eldiario.es

Síguenos:

Boletines

Boletines

Menú

CATALUNYA

Entrevista | Xavier Domènech

"Un problema per l'autogovern és que el partit més corrupte de Catalunya segueix a la Generalitat"

El coordinador general de Catalunya en Comú, Xavier Domènech, lamenta l'actitud de Mariano Rajoy davant l'1-O: "El PP no és el bomber, és el piròman"

El portaveu parlamentari dels comuns critica ERC i la CUP per coŀlaborar amb el PDeCAT: "No demostren que vulguin un govern d'esquerres"

Sobre l'absència oficial de Podem al nou partit català, afirma: "Espero que es resolgui aviat. Crec que es resoldrà. La separació és molt artificiosa"

- PUBLICIDAD -
Xavi Domènech en una entrevista en la redacción de eldiario.es

Xavi Domènech durant l'entrevista a la redacció d'eldiario.es DAVID CONDE

El curs polític que començarà el proper mes de setembre estarà marcat pel referèndum d'autodeterminació de Catalunya anunciat, encara que no formalment convocat, per l'1 d'octubre. Una consulta que Xavier Domènech (Sabadell, 1974) diu no saber si s'arribarà a celebrar però que, en qualsevol cas, veu més a prop d'una "mobilització" a favor del dret a decidir que d'un plebiscit d'efectes immediats. Una posició compartida de forma majoritària a l'espai del qual Domènech en lidera la construcció, Catalunya en Comú (CatComú), que també defensa el seu principal referent, Ada Colau, i els seus aliats al Congrés, amb Podemos i IU al capdavant.

Domènech explica en aquesta llarga entrevista la seva posició i la del seu partit davant l'1-O, que intenta escapar de les posicions dicotòmiques i apel·lar a la majoria social que a Catalunya aposta pel dret a decidir.

El coordinador general de CatComú carrega contra el Govern central del PP, que qualifica de "piròman", i considera que el PDeCAT i el president, Carles Puigdemont, utilitzen el orocés per aferrar-se a un poder que, segons ell, ja no compta amb suport social suficient. Un fet del que considera responsables a ERC i la CUP, que haurien deixat de banda les seves reivindicacions més esquerranes per un procés que no acaba de quallar.

Hi haurà referèndum el proper 1 d'octubre?

És una bona pregunta que es fa moltíssima gent. I jo no tinc resposta. L'1 d'octubre pot haver una mobilització d'afirmació de la sobirania de Catalunya i del dret democràtic a votar, però depèn de moltes coses que passaran sobretot des del setembre fins a l'1 d'octubre.

És evident que hi ha un Estat, amb un Govern central del PP, que no vol permetre en cap cas que hi hagi urnes i està disposat a fer coses increïbles per criminalitzar el simple fet que hi hagi una urna en una taula. I la seva acció no és menor. Però d'altra banda, hi ha un Govern de la Generalitat que primer es va comprometre a declarar la independència en 18 mesos i ara s'ha compromès a que hi hagi urnes l'1 d'octubre, tot i que de moment no s'ha passat de la fase declarativa. Hi ha una llei explicada però no presentada al registre del Parlament; hi ha algú que ha de signar un decret per comprar les urnes i, de moment, tampoc s'ha signat. Hi ha moltes incògnites per poder respondre a aquesta pregunta. El que és evident és que hi ha un corrent de fons a la societat catalana que vol poder decidir el seu futur. I aquesta societat haurà de poder decidir el seu futur.

Més enllà de la consideració política sobre què és l'1-O, molts no tenen clar si hi haurà urnes distribuïdes per Catalunya perquè els ciutadans puguin votar. N'hi haurà?

És cert que no està clar. I és greu que no estigui clar. L'anunci del canvi de full de ruta per part de Puigdemont va ser al debat de política general del setembre passat, quan va anunciar aquesta idea de "referèndum o referèndum". I ja hi va posar una data. Han tingut un any per preparar l'escenari on ara ens volen dur. Si durant aquest any no han estat capaços, no ja de fer el referèndum amb garanties que nosaltres reivindiquem, sinó de preparar la logística de l'1-O, sigui el que sigui finalment, estem davant d'un exercici greu de certa irresponsabilitat política.

