eldiario.es

9

José Manuel Rúa

  • Reacciones a sus artículos en eldiario.es: 11

¡Que son molinos! (sobre la estatua de Franco en El Born)

“La mitad de la población de Catalunya tuvo que huir del horror provocado por Franco. Hoy, en Barcelona, le inauguran una exposición sin rubor”. Este tuit, escrito el pasado 17 de octubre por Marta Pascal, la coordinadora general del Partit Demòcrata Europeu Català (la antigua Convergència), más allá del error cuantitativo sobre el número de exiliados que provocó la victoria franquista en la Guerra civil, denuncia la inauguración de una exposición supuestamente pro-franquista auspiciada por el Ayuntamiento de Barcelona. La citada exposición no es otra que “Franco, Victòria i República”, convertida en el centro de la última polémica política en Catalunya por situar en la entrada del recinto de El Born Centre de Cultura y Memòria una estatua ecuestre de Franco (decapitado). Dicha estatua, que fue retirada tras acabar por los suelos la noche del pasado jueves, es una de las tres piezas que sirven a la exposición para denunciar la pervivencia de los símbolos franquistas en el espacio público en tiempos de democracia. Sin ir más lejos, la estatua ecuestre en cuestión permaneció en el patio de armas del castillo militar de Montjuïc hasta 1985.

La caída y posterior retirada de la estatua ha sido interpretada por sectores del soberanismo catalán, más concretamente por los mismos sectores que gobiernan la Generalitat y están en la oposición en el Ayuntamiento de Barcelona, como una verdadera victoria política. La hostilidad hacia la propuesta expositiva, que venía anunciándose desde verano, se materializó el día de la inauguración con actos de protesta, donde participaron las organizaciones juveniles de los partidos gobernantes en Catalunya. En dichos actos, más allá del lanzamiento de huevos contra la estatua (en una suerte de militancia antifranquista en diferido), se profirieron insultos contra los organizadores y aquellos que les acompañaban en la inauguración. El punto álgido de la perversión llegó al acusar de franquistas a los representantes de asociaciones de víctimas de la represión fascista como la Associació Catalana d’Expressos Polítics i Amical de Mauthausen.

Seguir leyendo »

¡Qué son molinos! (sobre l’estàtua de Franco al Born)

“La meitat de la població de Catalunya va haver de fugir de l'horror provocat per Franco. Avui, a Barcelona, li inauguren una exposició sense rubor”. Aquesta piulada, feta el passat 17 d'octubre per Marta Pascal, la coordinadora general del Partit Demòcrata Europeu Català (l'antiga Convergència), més enllà de l'error quantitatiu sobre el nombre d'exiliats que va provocar la victòria franquista a la Guerra civil, denuncia la inauguració d'una exposició suposadament profranquista sota els auspicis de l'Ajuntament de Barcelona. La citada exposició no és una altra que “Franco, Victòria i República”, convertida en centre de l'última polèmica política a Catalunya per situar a l'entrada del recinte d'El Born Centre de Cultura i Memòria una estàtua eqüestre de Franco (decapitat). Aquesta estàtua, que va ser retirada després d'acabar per terra la nit del passat dijous, és una de les tres peces que serveixen a l'exposició per denunciar la pervivència dels símbols franquistes a l'espai públic en temps de democràcia. Sense anar més lluny, aquesta mateixa estàtua eqüestre va romandre al pati d'armes del castell militar de Montjuïc fins al 1985.

La caiguda i posterior retirada de l'estàtua ha estat interpretada per sectors del sobiranisme català, més concretament pels mateixos sectors que governen la Generalitat i estan a l'oposició a l'Ajuntament de Barcelona, com una veritable victòria política. L'hostilitat cap a la proposta expositiva, que venia anunciant-se des de l’estiu, es va materialitzar el dia de la inauguració amb actes de protesta, on van participar les organitzacions juvenils dels partits governants a Catalunya. En aquests actes, més enllà del llançament d'ous contra l'estàtua (en una mena de militància antifranquista en diferit), es van proferir insults contra els organitzadors i aquells que els acompanyaven a la inauguració. El punt àlgid de la perversió va arribar en acusar de franquistes als representants d'associacions de víctimes de la repressió feixista com l’Associació Catalana d’Expressos Polítics i Amical de Mauthausen.

Seguir leyendo »

2014: S'apropa l'hivern?

