Cas Fernández Díaz: la Convergència de 2011 contra la de 2014
El suposat cas de fabricació de casos de corrupció des del ministeri de l'Interior contra polítics independentistes, revelat la setmana passada pel diari Público gràcies a unes gravacions entre Jorge Fernández Díaz i el director de l'Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel de Alfonso, va regirar l'escenari polític català abans de les eleccions generals de diumenge passat i, aquesta setmana, continua portant cua. Aquest dimecres el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, es va referir llargament al cas durant la sessió de control, poques hores abans que el Parlament cessés De Alfonso. “Hem de marxar com més aviat d'un estat que actua així”, va assegurar Puigdemont en relació amb el cas.
Les paraules de Puigdemont són bon reflex de l'actitud que ha pres el seu partit com a reacció al cas. Artur Mas va posar negre sobre blanc un missatge similar. “Ara tenen la prova que això funcionava com tantes vegades havíem dit”, va assegurar Artur Mas, considerant a Convergència com la principal víctima de les aventures de l'Estat contra l'independentisme.
No obstant això, tant el cas com la reacció de CDC té una lectura bastant més profunda sobre els canvis que s'han produït a Catalunya durant els darrers 5 anys. Les gravacions en què pot escoltar-se a De Alfonso conspirant al costat del ministre d'Interior tenen molt de lluita entre dues èpoques, l'anterior a l'explosió independentista i l'actual, i amb dos CiU diferents, la que sostenia govern gràcies a un pacte amb el PP i la que ho feia amb ERC només tres anys després.
Daniel de Alfonso, “madrileny de naixement i català d'adopció i per convicció”, segons es va presentar davant del Parlament, era un jutge de l'audiència de Barcelona amb gairebé dues dècades d'experiència en el dret penal i membre de l'Associació Professional de la Magistratura, de tall conservador. Així va ser fins a 2011, quan va ser proposat per Artur Mas per rellevar al fiscal David Martínez Madero –mort sobtadament–, fruit del pacte pressupostari i que va tenir aspecte d'acord de legislatura, entre CiU i el PP.
Que un perfil com el de De Alfonso es convertís en director d'Antifrau retrata la CiU de 2011. Acabada d'arribar al poder i al mig del gir més dretà de la seva història recent, Artur Mas va triar el PP com a soci preferent d'entre tots els grups de la Cambra, i va donar a la Unió de Duran i Lleida una bona tallada de l'acabat de reconquistar poder autonòmic. De Alfonso era un home ben considerat tant pels democristians com pel PP, encara que no tant per la Convergència més catalanista. Però el pacte, en què també va participar el PSC i va acabar recolzant Ciutadans, es va acabar desencallant.
El diari de sessions del Parlament de la sessió en la qual es va dur a terme el nomenament de De Alfonso és revelador. “Ha estat necessari un acord entre Convergència i Unió, en el qual sembla que finalment el senyor Duran se n'ha sortit de nou amb la seva, perquè tinguéssim un nom en aquest Parlament i perquè triem avui un nou director”, assegurava la llavors diputada Dolors Camats, d'ICV-EUiA. La crítica d'Alfons López Tena, diputat de l'extint grup de Solidaritat, anava en la mateixa línia. “Si bé la trajectòria del senyor De Alfonso es mereix tot el respecte i reconeixement”, començava López Tena, “la falta de legitimitat d'origen d'aquesta oficina i la manca d'estructura d'independència fan que sigui necessària una persona amb una capacitat d'independència i imparcialitat que, al nostre entendre, no està prou demostrada”.
La independència de De Alfonso, per tant, va ser qüestionada des d'abans del seu nomenament per alguns dels grups que no van participar en el gran pacte. Però era l'època en què acabava d'esclatar el cas Palau, i els dos partits que des de la seva creació havien estat en contra de l'Oficina Antifrau, PP i CiU principalment, havien trobat una bona forma de neutralitzar-la sense necessitat de suprimir-la.
De Alfonso va entrar a Antifrau de la mà d'Unió i el PP, i beneït per Convergència i el PSC. Però entre 2011 i 2014 moltes coses havien canviat en el partit que va fundar Pujol. Entre altres, s'havia convertit en independentista, el que estava obligant ja a Artur Mas a deixar anar les amarres del partit amb tota la gran burgesia catalana, que, a diferència de les tradicionals classes mitjanes catalanistes i el partit que les representa, no havien abraçat l'independentisme.
En les converses entre De Alfonso i Fernández Díaz, a qui per cert se li va descriure a la seva arribada al Ministeri com a home proper a CiU, es pot rastrejar la batalla en el temps entre la Convergència de 2011, amb els seus equilibris interns, objectius i sistema de lleialtats, i la Convergència de 2014, en la qual tot allò havia canviat. El govern de Mas de 2014 va ser víctima no només del ministeri de l'Interior, sinó també de les institucions que el govern de Mas de 2011 havia contribuït a crear.
