Naufragi

Vosté no ho sap, però el pitjor mes per a la majoria dels nostres polítics és l’agost. Lleugers de roba i sense la cuirassa de la seua agenda, tota mena de presidents, ministres, consellers i alts càrrecs es veuen obligats a tornar a les seues cases i els seus apartaments en primera línia d’humanitat. Desproveïts de l’èpica del “hui només he dormit tres hores” i de l’“ací no es menja fins que no acabem això” amb què torturen diàriament l’autoestima dels seus assessors, ara mengen tres i fins i tot quatre vegades cada dia davant de la mirada indiferent d’una parentela a qui mai no van poder amagar les verdaderes raons dels seus “heroics” dejunis: la seua incapacitat innata per a organitzar-se.

Amb el Seat Panda amb què l’altra meitat del seu matrimoni porta els fills al col·legi cada dia, a l’agost redescobreixen camí del supermercat un món amb més llums de les que deixen passar els vidres tintats del cotxe oficial. Sucumbeixen a la depressió quan comproven que ningú els reconeix en la cua de la pescateria. Fins i tot resulta entendridor veure’ls fer cabrioles argumentals, en el baret, a cal mecànic, davant de l’encarregat de les muntanyes russes o el personal de vol per a traure a col·lació en la conversa la seua condició d’aforats.

No hi ha cap de premsa a qui culpar de les seues desafortunades declaracions a l’entrada de la junta de propietaris del bloc d’apartaments que una vegada més va acabar en baralla. No hi ha oposició, ni govern responsable de no haver avisat el servei tècnic de l’aire condicionat que es va tornar a espatlar, una altra vegada, un dia abans que començara aquella setmana de ponent. I el pitjor… allò de què “hem de parlar, rei” els espera en cada terrassa, passeig, aeroport, alba tropical i sobretot dormitori perquè d’una punyetera vegada “ho parlem”.

El canvi del vestit de jaqueta per les bermudes comporta una angoixosa sensació de pèrdua de control i buit que mai no omplirà un pitxer de sangria. L’aterridora idea que els teus subordinats troben en altres braços el, més que amor, frenesí que el polític, pel seu bé, els nega diàriament, s’apodera de la son i els deixa desvetlats repassant una vegada i una altra el TimeLine del seu Whatsapp per a veure si el seu cap de gabinet està en línia o ha decidit gitar-se prompte, sense el seu permís i vés a saber amb qui.

Caminen els pobres a l’agost agafats a la fusta del seu iPhone6 per no afonar-se en la vida humana de què, tan sovint, la seua vocació pel servei públic els rescata. Així que, sàpia vosté amic elector i tinga-ho sempre en compte, que el que per a vosté és temps de bany per a molts d’ells és de naufragi.