Els anys valencians de María Moliner: les 105 biblioteques rurals que va crear durant la República li van costar l’exili interior en el franquisme

“Exilio. (Latín «exsílium», de «exsilire», de «salire»; V. «SALIR».) *Destierro, en especial, el impuesto a la persona de que se trata por las circunstancias de su país y, más particularmente, por las persecuciones políticas.”

Així defineix la bibliotecària, filòloga i lexicògrafa María Moliner (Paniza, Saragossa, 1900 - Madrid, 1981) en el seu extraordinari Diccionario de uso del español l’etapa vital d’exili –interior– iniciada el 29 de març de 1939, quan les tropes franquistes van ocupar València. Durant els 16 anys que va viure en el número 22 de la Gran Via del Marqués del Túria amb la seua família, María Moliner va presenciar l’adveniment de la Segona República, un projecte històric que s’obria a les idees de renovació pedagògica, va posar en marxa l’escola Cossío de València i, el 1935, dirigia 105 biblioteques rurals valencianes. 

La victòria del bàndol franquista en la Guerra Civil va suposar per a Moliner i per al seu marit la depuració i la fi de l’ideal republicà de progrés i cultura. “En l’etapa valenciana el diccionari està dorment, hi ha dues possibilitats: que l’exili interior fora el moment de dur-lo a terme, però no és clar si va ser l’únic motor, o que ella tenia al cap aquesta idea i va forjar”, explica a elDiario.es la periodista Inmaculada de la Fuente, autora d’El exilio interior. La vida de María Moliner(Turner, 2018). La creadora del Diccionario de uso del español per fi té un monòlit, instal·lat aquesta setmana per l’Ajuntament i la Universitat de València, a la ciutat en què va residir durant la República, la Guerra Civil i la postguerra.  

Moliner i el seu marit, el catedràtic de física Fernando Ramón i Ferrando, es van assentar a València el 1930. Allí va obtindre una vacant en l’arxiu de la Delegació Provincial d’Hisenda mentre que el seu marit es va incorporar a la càtedra de física de la Universitat de València. A la capital del Túria, el matrimoni intima amb altres parelles amb inquietuds pedagògiques i regeneracionistes compromeses amb la Institució Lliure d’Ensenyament. El curs 1939-1931 arranca a València amb una nova institució educativa, l’Escola Cossío creada pel matrimoni i els seus amics, en què Moliner donarà una classe setmanal de gramàtica i un curset de literatura. 

La figura clau del grup d’amics va ser l’enginyer i professor de l’Escola d’Artesans José Navarro Alcácer, que evoca l’Escola Cossío com un compendi d’“amor a la ciència i a la llibertat, aprenentatge racional, amb textos i treballs que els mateixos alumnes construïen, observació directa de la natura, excursions periòdiques...”.  Els impulsors de l’Escola Cossío “tenien idees regeneracionistes, encara que tingueren ideologies diferents; fonamentalment eren liberals”, diu la biògrafa de Moliner. 

La República porta aparellat també l’impuls de la cultura en tots els racons d’Espanya. Moliner, compromesa amb el foment de la lectura, va ser una de les encarregades a València de dur a terme la mítica idea de Francisco Giner de los Ríos: enviar els millors mestres a les pitjors escoles. La filòloga i els seus amics creen prompte la delegació valenciana de Missions Pedagògiques, de la qual Moliner és nomenada vicepresidenta. “Les missions pedagògiques són molt importants, és una nova dimensió personal i professional per a ella, arriba un moment en què uneix la seua vocació de bibliotecària amb la tasca de difondre la cultura en les missions”, defensa De la Fuente. La biògrafa, escriptora i periodista de llarga trajectòria en El País, apunta en la seua obra: “Mai sabrem fins on hauria arribat la seua dedicació si no haguera sigut casada, amb tres fills menuts i un en camí, Pedro, que naixeria el 1933”.

María Moliner era una dona incombustible, seriosa i professional. El 1935 havia “aconseguit articular sota la seua direcció cent cinc biblioteques rurals valencianes de Missions Pedagògiques”, escriu la seua biògrafa. Als pobles més allunyats de les ciutats porta lots de llibres, alguns de seleccionats per Antonio Machado, i organitza aquests nuclis rurals de la cultura, que visita assíduament. 

Les visites d’inspecció que fa Moliner, i a les quals l’autora dedica un capítol de la biografia, mostren aquest compromís amb la cultura de tota una generació republicana. Moliner visita Torrent, Montcada, Benimàmet, Albal, Paterna, Benissanó, Rocafort, Guadassuar, Riola –“Magnífic poble! En la gent i les autoritats hi ha un interés extraordinari per la cultura”, escriu la il·lustre inspectora—, Fortaleny, Cullera, Pinet... En alguns pobles, la biblioteca funciona millor que en altres, a vegades la dirigeix el mestre, altres vegades veïns aliats i amants de la lectura. Moliner visita Ràfol de Salem el 29 d’abril de 1935 i anota: “He descobert un filó amb les mares de família. Mostren generalment un interés superior al dels homes per les coses de la cultura i pense utilitzar-les més endavant com els auxiliars més eficaços”. 

La revolta militar contra la República la sorprén a Manzanera (Terol), la localitat on passava les vacances. “En tornar precipitadament a València, el rector de la Universitat, José Puche, li encomana que s’encarregue de la biblioteca universitària”, explica De la Fuente. L’encàrrec li dona una “presència molt important”. Amb el trasllat de l’executiu republicà a València, el 7 de novembre de 1936, Moliner col·labora amb la bibliotecària Teresa Andrés, militant comunista i delegada del Ministeri d’Instrucció Pública. 

Encarregada de l’oficina d’adquisició de llibres, la filòloga “redacta el 1937 el pla de reorganització de biblioteques de l’Estat perquè hi haja una relació entre totes les biblioteques públiques, i les privades que volgueren adherir-s’hi”, assenyala la seua biògrafa. “Era una dona discreta i molt centrada en la seua família, però té contacte amb tots els intel·lectuals, perquè li demanen llibres o perquè sap que estan allí i ella els admira i es posa a la seua disposició”, postil·la De la Fuente. Quan el Govern abandona València cap a Barcelona, el 31 d’octubre de 1937, a María Moliner li ofereixen eixir cap a la capital catalana però “no ho accepta per motius familiars i perquè estava a gust a València, malgrat la guerra i dels bombardejos”.

El 29 de març de 1939, la família va traure el cap al balcó del número 22 de la Gran Via Marqués del Túria per observar les tropes que van ocupar València. “Començava la derrota”, escriu De la Fuente. La família Ramón Moliner es planteja anar-se’n a l’exili –exterior–, però al final es queden exiliats en la seua pròpia ciutat. El matrimoni pateix un procés de depuració: Fernando Ramón, pròxim a Esquerra Republicana, perd la plaça de catedràtic de física i María Moliner torna a la seua plaça d’arxivera en Hisenda. “Els records es cremen”, deia Moliner. En l’estufa de la casa familiar van cremar papers comprometedors. En la nova etapa, la filòloga es matricula en una acadèmia d’anglés. “Era una dona d’una enorme determinació i seguretat en si mateixa, no s’acovardia”, diu la seua biògrafa.  

El 1946, el seu marit obté la càtedra en la Universitat de Salamanca i el matrimoni s’instal·la a Madrid. Liquidada l’etapa valenciana, la filòloga iniciaria el 1951 la redacció del seu extraordinari diccionari: “Ningú li l’encarrega, se li ocorre a ella mateixa i, a més, tenia el mètode”. Treballa amb el Diccionario de la Real Acadèmia de la Lengua Española i amb el Diccionario etimològico castellano e hispánico de Joan Coromines damunt la taula. “Quan signa el 1955 el contracte, ja tenia tota la casa plena de fitxes en caixes de sabates i després en les còmodes”, conta la periodista Immaculada de la Fuente. El 1966 va publicar el primer tom del Diccionario de uso del español, de la A fins a la G, i l’any següent, el segon tom, de la H a la Z. 

A la filòloga, il·lustre veïna de València, la Reial Acadèmia Espanyola no li va fer ni cas (ni falta que li feia). El seu millor llegat està en les prestatgeries, té dos voluminosos toms i tothom l’anomena pel seu nom: el María Moliner.