eldiario.es

Menú

ENTREVISTA

José Miguel G. Cortés: “L’IVAM ha de recuperar l’autonomia perduda”

El director de l’IVAM aposta per tenir un consell assessor amb especialistes de prestigi de diferents perfils i nacionalitats

- PUBLICIDAD -
El director del IVAM, José Miguel García Cortés

El director de l'IVAM, José Miguel García Cortés

José Miguel García Cortés (València, 1955) va arribar a la màxima responsabilitat de l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) després del vendaval d’irregularitats que va sacsejar la directora anterior, Consuelo Císcar. Amb una mica més d’un any al capdavant del museu, vol donar carpetada a l’etapa anterior. El seu desig i objectiu és fer tornar l’IVAM al lloc que es mereix. “Hem de mirar cap al futur”, és el seu afegitó durant l’entrevista. Amb el canvi de govern en la Generalitat Valenciana, i la seua plaça assegurada com a director, sembla més plausible poder emprendre un camí nou, tot i que amb l’herència de la gestió passada no és un propòsit gens fàcil.

Com va anar l’aterratge després d’una etapa convulsa i tacada d’irregularitats com la de Consuelo Císcar?

Qualsevol canvi en una institució sempre comporta problemes, situacions complicades... El que és ben cert és que ací, no sols a l’IVAM, sinó també a la Comunitat Valenciana, venim d’una època convulsa en tots els sentits. I això ha originat una herència bastant problemàtica. La meua perspectiva és treballar envers el futur i oblidar com més prompte millor tot el passat. Pense que està molt bé recordar, i molts dels problemes que un té són heretats, però val més mirar cap avant i provar de treballar amb aquest objectiu; si no, el passat pot ser una rèmora molt pesant que t’impedeix avançar. Allò que la gent del món de la cultura, de l’art, vol és que les institucions funcionen i oferisquen programes interessants.

Hi ha vincles de personal en llocs de responsabilitat encara lligats a l’etapa anterior?

Fa mesos que no hi ha ningú vinculat a l’etapa anterior.

Es parla que la plantilla està sobredimensionada i que consumeix una gran part del pressupost del museu. És viable? Està adaptada als reptes nous?

Les situacions, les necessitats i les funcions van canviant. Hi ha qüestions a què no es donava gens d’importància en l’etapa anterior i a què ara se’n dóna molta. Per exemple, l’activitat pedagògica i didàctica. L’IVAM, en aquest àmbit, necessita reforçar-se. Hi ha disfuncions, però com n’hi ha a tot arreu. No és igual un museu que no para atenció al món digital, a les xarxes socials, que un museu que està bolcat en aquest camp. Hi ha àrees que estaven més sobredimensionades i que ara necessiten equilibrar-se. Si volem fer un museu del segle xxi, hem d’anar evolucionant com la societat. Cal estar en transformació constant paral·lelament a les transformacions socials.

Obliguen les restriccions pressupostàries a buscar patrocinis privats o es busca més relació amb el món privat?

Les coses no es fan només per una raó. Per a mi és important que la societat i les diferents institucions participen en el museu. D’entrada, hi estic absolutament a favor i confie en això: la societat civil ha de participar en el museu. De quina manera? N’hi ha moltes. Des de la persona que es fa amic o amiga de l’IVAM i paga 38 euros l’any –que és no res– fins a l’empresa o la institució que hi dóna 200.000 euros. L’Institut Francés, el Goethe o el British Council hi poden ajudar aportant conferenciants o pagant el viatge d’artistes. Aquesta col·laboració entre la part privada i la part pública és fonamental. Cal anar trobant els mecanismes de col·laboració, siga per patrocini, per suport o per idees. Hem passat d’una època en què ningú tenia convenis amb l’IVAM a una altra en què hi ha nombroses entitats que en tenen i que en volen firmar. Això significa que anem bé.

Una de les fórmules per a continuar gaudint de programació malgrat les estretors financeres és cedir espais per a acollir actes?

No, no, no. Més que cedir, allò que fem és col·laborar, que és diferent. No hi ha cap acte que organitzem que no ens semble interessant. Totes les activitats que s’hi fan de dijous a (fins i tot) diumenge, com ara trobades, visites, seminaris o conferències, en són, d’interessants. A l’IVAM només organitzem activitats, com ara acollir congressos o projeccions de pel·lícules, que ens sembla que ajuden a ampliar el contingut del món de l’art.

Es propugna la transparència. Se sabrà l’import que es destina a cada exposició?