Faig aquestes afirmaciones sense saber exactament en què estan treballant perquè tampoc ho han explicat. Fins ara només hem tingut una presentació al Teatre Nacional de Catalunya d'una llei sense explicar com seria el decret, com seria la logística. I hem tingut una crisi de Govern en què tampoc han explicat per què una sèrie de consellers de la Generalitat se n'han hagut d'anar encara que sembla que apuntaria al fet que s'estan preparant per a l'1-O. Però ara mateix estem en una fase molt pròpia del processisme, que és passar de la tragèdia a l'èpica en molt poc temps.

Quin és el motiu perquè en un any no s'hagi substanciat l'1-O? És la pressió de l'Estat o problemes polítics interns a Junts pel Sí?

N'hi ha un més gran i un altre més petit. El més gran és evident. Tenim un Govern central del PP que té fòbia a les urnes, té fòbia a la democràcia i de vegades sembla que té fòbia al poble. Estem veient un procés a Catalunya que estem veient que es reprodueix a Espanya. En el cas de Catalunya hi ha 32 lleis del Parlament que han estat suspeses pel Tribunal Constitucional. És inaudit. És pràcticament la paralització de l'activitat legislativa de l'autogovern de Catalunya. Però en el cas del Congrés veiem com constantment el PP exerceix el dret de veto perquè hi hagi lleis que no es puguin ni debatre. El PP, allà on no té majories absolutes, li costa actuar democràticament. Ara mateix, el PP no és el bomber, és el piròman.

Però és cert que quan JxSí guanya les eleccions del 27 de setembre del 2015 hi ha un pacte de govern, un pacte de poder, que diu que en 18 mesos proclamarien la independència. Aquest pacte explica la majoria governamental que hi ha a Catalunya o per què partits que es diuen d'esquerres voten pressupostos que són reivindicats pels convergents com a propis. Tot això es justifica per aquest horitzó dels 18 mesos. Un horitzó que muta sense explicar per què. En una moció de confiança Puigdemont, a qui no li han aprovat uns pressupostos, muta sense explicar per què aquest primer full de ruta ara ja no val i per què cal anar al referèndum. La meva sensació és que aquesta nou full de ruta no el van començar a preparar seriosament fins fa un parell de mesos i per això hi ha molta improvisació.

Llavors un diria, i què han fet? Han discutit sobre qui hauria de ser el president de la Generalitat, si havia de ser Artur Mas o no, i això ha portat molt de temps. S'ha discutit sobre els pressupostos de la Generalitat, sobre si s'havien d'aprovar o no, que també ha portat molt de temps de discussió. Han discutit sobre una qüestió de confiança relacionada amb els pressupostos, que també ha portat molt de temps. Sobre els nous pressupostos després de la moció de confiança, que també ha portat molt de temps. En realitat han discutit sobre el poder més que sobre el país. És un dels grans problemes que té el procés, que recull una aspiració molt àmplia de capacitat de decidir i de reconeixement de la sobirania, però en aquesta última etapa el procés ha esdevingut una discussió sobre qui és el president i com es fan els pressupostos. Aquest full de ruta cada vegada representa menys gent.

La setmana passada la Guàrdia Civil va entrar a la Generalitat i al Parlament per reclamar una documentació per ordre del TSJC en el marc de la investigació del 3%. És un element més en una successió de problemes judicials de l'antiga Convergència o és un salt qualitatiu? Com entronca amb el procés?

La imatge de la Guàrdia Civil anant al Parlament de Catalunya, quan el PP està actuant de forma repressiva contra la política catalana, és una imatge que pot evocar una actuació contra el propi autogovern de Catalunya. És una imatge potent.

Pot evocar, perquè el que hi ha aquí és un cas de corrupció brutal i escandalós, que en diem del 3% però que sabem que és del 4% o del 5%. Un cas que ha marcat gran part de la política catalana. I un cas on se li va demanar al Govern de la Generalitat que donés unes dades sobre l'agenda de Germà Gordó, imputat pel cas, i van dir que havien desaparegut. És cert que hi ha imatges que no són gens edificants pel reconeixement de l'autogovern, però és absolutament cert que un dels problemes de l'autogovern de Catalunya i de la política catalana és que, igual que el PP és el partit en posicions de govern més corrupte a Espanya, el partit més corrupte a Catalunya segueix governant la Generalitat. I en casos com el del Palau de la Música ha practicat clarament l'obstruccionisme perquè no es pogués investigar. Si algú vol utilitzar altres realitats per amagar aquesta, no està fent cap favor a Catalunya ni a la sobirania de Catalunya.

