopolitzar el poder polític. Fa dos anys hauria estat potser possible buscar solucions intermèdies; ara és molt més difícil.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