No pense que hi haja cap problema pel que fa a això; tot i que, de tota manera, em sembla que hi ha qüestions que són privades de les institucions. Això és com anar al camp i preocupar-te del fet que hi haja tres pedres en el camí en compte de veure si és productiu, si s’utilitzen els instruments necessaris, si no es contamina o si s’economitza l’aigua. Em sembla una qüestió col·lateral. Allò que s’ha de fer saber és si, amb el pressupost que es dóna al museu des de la Generalitat, que és públic, es va fent una bona faena. Fins a quin punt és important si un catàleg en costa dos o dos i mig? Sabem què costa una sessió de les Corts o el complex del Nou d’Octubre? Sabem què costa l’exposició del Bosch al Museu del Prado? I això és important? El que és important és si l’exposició és bona, si es donen els elements didàctics... Ací no hi ha res amagat, però em sembla que és marejar la perdiu. L’IVAM està fet per a parlar d’art, no per a fer-ho de coses que giren al voltant seu i que fan soroll.

El director del museo en su despacho

El director del museu al seu despatx

De manera transitòria, s’ha nomenat un consell assessor nou, però sembla que no hi ha la transversalitat reclamada.

És un consell assessor absolutament provisional que ha nomenat Conselleria. El director de l’IVAM és partidari d’una llei del museu nova d’acord amb el codi de bones pràctiques. Entenc la necessitat que (val més demà que despús-demà) es faça aquesta llei nova, que ha de basar-se en dos criteris: recuperar l’autonomia perduda amb una llei del 2012 aprovada per Lola Johnson i que el procés s’inspire en el codi de bones pràctiques, que els professionals de la cultura i l’art hi siguen majoritaris. És més, que aquests professionals tinguen un prestigi nacional i internacional reconegut. Això és fonamental: l’IVAM és un museu de caràcter nacional i internacional.

Per tant, defensa que en el consell definitiu hi haja artistes internacionals.

És el que en pense. Han de ser persones de renom, com hi ha en tots els museus importants. Un consell s’ha de dotar de persones que ajuden a assolir els objectius. Vosté no pot exigir una sèrie de requisits al director i després formar un consell assessor que no hi estiga a l’altura.

Passem al seu projecte. Com articularà el seu desig de tornar a reivindicar la cultura mediterrània?

La idea és bàsica, però el projecte es preveu a llarg termini. Partisc de la idea que, de museus, n’hi ha molts, però el que és interessant és que tinga una personalitat, que tinga una identitat. Això no vol dir que estiga en contra d’altres identitats; ben al contrari. Cal entendre les qüestions com un trencaclosques, en què cada un aporta allò que hi pot aportar millor. L’IVAM està situat a València i, per tant, ha d’estar arrelat a la cultura de la ciutat i de la Comunitat, però també a un entorn més ampli, que és la Mediterrània. És una qüestió oblidada, perquè generalment mirem cap al nord i menyspreem el sud. I hi ha un sud que pot aportar moltíssim en molts àmbits. Hi ha elements que compartim amb les dues vores de la Mediterrània, un projecte artístic per a anar coneixent-nos i veure què fan els altres. I descobrir els punts d’unió amb altres països. Però és una línia només, no es negligeixen els altres aspectes.

Quant a les col·laboracions amb artistes internacionals, es buscarà lligar-los a projectes específics per a l’IVAM o amb exposicions més genèriques?

No, és molt complicat. Hi caldria un pressupost ingent, però tenim una línia, la 6, en què artistes forans de segona línia fan treballs específics per a l’IVAM lligats a la ciutat. És una línia que mantindrem i que té relació amb la identitat del museu, ja que aquests projectes només es podran veure a València, com el mapa que ha fet Rogelio López Cuenca. L’IVAM no té possibilitats de fer que artistes més internacionals, d’estreles com William Guerin o Harun Farocki, hi facen exposicions específiques, per falta de diners. A més, Farocki és mort o Guerin no fa treballs específics. El que fem és que es concrete l’obra i, així, hi donem un accent específic.

Com preveu que l’IVAM es convertisca en un referent internacional?

D’entrada, portant l’obra d’artistes molt coneguts. Vull que l’IVAM, i hi insistisc, tinga personalitat. Si sempre ofereixes hamburgueses, la gent al final es cansa i se’n va a llocs que tenen més varietat. L’IVAM ha de treballar en un projecte específic, que la gent veja que el que ofereix l’IVAM és diferent. I ha de parar atenció a artistes que els altres no tenen en compte. Hem de dedicar una part molt important del nostre pressupost a fer activitats culturals i de caràcter pedagògic. Al museu mai no s’ha dedicat ni l’energia, ni els recursos ni l’atenció a fer aquesta mena d’activitats, conferències i tallers didàctics. Mai. No hem descobert la pólvora. Per exemple, una de les innovacions que hi hem introduït és que dos artistes valencians parlen del seu treball al museu. És la suma d’una sèrie d’aspectes. És una qüestió que necessita suport, diners i molta energia. I, potser amb tot plegat, ho aconseguirem. No serà fàcil. Això sí, si les exposicions que acull hui l’IVAM foren a Madrid, eixiríem cada dia per televisió.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha