Clavadeta a Melania

“No és la nostra responsabilitat que els immigrants decidisquen fugir” diu el ministre Zoido. I a cadascú el seu: té tota la raó. Fixen-se vostès bé que el ministre no diu “decidisquen emigrar” ni “envair-nos”. El ministre, home total on els hi haja, utilitza el verb castellà “fugir”, que segons el diccionari és l'acció d'allunyar-se de pressa, principalment per por, de persones, animals o coses, per a evitar un dany.

No menteix el bo de Zoido quan diu que és l'immigrant, i solament l'immigrant, el que té la responsabilitat de decidir si fuig com un covard o afronta amb valentia el dany causat per la persona, animal o cosa que segons sembla tant l'espaordeix. L'immigrant és lliure de triar si espera responsablement a ser violat, torturat o assassinat al seu país per raó del seu credo, ideologia, orientació sexual o ètnia o per contra decideix posar la seua vida en perill pujant-se a una pastera a complicar-nos la vida als que, malgrat tenir Rajoy en la Moncloa, ens quedem quiets al nostre país carregant amb les conseqüències. Les bones gents com Zoido i com jo, som molt més considerats. Si per un casual ens dóna per tirar-nos al mar, ho fem sempre amb la sincera intenció de tornar a la mateixa riba de la qual partim. És més, habitualment senyalitzem el punt d'origen de la nostra incursió en l'aigua amb ombrel·les de colors llampants perquè el corrent, o l'entusiasme característic del bany estiuenc, no ens desoriente.

Jo mateix, el dia que Francisco Camps va guanyar per hipermajoria absoluta les seues últimes eleccions, vaig considerar seriosament la idea de fugir per mar. És el que em queda més prop de casa i també perquè el servei de rodalies al meu poble és una calamitat. Però abans d'abordar una empresa com aquesta, ja que sóc un home d'ordre, em vaig deixar assessorar per l'atent propietari d'un concessionari de iots. Al final vaig rebutjar la idea. Després de fer alguns números vaig entendre la meua incapacitat financera per arribar a algun port del meu grat o interès sense haver de molestar cap guàrdia costanera estrangera amb l'emprenyament del meu rescat.

Els qui han criticat el ministre segurament intuïen que en realitat l'home el que volia dir és que si els immigrants, en l'exercici de la seua responsabilitat, decideixen fugir, nosaltres no tenim cap responsabilitat en cas que la seua fugida acabe amb les seues vides. A veure ministre, amb tot l'afecte que vostè sap que li tinc, igual ací sí que en tenim alguna. Ja sé que això de voler arreglar el món és una quimera d'aquests peluts que s'embarquen en la primera ONG que enxampen per no haver d'afrontar la realitat de les seues vides tristes. Però igual.. deixar que aqueixa gent muira així, sense dissimular ni res, a la deriva, en el mateix mar que besa les nostres belles platges del Perelló, Marbella o Estepona no quedarà bé la pròxima vegada que ens visite el Papa aquest, ja sap… l'argentí roig amb el qual la divina providència ha vingut a provar la nostra fe.

Jo crec, ministre, que aquest és un tema en què gent com vostè no hauria de perdre molt el temps. Mai no s'entendrà el patriotisme que amaguen les seues encertades i sinceres reflexions. La gent de bé en aquests temes mai no eixim ben parats. Deixen que la Mónica Oltra perda el temps arreglant el món a Gaza, Síria o Tombuctú, que per més que s'obstine, com li han dit ací els seus, mai no serà Angelina Jolie. Mentre que la seua candidata Isabel Bonig, gent d'ordre com vostè, en quatre dies i sense eixir de casa… mire-la… clavadeta a Melania.