Barcelona recorda el seu mar de barraques i repressió
Entre 1925 i 1989 el litoral de Barcelona va estar ocupat per barraques. El Camp de la Bota compartia amb el Somorrostro el dubtós privilegi de ser un dels nuclis més poblats. Fins a 4.000 persones van viure en els anys seixanta en el lloc on avui es mostra l'esplanada del Fòrum. La història del Camp de la Bota és, en els primers anys, la història de la immigració. En l'última etapa és la història de la marginació. I entre mig, la història de la infàmia, ja que el Camp de la Bota va ser també el lloc escollit pel règim franquista per afusellar milers de persones. Aquest diumenge es col·loca una placa en homenatge als veïns d'aquest barri, una iniciativa impulsada per la Comissió ciutadana per a la recuperació de la memòria dels barris de barraques.
Quan la Diagonal encara no era la Diagonal, ja existia el número 1 de l'avinguda. Era una barraca del Camp de la Bota i estava ocupada per un jesuïta. Avui és impossible fer-se una idea de com era aquest lloc. Les vies del tren han desaparegut, la Riera d'Horta ha quedat integrada en la trama subterrània de la ciutat i el riu Besòs sembla ara molt llunyà. On avui s'aixeca el símbol del Fòrum, l'edifici blau de Herzog i De Meuron, va estar durant molts anys el castell de les Quatre Torres, també símbol, però ben diferent, d'un barri oblidat.
La memòria del Camp de la Bota té el seu costat més fosc en els afusellaments de la postguerra. Molts veïns del Poblenou mai van poder esborrar de la seva memòria el pas dels camions carregats de presoners camí del Parapet del Camp de la Bota. Van ser moltes les matinades en què els habitants del barri es van despertar estremits pels trets de l'escamot d'afusellament. Entre 1939 i 1952 més de 1.700 persones, la meitat de tots els executats a Catalunya, van ser afusellades allà a l'alba. Un monòlit difícil de localitzar recorda avui a aquelles víctimes.
Parets sòlides i sostres fràgils
En els primers anys de la postguerra la imatge del Camp de la Bota era molt diferent de la que va tenir anys després, quan la seva decadència es va fer irreversible. En els seixanta hi vivien immigrants procedents d'Andalusia, Múrcia, el País Valencià i Aragó. La majoria tenia la pell torrada pel sol, resultat d'hores i hores a l'aire lliure, ja fos en la construcció, en el cas dels homes, o de la vida en els carrerons del barri, en el cas de dones i nens. Un aspecte semblant a la pell dels gitanos. Encara que la veritat és que en aquesta època eren molt pocs, al Camp de la Bota sempre va estar associat a l'ètnia gitana. Va ser anys més tard quan es van convertir en els amos del barri.
El Camp de la Bota era un barri de barraques però semblava en realitat un poble, amb les seves cases emblanquinades, els seus carrers alineades amb un cert ordre i la roba estesa al sol. Les parets eren sòlides i les teulades protegien acceptablement de la pluja, que no del sol i del fred. Encara que la seva fragilitat s'apreciava sobretot en dies de tempesta marítima, quan el temut llevant destrossava les barraques del litoral barceloní: Somorrostro, Bogatell i Mar Bella, on als anys vint s'anunciaven uns banys que presumien de tenir la “platja més neta de la costa de Barcelona”.
L'interior de les cases era molt petit, de tot just 30 o 40 metres quadrats, compartimentat en petites estances, amb mobles recuperats del carrer o comprats als encants. Això sí, no podia faltar el quadre del Sant Sopar presidint el minúscul menjador. El terra acostumava a ser de sorra compactada. Tan compactada que havia endurit com el ciment. Algunes cases tenien fins i tot un petit pati al darrere.
Estiu a la platja
Al Camp de la Bota va arribar l'electricitat però en condicions tan precàries que un nen va morir electrocutat quan va trepitjar un bassal en què havia caigut un cable. El que no hi havia a les cases era aigua. Calia proveir-se en les fonts, punt de trobada de la població, obligada a fer cua per omplir garrafes i càntirs. Quan alguns barcelonins criticaven la falta d'higiene dels habitants del barri amb aquella frase tan socorreguda que una pastilla de sabó no era tan cara calia recordar-los que el problema no era el sabó, el problema era l'aigua, una aigua que fluïa per les seves aixetes però que allà, en aquell racó oblidat de la ciutat, era un bé escàs. El barri feia olor de pobresa. Era una olor salubre que es barrejava amb la que desprenien els cossos i les robes en els que s'havia adherit el fum de la llenya amb què es cuinava a les barraques.
En els estius dels anys cinquanta els nens del Poblenou veien al Camp de la Bota únicament una platja on jugar. No hi havia estigmes, no hi havia prejudicis. Portaven vestits de bany foscos de tirants i alguns privilegiats havien convertit la càmera del pneumàtic d'un camió en un immens flotador. Calia veure'ls balancejar-se carregats amb aquell cercle de goma negra que feia més bulto que ells. Aquests nens recorden encara avui els seus jocs al Camp de la Bota, les fotos familiars, però no recorden en canvi si es banyaven o no al mar. La costa de Barcelona, ocupada per barraques, fàbriques, enderrocs i clavegueres no era el millor lloc per prendre un bany. El més freqüent és que es s'enganxessin al cos tires de quitrà de dubtosa procedència.
Un barri sota control
L'aïllament del barri no només era simbòlic. Era un aïllament físic, ja que només es podia accedir per un únic punt després de creuar un pas a nivell amb barrera. Aquella barrera proveïda de franges vermelles i blanques era el més semblant a una frontera. En els últims anys d'existència del barri els gitanos es van fer amos d'aquest territori. N'hi havia prou amb creuar la via del ferrocarril i sentir-se observat. I no era una sensació, era una realitat, ja que darrera els vidres d'una espècie de botiga-bar situat a la dreta de la barrera, s'apostava un home obès proveït d'uns prismàtics amb els que seguia els moviments del visitant. Al cap d'una estona alguns xavals preguntaven, com per casualitat, a qui buscaves. I només quan pronunciaves el nom d'una de les famílies del barri deixaven d'interessar-se pel foraster.
A la persona que controlava tot allò li deien “tío”. Era el cap del clan, una mena de cacic que s'ocupava de resoldre conflictes, donar un cop de mà quan algú ho necessitava, pactar amb les autoritats en el moment en què la situació ho exigia i controlar -a canvi de diners- l'assentament de nous barraquistes, una pràctica completament irregular.
En aquestes condicions, trampejant la legalitat, es va desenvolupar la vida del Camp de la Bota fins que la febre olímpica va precipitar els esdeveniments. El 1989 l'Ajuntament pagava fins a quatre milions de pessetes (24.000 euros) per cada barraca. Signaven l'acord i immediatament apareixien les excavadores i enderrocaven la barraca. En aquell moment gairebé tots els ocupants eren gitanos. Molts d'ells es van traslladar a altres nuclis de barraques de la perifèria i altres van acabar a la Mina, un barri que és el paradigma que el barraquisme no és necessàriament horitzontal. A la pràctica, doncs, el barraquisme no va desaparèixer, si de cas, va canviar d'ubicació.
A partir de diumenge, una llegenda en una placa que estarà situada al costat de l'edifici Fòrum recordarà que fa mig segle allà van viure, en condicions precàries, fins a 4.000 persones, “gent treballadora”. Recordarà que, malgrat tot, milers de persones van fer d'aquelles barraques una llar.
