Un cop repassada la complicada situació política actual, en quasi tota tertúlia d’amics emergeix la pregunta en relació a la fi de la crisi. Ja hi hem sortit? Això que tenim ara, l’alt atur i la consegüent pobresa, és i ja serà la situació normal d’aquí endavant?
Evidentment, mentre hi hagi atur i capacitat productiva excedentària no es pot donar per bona la situació econòmica. Tanmateix, cap mà invisible guia l’economia cap a l’equilibri de plena ocupació. Per a J.M Keynes, que va analitzar aquesta situació els anys trenta del segle passat, només una mà molt visible podia crear les condicions perquè el PIB real s’acosti al potencial; és a dir, a la plena ocupació. Un mà visible que acabi amb el bucle de les baixes expectatives com responsables d’una baixa inversió i consum que acaba confirmant les baixes expectatives inicials. Per tant, i fent una mica més llarg l’encadenament causal: l’atur és una oferta que no troba demanda; la baixa demanda dissuadeix noves inversions i la manca d’inversió enfonsa encara més la demanda. Ergo, allò que cal és impulsar la demanda; i això pot fer-ho l’Estat a còpia de recaptar més impostos als qui tenen els diners adormits —o de demana’ls-hi en préstec.
Ben cert que Zapatero ho va provar amb el pla E i només va aconseguir augmentar els dèficits públic i exterior. I aquí rau la qüestió. En economies tan obertes com les dels estats membres de la unió europea, l’augment de demanda aquí pot acabar trobant l’oferta corresponent en un altre indret; per exemple a Alemanya, d’on venien tants cotxes i on es generava l’ocupació que aquí es destruïa. És a dir, sense fronteres econòmiques —aranzels i tipus de canvi—, cap estat pot emprar la política fiscal per garantir una demanda de plena ocupació. És com mirar d’omplir una barril foradat. D’aquí la necessitat d’una capacitat fiscal europea; és a dir, d’una unió fiscal complementària a la monetària. En la seva absència veiem com els esforços de Draghi per inundar de diners l’economia i posar-la en marxa esdevenen estèrils; pot omplir els bancs de diners, però no pot aconseguir que aquests els “multipliquin” concedint préstecs que generaran nous dipòsits. És ben sabut: la política monetària pot refredar l’economia quan s’escalfa, mitjançant l‘augment del tipus d’interès, però no pot fer el contrari i posar-la en marxa quan s’ha refredat.
El diabòlic disseny de la Unió Europea semblava fet, precisament, per mirar d’impedir qualsevol aproximació keynesiana, amb els estats doblement limitats a emprar la política fiscal: pels propis tractats de la Unió i, més contundent encara, per la seva inutilitat dins un mercat únic. De fet, també estan limitats per la banda dels ingressos fiscals, atès la competència entre estats per atraure els capitals tot oferint-los privilegis fiscals. Una competència que ha esdevingut dumping i que ha acabat costant al conjunt de la Unió una xifra propera als 200.000 milions d’euros l’any; és a dir, l’import que fóra necessari invertir per rellançar l’economia. Per què no es canvia aquest disseny diabòlic és gairebé un misteri. Cada petit estat es pensa més llest que els altres i acaba actuant com el soci traïdor de tot càrtel. Fins a Catalunya hi ha veus que pensen que, un cop Estat, podrem fer una sistema fiscal més atractiu que els dels altres. Entretant, l’economia europea llangueix, l’atur es dispara aquí o allí i la pobresa s’escampa arreu. Passa com amb els refugiats: varats a les fronteres que van emergint a pertot, quan a Europa li calen no menys d’un milió d’immigrants l’any per mantenir l’estat de benestar. Pura miopia!
És legítim preguntar-se, però, què passaria si s’aboquessin a l’economia els anteriors 200.000 milions; si Juncker fes arribar a casa de qui més ho necessita un xec amb la seva signatura. D’entrada està clar que el farien sant. Acte seguit caldria veure el camí que emprendrien aquests xecs. El més probable és que molt d’ells acabessin allà on l’economia és més competitiva i els productes tenen la millor relació qualitat/preu; és a dir, molts d’ells anirien allí on l’ocupació ja és molt alta i la farien augmentar encara més. Diguem-ne Alemanya o Alemanya i voltants. Allà on avui ja tenen un superàvit comercial colossal; és a dir, una oferta que depassa més que sobradament la seva demanda local. En canvi, els països on hi ha més atur és més molt possible que el mantinguessin; el xec reduiria el patiment de la gent una temporada i poc més. Per tant, més que lliurar un xec, sembla evident que caldria emprar els diners per reestructurar l’oferta allí on és poc o gens competitiva. En termes col·loquials, en comptes de distribuir peixos, cal donar canyes de pescar i ensenyar a emprar-les. Altrament dit: a més de la capacitat fiscal, Europa necessitat una política industrial orientada a la convergència econòmica real dels estats que la componen.
Malgrat que criticables en molt altres aspectes, els EUA van sortir de la crisi en un tres i no res fent tot un seguit de mesures tan poc convencionals com augmentar les prestacions social arreu, deixar caure una part de la banca i rescatar-ne l’altra, inundar de liquiditat l’economia i invertir fins al punt de “nacionalitzar” companyies com la General Motors, rere el naufragi de la qual s’enfonsava Detroit. Va poder fer-ho, d’entrada, perquè tenia els instruments: un pressupost federal vint vegades superior a l’europeu, en % de PIB, i una reserva federal amb un manament primordial: la plena ocupació. Per això Europa ha d’acabar d’una vegada el seu hamletià ser o no ser; és a dir; ha d’acabar el seu disseny o l’actual acabarà amb ella.
Sobre este blog
La Fundación Catalunya Europa (FCE) es una fundación privada sin ánimo de lucro que tiene como objetivo hacer presente Catalunya en Europa y Europa en Cataluña a través del debate y la generación de conocimiento en economía, gobernanza, democracia, sociedad y cultura.
