eldiario.es

Menú

El dret de la informació; l'obligació d´informar

- PUBLICIDAD -
El competidor chino de Uber logra licencia para operar legalmente en Shanghái

Si fa no fa, ja estic pràcticament a l'equador d'allò que m'havia proposat suggerir al blog. Tempus fugit i és bo que les coses tinguen un principi i un final. Per allò de l'efemèride de l'equador, he pensat fer una mena de punt i a banda per a posar negre sobre blanc el tema que probablement més em preocupa. Entre tots hem aconseguit lliurar-nos de la caspa i provocar un canvi molt notable en les nostres institucions i un tarannà radicalment  diferent. Hem obert portes i finestres i ha entrat  oxigen a cabassos.  ¡¡Congratulations!!

Ara, cent dies després, toca (o jo crec que toca) reflexionar molt seriosament de cóm i què fer per a que açò no siga el somni d'una nit d'estiu ni una curta primavera. Ha de durar i molt si mantenim l'esperança d'esdevenir una ciutat més justa, amable, culta i eficient. Més d'un pensarà que el que cal fer és senzill: treballar de valent. Això, com el valor a la milícia, se li suposa. Tanmateix, com que ja fa anys pense que l'única revolució possible és la cultural i aquesta és la més difícil perquè requereix canviar els xips i les inèrcies mentals, doncs la cosa es complica una mica.

No m´importa en absolut “encertar” i sí “provocar”. I , en aquest sentit, vull fer una proposta operativa: fer de la informació la màxima prioritat de l´acció política. No es tracta de “ estar a favor” de la informació al ciutadà sinó d´assolir una intensitat i una qualitat de la informació oferida desconeguda fins ara. Si ho aconseguim segur que la participació anirà in crescendo i ja s´encarregaran els mitjans i les xarxes socials de replegar i difondre els continguts. No defense cap monopoli informatiu del sector públic. Quan més fonts d´informació i més competència millor. Simplement defense el dret a la informació del ciutadà i l´obligació d´informar dels governants democràticament elegits. A més, propose formes i accions concretes fins on arriben els meus limitats coneixements. Dret  a la informació perquè com diu l´slogan de Mediamarket ¡¡¡Yo no soy tonto!!! que cal traduir defensant que si les coses s´expliquen com cal la gent les comprén i , a més, li interessen o li poden arribar a interessar. Una població ben informada és una població a la que és més difícil enganyar-la amb tòpics de tota mena i discursos sols aparentment nous. Sols la informació ( que no la propaganda) ens farà lliures (o més lliures per mantenir un sempre recomanable grau d´escepticisme).

El dret a la informació és un dret bàsic de la democràcia, i per tant ha de ser un servei públic tant bàsic com el serveis socials, l'educació i la sanitat. La participació democràtica necessita d’una informació suficient, digna i plural, però també, i en primer lloc, d’una societat receptora dels missatges informatius. Disposar d’un sistema propi de mitjans és clau per a la cohesió social d’una ciutat, la difusió i renovació dels seus símbols, per a la seua cultura i per al desenvolupament democràtic. Però a més, en la nova era de la comunicació, si no aconseguim que les noves generacions tinguin l’espai comunicatiu valencià com el propi, ho tenim molt magre. Som en una cruïlla: o consolidem un espai comunicatiu valencià i en valencià o desapareixem finalment, no només com a espai comunicatiu sinó com a cultura, com a llengua i com a societat.

Sé que és una obligació que té moltes dificultats i inconvenients. La primera és que informar és llevar-se la roba i posar el dret a la informació per davant dels propis interessos polítics. Això de la transparència és un bonic slogan i una bona pràctica fins on s'ha practicat. Però informar té un risc: dones arguments a l'enemic polític i la gent et veu com eres, sense oripells, amb els teus errors i equivocacions. Supose que ni Maquiavelo ni tants altres mestres de la “ciència” política dubtarien un segon en qualificar aquesta proposició com a suïcida. Tan se val. Com diu el final de Con Faldas y a lo Loco, “nadie es perfecto” i anar pel carrer i pel món amb un somriure acceptant que el que més fem és equivocar-nos té un punt charmant front a tants posseïdors de la veritat. Es pot i es deu defensar les pròpies idees i quan més informació tinga l'interlocutor més ho agrairà i menys fàcil serà que es deixe convèncer a la primera.

Bo, i això, cóm es fa?. Hi ha tres nivells de reflexió: el per a qui o l’àmbit, el què o contingut, i el com. Pel que fa a l’àmbit el desitjable és que aquest fora metropolità perquè l'àrea metropolitana és la ciutat real i l'administrativa (de Creus endins) poc més que un residu històric, important però anacrònic. Pel que al contingut respecta i afecta, ompliria sense gaire esforç més d'un full sols relacionant la quantitat de temes a comunicar: els punyents problemes que ens afecten de present i futur inmediat, les propostes de resolució, la història en totes les seues vessants i els seus personatges, el món de la cultura i la innovació, , la imatge, reportatges, debats...

El més difícil de tractar sempre sol ser el cóm o el mètode. l'objectiu és prou clar: generar un Sistema d'Informació Local  de l'Àrea de València (S.I.L.A.V.) que  proporcione als ciutadans una oferta informativa de rigor i qualitat. Un Sistema (dins del qual jo crec que té cabuda i sentit una televisió metropolitana) on s'establiren amb claredat els inputs i els outputs informatius i el procés que du d'uns als altres. Pense que és útil i necessari diferenciar la informació institucional (les webs ja hi són tot i que millorables i s´han d'aprofitar com a font) de la informació generada per l'urbs i la civitas incloent, és clar, les pistes proporcionades per mitjans, blogs i xarxes. A l’hora de muntar un Sistema Local Valencia de Comunicació, cal tindre en compte els canvis que estan produint-se en els sistemes i polítiques d’informació i comunicació són notables.

El problema més greu rau en la credibilitat perquè si realment es considera una prioritat política, el cost (raonable) no hauria de ser obstacle. En canvi, la manca de credibilitat o la simple percepció per part del ciutadà de que aquest és un tinglat  “dirigit” és causa de mort prematura i de fracàs. Hi ha però, formes d'esquivar aquest perill. El capital humà necessari (d'acreditada qualitat, reduïda dimensió i especialitzacions complementàries) ha de ser objecte d'un procés de selecció rigorós i transparent i ha de gaudir d'alguna mena d'Estatut (la forma jurídica es pot estudiar) que assegure tant als treballadors com als ciutadans la vital independència del poder polític. El projecte, és clar, tindria continuïtat en funció dels índex de penetració assolits i de les enquestes de satisfacció dels usuaris.

No cal dir que la proposta és agosarada i que, cas de plantejar-se, no trigarien ni deu segons en aparèixer les veus habituals que “mai” defensen interessos particulars. També hi haurà  l'aportació-raonable-dels escèptics, que veuen impossible l'absència de manipulació o la d'aquells que s´excusen en la despesa(sempre hi ha costos d'oportunitat) per a no dir obertament que no consideren el tema com una prioritat política i que ja hi ha mitjans públics que fan la tasca. Tots poden tindre raó i l'equivocació és, per tant, meua. No passa res. Sols que estaria bé que la ciutat fora coneguda per la seua tasca en aquesta, per a mi- vital, vessant. Crec que tots guanyaríem i que els nostres actuals governants podrien presumir amb tota justícia d'haver canviat corrupció i despotisme no il·lustrat per informació ciutadana el més objectiva i completa possible. Aquesta suggerència és de bon tros la més utòpica de totes les que he fet i faré però és d'aquelles utopies necessàries per a seguir alenant. Salut.

Nota : El meu amic Nèstor Novelles m´ha fet  suggerències i m´ha donat idees valuoses abans de la redacció final   

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha