Enzo Traverso és un historiador italià, nascut a Gavi (una petita població del Piemont) el 1957. Va estudiar a la Universitat de Gènova i a París, on es va doctorar a l’EHESS i va ser professor a França durant anys, concretament a les Universitats Jules Verne de Picardia i a la d’Amiens. Actualment és catedràtic d’Humanitats a la Universitat de Cornell, a Ithaca (Estat de Nova York), als Estats Units. De tant en tant viatja a Europa, i recentment estigué de nou a València, convidat per la Universitat i per la Institució Alfons el Magnànim. Dic “de nou” perquè Traverso manté un lligam molt sòlid amb València, ciutat on ha vingut diverses vegades a participar en col·loquis o impartir conferències, i on s’han editat diversos llibres seus.
L’obra que ha aconseguit fer Enzo Traverso és ja molt àmplia. Tan àmplia com sòlida. Perquè estem davant un historiador prolífic, especialitzat en la història política i intel·lectual del segle XX que tria acuradament els seus temes de recerca. Diria que els tria amb un sentit estratègic, mirant sempre d’esbrinar les claus d’una història traumàtica que –al llarg del segle XX- acabà desmentint les millors expectatives de civilització, transformació social, i utopia que havia nodrit l’esperit europeu en la seua època d’expansió i confiança il·lustrada, en la fase construens. Perquè el segle XX, sobretot la primera meitat, representa la fase destruens d’Europa, amb les dues Guerres Mundials, els feixismes, i l’Holocaust. Després vindria una llarga glaciació que migpartí el continent entre el “món lliure” (que incloïa, vés per on, l’Espanya de Franco) i l’Europa central i oriental, on imperava un socialisme despòtic i la dominació soviètica.
El 1989 realment va obrir una nova època. To allò s’acabà. Europa es va reunificar. El capitalisme triomfava sense competidor seriós, però alhora tots els vells esquinçaments tornaven a surar, en un context internacional que era nou, però no mancat de connexions amb el passat. La democràcia s’havia donat per descomptada, però a hores d’ara veiem que no és així. La ciutadania, els drets humans, les societats d’acollida, tot això tornava i torna de nou a ser qüestionat, davant la realitat multicultural, la immigració i l’arribada massiva de refugiats. La revolució conservadora i neoliberal malda per desfer l’Estat del Benestar i per desregular un capitalisme que, sense control, imposa la llei del més fort, provoca la desigualtat extrema i la polarització, i arrossega el món a la crisi social i a la desfeta econòmica, com en la dècada de 1930.
L’aguda consciència històrica de Traverso ens ajuda especialment a entendre els nous problemes, perquè permet confrontar-los amb els vells, i cercar-ne semblances i diferències. Traverso té un rara capacitat de síntesi, una enorme traça expositiva, combina història i registre memorial, reflexiona sobre la tasca de l’historiador, els seus llibres són una lectura sempre profitosa. És a hores d’ara una de les veus més escoltades, entre els historiadors, un exponent de la consciència crítica d’Europa, que és la millor Europa, a la qual no hauríem de renunciar mai. Al contrari, ens ajuda a estar vigilants i desperts, atents a les perilloses reincidències en una història catastròfica.
El seu primer llibre fou Les marxistes et la question juive (1990) amb pròleg de Pierre Vidal-Naquet. El seu primer llibre publicat a València –i a Espanya- fou una magnífica biografia de Siegfried Kracauer (1889-1966), aquest personatge fascinant vinculat a l’Escola de Frankfurt que avui és redescobert. Amb el títol Siegfried Kracauer. Itinerario de un intelectual nòmada es va publicar a la IVEI (Edicions Alfons el Magnànim) el 1998. No fa molt ha aparegut una nova edició augmentada i revisada de l’obra original, en francès, publicada por La Découverte. També a València aparegué Los judíos y Alemania, publicat per Pre-Textos el 2005. Altres llibres seus són La historia desgarrada. Ensayo sobre Auschwitz y los intelectuales (Herder, 2001), un assaig cabdal on analitza la visió i les reflexions sobre l’Holocaust de Hannah Arendt, Günther Anders, Theodor W. Adorno, Paul Celan i Primo Levi, entre altres. O Cosmópolis. Figuras del exilio judeo-alemán (UNAM, Mèxic, 2004) o La violencia nazi. Una genealogia europea (FCE, 2003).
Publicacions de la Universitat de València (PUV) va prendre el relleu editorial i va apostar fortament per Traverso, traduint-lo tant al català com al castellà. Recordem títols com El totalitarisme. Història d’un debat (2002), Els usos del passat. Història, memòria, política (2006, diverses reedicions), A sangre y fuego. De la guerra civil europea 1914-1945 (2009) o El final de la modernidad judía. Historia de un giro conservador (2013).
Si el 2012 apareixia La historia como campo de batalla. Interpretar las violencias del siglo XX (FCE), publicat l’any anterior en francès, en La Découverte –editorial de París a la qual s’ha mantingut fidel al llarg dels anys-, el 2017 Traverso ha tret altres dues obres: Els nous rostres del feixisme, aparegut el mateix any que en francès i publicat per la nova editorial valenciana Balandra, i Mélancolie de gauche. La force d’une tradition cachée (XIX-XX siècle), que veurà la llum el 2018 a Galaxia Gutenberg en castellà. En anglès l’ha publicat Columbia University Press.
Convé llegir Traverso. Ens fa evocar i conèixer de prop capítols fonamentals de la història recent, en el camp de les idees i els arrengleraments polítics, i aporta claus de comprensió de gran vàlua. El món jueu i les seues mutacions és un dels seus referents, en la mesura que ha estat un ferment intel·lectual decisiu de la modernitat europea. I alhora objecte d’una temptativa sense precedents de destrucció i extermini que va suposar també l’autodestrucció d’una Europa que ja no ha tornat a ser la mateixa. Una ferida inguarible, en certa mesura. Els determinants interns i externs de la violència que va enfonsar el continent, la seua genealogia, les causes i conseqüències de la guerra civil europea (una expressió tanmateix dubtosa) han sigut també tema clau de la seua recerca. Finalment, la reaparició amb força de l’extrema dreta post-feixista ha estat analitzada per Traverso en un llibre esclaridor ja esmentat. I la desaparició de la perspectiva revolucionària que ha estat una cara oculta o amagada, però essencial, de la cultura i l’horitzó d’expectatives de l’esperit europeu, amb la malenconia consegüent, també ha estat recentment reconstruïda amb mirada històrica per Traverso. Un nou volum vertaderament apassionant.
Poden semblar molts llibres i títols, però –creieu-me- la llista no és exhaustiva. Ha publicat també en italià. Ha estat traduït a una dotzena d’idiomes. I entre altres coses és autor d’una superba presentació de la traducció francesa de la Correspondència Adorno-Benjamin (1928-1940) o coeditor i coautor de la imposant Storia della Shoah en dos grans volums (UTET, Milà, 2005).
Enzo Traverso està molt lligat a València. Una vegada vaig dir que formava ja part del nostre paisatge intel·lectual, per l’assiduïtat de la seua presència. A València se sent còmode, hi té interlocutors. I ha col·laborat sovint a les nostres revistes de pensament, Pasajes i L’Espill. A més d’un gran historiador, és una gran persona, de molt bon tracte, i l’antítesi del fatxenda o del pedant engolat, com sol passar amb els bons científics i els savis autèntics. Això és també important.
