¡Qué son molinos! (sobre l’estàtua de Franco al Born)

“La meitat de la població de Catalunya va haver de fugir de l'horror provocat per Franco. Avui, a Barcelona, li inauguren una exposició sense rubor”. Aquesta piulada, feta el passat 17 d'octubre per Marta Pascal, la coordinadora general del Partit Demòcrata Europeu Català (l'antiga Convergència), més enllà de l'error quantitatiu sobre el nombre d'exiliats que va provocar la victòria franquista a la Guerra civil, denuncia la inauguració d'una exposició suposadament profranquista sota els auspicis de l'Ajuntament de Barcelona. La citada exposició no és una altra que “Franco, Victòria i República”, convertida en centre de l'última polèmica política a Catalunya per situar a l'entrada del recinte d'El Born Centre de Cultura i Memòria una estàtua eqüestre de Franco (decapitat). Aquesta estàtua, que va ser retirada després d'acabar per terra la nit del passat dijous, és una de les tres peces que serveixen a l'exposició per denunciar la pervivència dels símbols franquistes a l'espai públic en temps de democràcia. Sense anar més lluny, aquesta mateixa estàtua eqüestre va romandre al pati d'armes del castell militar de Montjuïc fins al 1985.

La caiguda i posterior retirada de l'estàtua ha estat interpretada per sectors del sobiranisme català, més concretament pels mateixos sectors que governen la Generalitat i estan a l'oposició a l'Ajuntament de Barcelona, com una veritable victòria política. L'hostilitat cap a la proposta expositiva, que venia anunciant-se des de l’estiu, es va materialitzar el dia de la inauguració amb actes de protesta, on van participar les organitzacions juvenils dels partits governants a Catalunya. En aquests actes, més enllà del llançament d'ous contra l'estàtua (en una mena de militància antifranquista en diferit), es van proferir insults contra els organitzadors i aquells que els acompanyaven a la inauguració. El punt àlgid de la perversió va arribar en acusar de franquistes als representants d'associacions de víctimes de la repressió feixista com l’Associació Catalana d’Expressos Polítics i Amical de Mauthausen.

Davant d’aquesta situació, cal preguntar-se si existeix algun indici que apunti a la voluntat per part dels impulsors de l'exposició de restituir el franquisme a l'espai públic. L'objectiu dels responsables, tant polítics com científics, es manifesta clarament en la presentació de l'exposició, en afirmar que la seva voluntat no és una altra que reflexionar sobre “la banalització de la dictadura durant la democràcia com a base de la impunitat dels seus protagonistes i de la dificultat de restablir la memòria de la república i de les classes subalternes”. Precisament els màxims responsables científics, els historiadors Ricard Vinyes (Comissionat de Programes de Memòria de l'Ajuntament de Barcelona) i Manel Risques (Comissari de l'exposició) han destacat en la seva trajectòria acadèmica per rescatar la història de les víctimes de la Dictadura, tal com el seu extens currículum posa de manifest. A això cal afegir que l'exhibició de l'estàtua forma part d'una proposta expositiva que, de forma temporal i contextualitzada, convida a fer-nos preguntes sobre les herències del franquisme. Un context que denuncia les mancances i febleses de la nostra cultura democràtica. Dit d'una altra manera, ni Franco havia tornat per quedar-se, ni havia tornat al carrer. L'exposició el que es pregunta és per què ha trigat tant de temps a marxar, en aquells llocs on afortunadament ha desaparegut de l'espai públic.

És evident que l'estàtua de Franco tenia, a l'origen i a la seva ubicació inicial l'any 1963, la voluntat de convertir-se en un lloc de memòria de la Dictadura. Els llocs de memòria, fent nostres les paraules de l'historiador francès Pierre Nora, són espais on el passat és evocat per dotar de significat un fet o una visió del món. Aquests llocs són productors d'història i ajuden a construir la nostra memòria col·lectiva, aquella que dóna forma a la nostra identitat col·lectiva. Una identitat col·lectiva que necessita referents en el passat per trobar línies de continuïtat amb els nostres valors i projectes actuals.

Però l'estàtua decapitada del Dictador a cavall a les portes de l'exposició havia perdut tot el seu significat i evocació originals. El marc és un altre. El context, un espai de denúncia de les restes franquistes en plena democràcia, la dotava d'un nou significat. La seva exhibició ja no suposava cap mena d’apologia del dictador, un dictador, no ho oblidem, que apareix decapitat. Tota interpretació sobre l'exhibició de l'estàtua segueix sent possible, però algunes són molt més probables que d’altres, i així ho ha entès la Fundación Francisco Franco en amenaçar amb denunciar a l'Ajuntament de Barcelona per no haver evitat que l'estàtua del Dictador perdés el cap en els magatzems municipals.

No obstant això, la polèmica desfermada no hauria arribat tan lluny si no fos per la irritació provocada pel lloc d'ubicació triat: El Born de Barcelona. Es tracta d'un espai històric i cultural que inclou l'edifici de l'antic mercat del Born (1876) i el jaciment arqueològic de part del barri de La Ribera que va ser destruït després de l'ocupació de la ciutat per les tropes borbòniques al 1714 durant la Guerra de Successió. Aquest espai, condicionat i inaugurat com a Born Centre Cultural el 9 de setembre de 2013, no només s'ha convertit en un lloc de memòria nacional catalana, sinó en un epicentre simbòlic del procés polític que fa anys que viu Catalunya, per aquest motiu molts es refereixen a ell com la “zona zero” del sobiranisme. La millor mostra d'això és que la candidatura de Junts pel Sí celebrés els seus resultats en aquest lloc la nit electoral del 27 de setembre de 2015. Per tant, el problema respecte a la ubicació no respon a un debat sobre les alternatives més adequades per a la mostra, sinó a l'apropiació partidista d'un lloc de memòria de tots els catalans. Una apropiació que va acompanyada, al seu torn, de la denúncia d'un suposat intent per part de les autoritats municipals de “desnacionalitzar” el Born. La presumpta desnacionalització s'hauria iniciat el febrer passat amb el canvi de nom, de Born Centre Cultural a El Born Centre de Cultura i Memòria, canvi que responia a la voluntat municipal d'ampliar els seus continguts incorporant “la memòria del passat democràtic popular, ostensiblement deficitari a l'espai públic”. Seguint amb la visió excloent i partidista del Born, aquest recinte com a lloc de memòria només podria acollir un tipus de memòria històrica, la lligada a 1714, excloent altres memòries lligades a la història de Catalunya, com la de la lluita antifeixista.

En altres paraules, per a determinats sectors del sobiranisme català un excés de memòries desvirtuaria el caràcter nacional del Born, una interpretació que oblida que les memòries, com les identitats col·lectives, poden ser compartides i se sotmeten a una contínua reconstrucció per part de la ciutadania. Però no tot el sobiranisme ha participat d'aquesta idea excloent. La CUP ha vist en l'exposició una oportunitat per enfrontar-nos a episodis incòmodes del nostre passat més recent i, amb la seva abstenció en la Comissió de Cultura de l'Ajuntament del passat 20 de setembre, ha permès que l'exposició es plantegés tal com l'havien pensat els seus organitzadors: sense censures prèvies.

Arribats a aquest punt, els atacs contra l'exposició sota l'acusació de rehabilitar la figura del dictador a l'espai públic no serien una altra cosa que combats contra enemics imaginaris, del tipus d'enemics que el “ingenioso hidalgo don Quijote” albirava i davant dels quals pensava “hacer batalla”, malgrat que el seu escuder Sancho Panza li advertia que “no son gigantes, sino molinos de viento”. Una altra cosa són els atacs sabent que no es tracta de gegants, sinó de molins, per la qual cosa el problema seria un altre: on algú ha decidit posar aquests molins.