Creuen que Convergència ha utilitzat el procés sobiranista per parapetar de l'allau d'acusacions de corrupció?

Per no dir-li procés direm que l'aspiració majoritària de la societat al reconeixement de Catalunya com a nació sobirana i al reconeixement de les múltiples sobiranies que implica això, i que dins d'aquesta aspiració majoritària hi ha un projecte que vol la independència de Catalunya, és una onada de fons.

Em sembla obvi que això ha estat utilitzat per a la construcció i acumulació de poder per opcions polítiques que estan en decadència electoral i que tenen casos de corrupció gravíssims.

Tant Catalunya en Comú com els seus antecedents han intentat fugir d'aquesta realitat plebiscitària del sí o el no. Una posició que pot resultar confusa a molta gent. Quina és la seva posició davant el referèndum?

No defugim la realitat plebiscitària. Nosaltres creiem que hi ha d'haver un referèndum que dilucidi si Catalunya vol ser independent. Això és una realitat, però una altra cosa és convertir tota la realitat política en aquesta realitat. A Catalunya s'ha construït la política durant els últims quatre o cinc anys al voltant d'una pregunta. Una pregunta que és la que explica que hi hagi una majoria de govern i que hi hagi una oposició. O que explica per què uns partits que diuen defensar polítiques d'esquerres acaben votant posicions de dretes. Que aquesta pregunta distorsioni absolutament la resta de realitats va en contra fins i tot que aquesta pregunta es pugui realitzar.

Des de fa anys hi ha una majoria d'esquerres que no està construint majories de govern per aquesta pregunta. Això va en detriment de la pròpia acumulació de forces per aconseguir el referèndum efectiu que tots volem. No és tant el problema del binomi que planteges, tot i que en aquest binomi la nostra aposta per la construcció d'un Estat plurinacional no encaixa.

Diu que hi ha una majoria d'esquerres que pot governar. Estarien disposats a un Govern amb ERC?

Per mi no es tracta de possibilitats, que hi són totes i a més és necessari a Catalunya. La pregunta és si els partits que es diuen d'esquerres ho volen. Que ho diguin. Ara mateix tenim una part de les esquerres, ERC i la CUP, que en la seva pràctica no estan demostrant que vulguin un govern d'esquerres. És molt legítim, però nosaltres volem un govern del canvi i de les majories. Serà la nostra aposta. En unes futures eleccions catalanes veurem qui aposta per aquest tipus de govern. Jo crec que és difícil dir-se d'esquerres durant molt de temps sense voler que hi hagi majories d'esquerres al país.

Llavors hi estarien disposats?

En unes futures eleccions que encara no estan convocades, la papereta que més clarament representarà a Catalunya la possibilitat d'un govern alternatiu al que hi ha ara i d'esquerres serà la nostra. Perquè som els únics que hem expressat clarament que això ha de ser així. Els altres partits d'esquerres apostaran per això? Tinc els meus dubtes. Ara, la realitat electoral s'acaba imposant.

Hi ha una majoria que està pel dret a decidir, tal i com reflecteixen les enquestes. Vostès també s'han mostrat a favor, però no d'aquesta convocatòria en concret. Per què?

Més enllà d'allò que fa que un referèndum sigui un referèndum, les garanties i el reconeixement, el que estem vivint a Catalunya ara mateix no és una campanya d'un referèndum, on aquells que defensen el sí o el no estarien explicant els seus motius. Però ara estem veient una campanya de la Generalitat explicant que l'1 d'octubre hi haurà un referèndum. I una dialèctica entre el Govern central i el de la Generalitat. Per això diem que més que un referèndum és una mobilització d'afirmació en forma de consulta. Però difícilment algú pot pensar que estem vivint un clima de referèndum.

Un referèndum és un espai de resolució d'un conflicte. I ara no estem veient un espai de resolució, en tot cas estem en un espai d'afirmació davant d'una negació. Afirmació de la sobirania enfront de la negació d'aquesta sobirania.

L'alcaldessa de Barcelona va dir que "facilitaria" la celebració de la consulta de l'1-O sempre que no es posi en risc els treballadors públics. Com es garanteix quan les declaracions i moviments dels governs indiquen que hi haurà un conflicte sí o sí?

És un tema clau tant en termes de garanties de la seguretat dels treballadors públics com d'efectivitat de la proposta. Si situes la resolució d'una contradicció en una decisió que ha de prendre un altre, que és un treballador públic, el que fas és derivar la teva pròpia responsabilitat. Potser l'altra persona decideixi fer cas, però pot passar que aquesta altra persona ho bloquegi tot. La Generalitat ha afirmat per activa i per passiva que no posarà en risc els treballadors públics. I que els que desenvoluparan l'1-O seran voluntaris. Això ens situa en un 9-N. I el 9-N ja es va fer. No dic que no es pugui tornar a fer o que no sigui positiu. Però això ja no és una proposta que es fa des de l'administració pública. És veritat que hi ha una diferència a nivell de confrontació, que és molt més alt.

Els ajuntaments no han rebut de moment cap requeriment de la Generalitat. I entrem de nou en el terreny de la política deliberativa. Quan s'enviï aquest requeriment els ajuntaments, no només el de Barcelona, ho hauran de veure. Els secretaris municipals ja han dit que no acataran la llei i caldrà veure com és el decret de la Generalitat. El que ha expressat el nostre espai polític, en aquest cas l'Ada, és que davant de qualsevol procés participatiu els ajuntaments el facilitaran. Però facilitar-lo sabent el que es proposa.

Diu que l'1-O s'està convertint en el 9-N però amb més crispació. Hi ha més mobilització que el 2014?

En aquest país, el meu país, Catalunya, el 70% o el 80% de la població creu que s'ha de poder decidir el futur. Això vol dir més coses. Vol dir que creuen que probablement l'estat autonòmic està esgotat a Catalunya, que volen decidir fora d'aquest marc. A més afirmen coses que tenen a veure amb la sobirania nacional però també amb altres sobiranies, com la pèrdua de control sobre les nostres pròpies vides que hem patit amb la crisi i les polítiques per sortir de la crisi. Aquest país, Catalunya, s'ha de poder construir des d'aquest 80%. I efectivament ha de decidir sobre si vol ser independent o no. Però a mi el que m'interessa és saber com construirem aquest país a partir de l'1 d'octubre. I aquest país a partir l'1 d'octubre s'ha de construir a partir dels del sí, dels de no i amb els que no aniran a votar perquè consideren que no hi ha garanties. Totes posicions legítimes que no poden partir-nos davant la possibilitat de construir-nos molt més enllà dels fulls de ruta actuals.

Hi ha coses que s'estan fent malament. Que el nou director dels Mossos d'Esquadra, que jo no coneixia, hagi estat una persona que s'ha destacat en públic per tenir un especial esperit sectari cap a altres opcions polítiques. No és la persona més adequada. Estem vivint un procés de purificació d'aquest processisme que probablement no estigui ajudant massa a la construcció de Catalunya a la qual aspira el catalanisme popular que vol Catalunya com un sol poble, independentment de l'origen i de les aspiracions.

Però reeditar el 9-N amb un xoc amb l'Estat més gran farà que la participació augmenti o va en detriment d'això que vostès qualifiquen com a mobilització?

Jo ara et dic que és un 9-N amb més confrontació perquè no tenim el decret de convocatòria. La proposta de l'1-O té problemes per constituir-se com una proposta de majories. Hi ha vegades que sembla que el principal enemic de la Generalitat no és el PP, sinó nosaltres, cosa que fa sospitar que alguns tenen pulsions electorals. És cert que hi ha una aspiració que sempre s'ha trobat amb un mur. Ja veurem.

Dilluns passat van tenir una primera reunió amb el PSOE de Pedro Sánchez on van abordar, entre d'altres, la possibilitat d'abordar una reforma de la Constitució per superar aquest marc autonòmic. Hi ha alguna possibilitat d'entesa per obrir el cadenat el 78?

Hi ha hagut un canvi notable. Si vols, discursiu. Caldrà veure després els continguts. Però d'aquell pacte inicial del PSOE amb Ciutadans que en el capítol de la reforma de la Constitució parlava de desenvolupar l'Estat federal "si més no mínimament" a parlar d'un "Estat plurinacional", hi ha un salt galàctic. Nosaltres defensem el referèndum i la plurinacionalitat.

Les forces que governen a Catalunya després del 27-S deien que el referèndum era una pantalla passada i ara han virat a una aposta pel referèndum. Espero que la segueixin defensant després del dia 1 i el dia 2 no ens diguin que és una pantalla passada. Espero que això no torni a passar. I quan parlàvem de plurinacionalitat, a l'Estat estàvem absolutament sols. Ara, Pedro Sánchez també ho fa.

Una cosa és el significant. Una altra el significat de què és plurinacionalitat. Al PSOE han arribat a parlar de fet cultural o de "folklore". Parlen del mateix?

Això ho hauran d'explicar ells. Jo he sentit Adriana Lastra parlar del model de Bolívia. Crec que el PSOE ha d'explorar el significat del que estan dient. Si ho fan amb sinceritat veuran que parlar de plurinacionalitat és un reconeixement de nacions i que això no és només un reconeixement cultural. Jo mateix els vaig explicar a la reunió que si no volien parlar de sobiranies perquè els preocupa molt, podíem parlar de "demos". Fins i tot en un Estat com l'espanyol que no reconeix la plurinacionalitat i que no reconeix l'existència de sobiranies, sí que reconeix l'existència d'una cosa anomenada "demos". És a dir, quan hi ha un referèndum sobre l'Estatut de Catalunya el voten els catalans i només els catalans. Per tant hi ha una cosa anomenada "poble de Catalunya". Si parteixes d'aquest principi, ràpidament t'adones que vivim o hauríem de viure en un espai de sobiranies compartides. I si defenses que hi ha sobiranies compartides hi ha d'haver una decisió sobre això, per la qual cosa hi ha un moment de sobirania absoluta que és el dret a decidir. Per això plurinacionalitat i referèndum es relacionen.

Quina va ser la resposta del PSOE?

El debat el vaig tenir sobretot amb Meritxell Batet i amb Pedro Sánchez, que estava molt interessat. Vam tenir una discussió teòrica que hem d'anar aterrant. Va haver-hi alguna resposta encoratjadora, però no l'explicaré.

Expliqui-la.

[Riu]. Hi va haver un moment en què algú va venir a dir que és cert que hi ha formes d'autogovern que s'han de reconèixer com a formes de sobirania. Algú ho va dir a la reunió. Però és cert que partim de punts de vista diferents. I en la solució del conflicte obert entre Catalunya i el Govern de l'Estat ells aposten per la reforma constitucional, que nosaltres no creiem que respongui a la urgència del que estem vivint. I aquí si arribem a un mínim acord: crear espais que obliguin a tots els actors polítics a posicionar-se i negociar. I posar-se d'acord en mínims com aquest és un petit pas que pot portar a grans passos posteriors.

Vostè ja va ser a les negociacions del 2016, amb aquella roda infinita de reunions i compareixences davant la premsa. Es creu al Pedro Sánchez del 2017?

Molt bona pregunta. Hi ha canvis que més enllà de si me'ls crec o no me'ls crec, s'imposen. Hi ha diverses tesis sobre de la taula. El Govern central fa servir la tesi de la derrota i que l'endemà de l'1-O tot s'hagi acabat. Jo, més enllà que no desitjo una derrota i menys davant el PP, crec que hi ha un problema de fons. A Catalunya la majoria, en diferents graus, creu que l'Estat autonòmic està superat, sabent que es va crear i ha crescut precisament per donar resposta a les demandes catalanes. Per la qual cosa està en crisi allà on es va originar. Tot el sistema polític es veurà impel·lit a dues coses. Primer, que s'ha d'acceptar que s'ha de negociar i que l'única reforma no poden ser jutges. I segon, donar una resposta que vagi més enllà de l'Estat de les autonomies. Per mi, aquí hi ha un gran camp per la discussió sobre alguna cosa que d'aquí a deu o 15 anys ens semblarà ridícul que ens prenguem amb tanta passió com ens prenem la idea d'una única sobirania. Ara mateix les sobiranies compartides són una realitat i és un concepte que ja s'utilitza. És més, el debat internacional s'està donant de forma no democràtica i el que plantegem aquí és que es puguin donar de forma democràtica.