Winter is coming… Aquesta escarida però inquietant sentència es repeteix de forma recurrent en boca dels seus protagonistes en una les sèries televisives de major èxit dels últims anys, Game of Thrones, basada en la sèrie de novel·les de George R. R. Martin, A Song of Ice and Fire. Tant en la sèrie com en les novel·les, a mig camí entre el gènere fantàstic, l'èpica medieval i les intrigues polítiques palatines, la frase fa referència al moment dramàtic en el qual s'intueix que la fi de l'estiu donarà pas a un llarg i difícil hivern: una estació gelada de durada impredictible on escassejaran els recursos i tot es reduirà a una lluita per la supervivència. I són precisament vents gelats els que semblen intuir-se, a nivell historiogràfic, a mesura que ens apropem a l'any 2014 en motiu dels actes institucionals organitzats en commemoració dels 300 anys de la caiguda de Barcelona davant les tropes de Felip V durant la Guerra de Successió, dins d'un clima polític cada vegada més polaritzat al voltant de l'encaix -o l'absència d'aquest- entre Catalunya i Espanya.

No m'atreviria a afirmar que els últims anys hagin estat càlids per a la recerca i la divulgació històrica a Catalunya, però activitats com el simposi organitzat pel Centre d’Història Contemporània de Catalunya del departament de Presidència de la Generalitat, “Espanya contra Catalunya: una mirada històrica (1714-2014)”, anticipen un fred 2014 on el debat historiogràfic corre el risc de morir congelat a mercè d'un clima hostil. Amb un títol tan desafortunat com “Espanya contra Catalunya”, el simposi oblida dues de les màximes que acostumen a acompanyar a l'estudi de la història. D'una banda, que els esdeveniments històrics no responen a un únic fil conductor de causa-efecte; és més, podem arribar a comprendre les causes necessàries -sempre múltiples- que expliquen una determinada conseqüència, però mai les causes suficients -si ho sabéssim amb exactitud no seríem historiadors, seríem matemàtics-. I d'altra banda, que no estudiem conceptes o idees abstractes, així sense més (Espanya, Catalunya, el nacionalisme, el cristianisme, el socialisme…), sinó persones (les classes dirigents de tal lloc, els treballadors de tal fàbrica, els cristians d'una comunitat de base, els nacionalistes -d'esquerres o dretes- de tal país…), situant-les sempre en coordenades d'espai i temps, i dins de processos complexos i contradictoris. De no ser així, l'historiador es converteix en un professional que opera amb valors absoluts ordenats sempre de forma coherent, és a dir, esdevé un sacerdot.

Seguir leyendo »

2014: ¿se acerca el invierno?

Winter is coming… Esta escueta pero inquietante sentencia se repite de forma recurrente en boca de sus protagonistas en una las series televisivas de mayor éxito de los últimos años, Game of Thrones, basada en la serie de novelas de George R. R. Martin, A Song of Ice and Fire. Tanto en la serie como en las novelas, a medio camino entre el género fantástico, la épica medieval y las intrigas políticas palaciegas, la frase hace referencia al momento dramático en el cual se intuye que el fin del verano dará paso a un largo y difícil invierno: una estación helada de duración impredecible donde escasearán los recursos y todo se reducirá a una lucha por la supervivencia. Y son precisamente vientos helados los que parecen intuirse, a nivel historiográfico, a medida que nos acercamos al año 2014 con motivo de los actos institucionales organizados en conmemoración de los 300 años de la caída de Barcelona ante las tropas de Felipe V durante la Guerra de Sucesión, dentro de un clima político cada vez más polarizado alrededor del encaje -o la ausencia de él- entre Catalunya y España.

No me atrevería a afirmar que los últimos años hayan sido cálidos para la investigación y la divulgación histórica en Catalunya, pero actividades como el simposio organizado por el Centre d’Història Contemporània de Catalunya del Departament de la Presidència de la Generalitat, “Espanya contra Catalunya: una mirada histórica (1714-2014)”, anticipan un frío 2014 donde el debate historiográfico corre el riesgo de morir congelado a merced de un clima hostil. Con un título tan desafortunado como “Espanya contra Catalunya”, el simposio olvida dos de las máximas que acostumbran a acompañar al estudio de la historia. Por un lado, que los acontecimientos históricos no responden a un único hilo conductor de causa-efecto; es más, podemos llegar a comprender las causas necesarias -siempre múltiples- que explican una determinada consecuencia, pero nunca las causas suficientes -si lo supiéramos con exactitud no seríamos historiadores, seríamos matemáticos-. Y por otra parte, que no estudiamos conceptos o ideas abstractas, así sin más (España, Cataluña, el nacionalismo, el cristianismo, el socialismo…), sino personas (las clases dirigentes de tal lugar, los trabajadores de tal fábrica, los cristianos de una comunidad de base, los nacionalistas -de izquierdas o derechas- de tal país…), ubicándolas siempre en coordenadas de espacio y tiempo, y dentro de procesos complejos y contradictorios. De no ser así, el historiador se convierte en un profesional que opera con valores absolutos ordenados siempre de forma coherente, es decir, se convierte en un sacerdote.

Seguir leyendo »