És cert que Pedro Sánchez apostava com a soci preferent per Ciudadanos i ara aposta per nosaltres. I no ha passat tant de temps. Jo intento suposar sinceritat i tothom evoluciona, jo també, però més enllà de la credibilitat hi ha realitats que s'imposen. I aquesta realitat s'acabarà imposant.

En aquesta reunió amb el PSOE van constatar un problema de velocitats. Vostès advoquen per una Comissió de Crisi Territorial. En què consisteix?

Primer, nosaltres no diem que sigui el marc de solució, que pensem que passa per un referèndum. Per resoldre un conflicte cal reconèixer el problema, els agents i interlocutors i buscar les solucions. Aquí s'ha passat molt de temps sense reconèixer el problema i dient que la solució és policial i judicial, i això és amagar-se darrere dels jutges. Després no es reconeix els interlocutors i quan la vicepresidenta va a Catalunya es reuneix amb Ciudadanos i el PSOE, però no són els agents actius de la política catalana. I sense això, no arribaràs a la solució.

Nosaltres tenim una proposta. Però prèviament cal construir un espai que sigui més o menys immediat i que no estigui lligat a un sol projecte. La reforma constitucional és només una possible solució que aporta un dels agents.

Vostès també advoquen per una reforma constitucional, no?

Nosaltres parlem de processos constituents. Si hi hagués una reforma constitucional també estaríem en aquest debat perquè ara s'ha acceptat que aquesta reforma hauria de passar per un referèndum. Cada un té la seva resposta. La nostra creiem que expressa la majoria de la població catalana i a més hem guanyat dues vegades les eleccions a Catalunya. No les ha guanyat ni el PSC ni ERC. Però sabem que per dur a bon port la nostra proposta hem d'acceptar que hi ha altres actors i parlar de tot sense lligar l'espai a una d'elles. Aquesta és la fórmula per negociar i parlar.

Es maneja la idea d'una propera convocatòria electoral que resolgui les incògnites que deixi l'1 d'octubre. Vostès estan construint Catalunya en Comú. Estaran preparats si arriba aquest avançament?

Nosaltres tenim un horitzó que és el 2019-2020. Estem en una fase de construcció territorial i organitzativa que hem d'encarar l'any que ve. Però estem preparats per unes eleccions autonòmiques, constituents o com se li vulguin dir. Qui pot convocar les eleccions és Puigdemont i, pel que sabem, hi ha un debat sobre convocar-les abans o després per poder donar aire a un partit que té la majoria de govern en aquests moments però que difícilment compta amb el suport de la majoria dels catalans i les catalanes des de fa temps. Governa un partit, el PDeCAT, que ja no compta amb el suport dels catalans i les catalanes. És digne d'estudi. Això genera una distorsió política que acaba marcant massa coses i sembla ser que també marcarà la data de les eleccions.

En aquesta construcció de CatComú a dues velocitats falta un dels elements, que és Podem. Oficialment no hi és, encara que des de la direcció estatal empeny perquè es reconsideri aquesta decisió. Vostè, com a coordinador general, vol que Podem entri?

Sí, però no per les autonòmiques. Vull que Podem Catalunya, el que signifiquen els cercles i la seva identitat, estigui integrat al nou espai. No per una clau electoral concreta, tot i que és veritat que és important. Espero que això es resolgui relativament aviat, crec que es resoldrà. La separació és molt artificiosa, estem junts al Congrés i treballem intensament junts en aspectes tàctics i estratègics no només en relació a Catalunya.

I com es resoldrà "aviat"?

Espero. Espero. Aquesta decisió no em pertoca a mi. Pertany a Podemos i a Podem. Els pertany a ells tot i que en realitat ells ja som nosaltres.

En aquestes hipotètiques eleccions autonòmiques, seria vostè el candidat per presidir la Generalitat de Catalunya?

El candidat o candidata el decidiran per primàries els inscrits i inscrites.

Vostè es presentarà a les primàries?

Tinc tres compromisos ara mateix. Un amb la meva família, un altre amb la candidatura d'En Comú Podem i un altre com a coordinador de Catalunya en Comú. Aquest debat es donarà quan es doni. Nosaltres no ho hem parlat, però en aquest debat es valorarà quines són les millors figures per presentar-se, i jo evidentment hi participaré, però aquesta decisió correspon a les bases. Jo sempre he assumit les responsabilitats que s'han considerat que jo podia assumir, però també crec que és molt bo que apareguin cares noves.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha