Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
Sobre este blog

El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en  fundacio@catalunyaplural.cat.

Llegir el Diari de la Cultura en català.

Victus

Joan Estruch

En la seva vellesa, Martí Zuviría, barceloní exiliat a Viena, rememora la seva vida, la seva formació com a enginyer militar a França i la seva participació en els esdeveniments que, a principis del segle XVIII, van convertir la península Ibèrica en escenari de la Guerra de Successió. En aquest conflicte es van enfrontar dos candidats al tron ​​espanyol: el francès Felip V i l’austríac Carles. Aquesta lluita per l’hegemonia europea es va barrejar amb una altra de caràcter interior: la rebel.lió de Catalunya contra l’absolutisme centralista de Felip V, amb el suport de Castella. Especial relleu adquireix el relat del dramàtic final d’aquests conflictes, quan el 1714 Barcelona va ser assetjada i sotmesa per un exèrcit francoespanyol molt superior

Victus és una novel.la singular per molts motius. Un dels més evidents és que tracta un tema de gran actualitat i forta càrrega ideològica: les circumstàncies que van desembocar en l’11 de setembre del 1714, data que a Catalunya ha esdevingut efemèride nacional, commemorativa de la pèrdua de les seves llibertats nacionals. I la novel.la es publica justament un any abans del tercer centenari de l’efemèride, enmig d’una creixent tensió política derivada de l’auge de l’independentisme català. A més, l’autor, una jove promesa de la novel.la catalana, l’ha escrit en castellà, un castellà que flueix amb tota naturalitat i correcció. No és un castellà merament funcional, sinó elaborat, ja que serveix per crear un humor basat en jocs de paraules, acudits, ironies... Està salpebrat amb freqüents expressions en català i en francès, perquè el lector no oblidi la llengua que utilitzen els personatges . Davant aquesta libèrrima decisió del novel.lista, només cal felicitar-lo per haver demostrat que escriu tan bé en castellà com en català.

La novel.la s’emmotlla bé a les convencions del gènere narratiu històric: recreació fidel d’una selecció d’esdeveniments i invenció versemblant de personatges, històrics o no, que els viuen i els apropen als lectors. Pel que fa al marc històric general, Sánchez Piñol s’ha documentat en profunditat, descendint als detalls de la vida quotidiana dels soldats o de les classes populars. Especialment, desplega una ostentació de coneixements sobre l’enginyeria militar de l’època, quan el marquès de Vauban va voler convertir la fortificació i l’assalt de fortaleses en una ciència exacta. La importància que l’autor concedeix a aquest tema és literàriament pertinent, ja que la novel.la comença amb el dur aprenentatge de la ciència de la fortificació per part del jove Martí, i es tanca amb el setge i assalt a les muralles de Barcelona.

Els personatges històrics de primer ordre, els reis, ministres, etc. ocupen un lloc poc significatiu en la novel.la. Es parla malament de tots ells, i sempre des d’un punt de vista popular, en un to vulgar: “Cuando Carlos el Tarado la espichó con un gorgoteo infeliz, ya estaba liada”. Tots ells tenen irreverents malnoms: Felip V és “el Felipito”, Lluís XIV, “el Monstruo”, Carles d’Àustria, “Karlangas”, etc. Des d’aquest punt de vista populista, Martí critica tots els poderosos en general, amb independència de quin bàndol o quina bandera defensin.

Especial interès té la breu, però contundent, desmitificació de Rafael Casanova, un heroi que va morir al seu llit, anys després d’haver estat perdonat per Felip V, que li va permetre seguir exercint d’advocat. En la novel.la s’afirma que Casanova “no quería luchar”, i se’l caracteritza com “un actor al que las circunstancias obligan a interpretar a un personaje que no le gusta”. En canvi, es reivindica la figura d’Antonio de Villarroel, un militar que no parlava català, que havia combatut en l’exèrcit borbònic i que va ser, però, el veritable líder de la defensa de Barcelona. Per això després de la derrota va ser empresonat en condicions molt dures. L’any que ve, quan se celebri el centenari del 1714, seria una bona ocasió perquè els historiadors recollissin el guant llançat per Sánchez Piñol i ens diguessin si Casanova mereix el monument que té a l’Eixample de Barcelona i si a Villarroel caldria concedir-li alguna cosa més que el nom d’un carrer.

Analitzem ara el protagonista, Martí Zuviría, que va existir i que en el setge de Barcelona va jugar un cert paper com a ajudant de Villarroel. Partint de l’escassa documentació disponible sobre aquest personatge històric, Sánchez Piñol ha construït un personatge literari, que només coneixem pel que ell mateix ens explica en primera persona. La seva presentació és tan brusca i cridanera com tramposa, en el sentit que aquesta caracterització inicial es va dissolent fins a esvair-se. D’entrada, confessa ser “el traidor” que va lliurar Barcelona a l’exèrcit borbònic. En un altre moment no té manies a reconèixer la seva “habitual cobardía”, que, davant el perill, el porta a fugir i enviar “a la mierda la ciudad, la patria y las Constituciones”. I amb tota la desimboltura afirma que el que va portar els barcelonins a resistir durant un any no va ser la defensa de “sus libertades y Constituciones”, sinó una motivació molt més casolana: l’amor propi, “el qué dirán de mí” familiars, veïns i coneguts. Sovint Martí es presenta com un antiheroi marginal que s’oposa a totes les guerres i es burla de tots els ideals i heroismes. Però, d’altra banda, actua com un heroi incorruptible, que abandona tresors, rebutja temptadores ofertes del bàndol felipista i tria posar-se a defensar Barcelona amb “esos hombres y mujeres que lucharon por su libertad y contra toda esperanza”. Aquesta inconsistència ideològica del protagonista repercuteix en el to general de la novel.la, que unes vegades usa un discurs dramàtic i patriòtic i altres es burla de tot amb un llenguatge humorístic i cínic.

Aquesta és la principal limitació de Victus: les abundants i poc explicades mutacions del protagonista, la personalitat del qual es dilueix en una multitud d’actuacions sobtades i de vegades poc coherents. Format a França com a deixeble i successor del marquès de Vauban, li espera un prometedor futur com a membre de l’elit militar francesa. Com a tal, participa en el setge de Tortosa a les files de l’exèrcit francoespanyol, però després es passa al bàndol austriacista-català. Va i ve entre ambdós bàndols, sense més motivació que trobar la Paraula, la paraula clau de la ciència de la fortificació. Però la seva obsessió per la Paraula i per la seva carrera com a enginyer militar es va diluint, fins a desaparèixer de manera sobtada i inexplicada.

No menys voluble, canviant i anticonvencional és la seva vida sentimental. Amb quinze anys es converteix en amant de la filla del marquès de Vauban, més endavant manté una fogosa aventura amb el duc de Berwick, cap de l’exèrcit francès, i després, ja a Barcelona, ​​forma una mena de família amb un nan, un orfe lladre i una prostituta. Són opcions que cabrien perfectament dins de les llibertines costums de les elits del segle de Giacomo Casanova o del marquès de Sade. Però resultaven inacceptables en els puritans ambients en què es mou Martí, els dels defensors de Barcelona, ​​que es jugaven la vida impel.lits per fervoroses pregàries i cerimònies religioses. Per això, els peculiars costums amorosos de Martí, un jove de classe mitjana en una ciutat on tots es coneixien, requeririenuna mínima explicació que els situés en el seu context moral i social.

Un altre gran buit en la construcció del personatge és el desajust entre el jove Martí, que viu una vida plena d’aventures, i l’ancià Martí, que les rememora i les narra a Viena. Se suposa que l’ancià està dictant les seves memòries a la fi del XVIII, durant el regnat de Carles III de Borbó. És un període d’expansió econòmica i de modernització il.lustrada en què les elits catalanes van aprofitar els avantatges de l’accés al mercat peninsular i americà i es van oblidar de la recuperació de les llibertats nacionals. En aquest context, l’anomenat “partit espanyol” exiliat a Viena es va anar convertint en una emigració nostàlgica i inofensiva, com bé va estudiar Ernest Lluch. Per això resulta estrany que Martí, un membre d’aquest grup, segueixi parlant despectivament de “macaco austriaco ese del Karlangas” en comptes de dir-li Carles III d’Espanya, el títol que li van donar els seus fidels catalans i més, esclar, el grup exiliat a Viena. L’ancià Martí no es refereix a la seva vida després del 1714, ni a res del que va passar a Catalunya després de la traumàtica derrota. No reflexiona sobre els fets que va viure, no fa cap balanç crític sobre si tot allò va valer la pena. Més que unes memòries, el relat del vell Martí sembla un diari, en què els fets viscuts es transcriuen amb l’emoció de la seva immediatesa, sense el filtre del pas del temps. Per descomptat, Martí pot ser un exiliat català dissident i atípic, però aquesta singularitat ha de ser assenyalada i explicada per fer-la versemblant. Pot passar que un home mossegui un gos, però això no es pot comptar de la mateixa manera que quan un gos mossega un home.

Naturalment, tot això no són retrets d’erudició historiogràfica. L’autor de novel.la històrica és molt lliure de reinterpretar els fets com cregui convenient. A diferència de l’historiador, està legitimat per canviar, per inventar dades no documentades, per barrejar realitat i ficció. Però l’alliberament de les servituds de la història no és una llicència que pugui utilitzar capritxosament, sinó que ha de posar-la al servei de la versemblança novel.lística. En una novel.la històrica, les dades no han de ser jutjades per la seva veracitat, sinó per la seva funció com a components de la trama argumental lliurement recreada per l’autor a partir de la història coneguda. Per això no té més importància saber si el Martí Zuviría històric s’assembla poc o molt al Martí Zuviría novel.lesc. Però el Martí novel.lesc ha de tenir consistència literària com a personatge de ficció. Poc importa si els exabruptes de l’ancià Martí tenen més o menys fonament històric, però sí que importa que siguin coherents amb la resta de la trama argumental i amb la caracterització psicològica del personatge.

D’això se’n desprèn que Victus no és ni pretén ser una novel.la basada en el seu protagonista. Difícilment podria titular-se, com les grans novel.les vuitcentistes, amb el nom del seu protagonista. Martí Zuviría seria un títol equívoc, ja que el protagonista no és representatiu del conflicte històric narrat, no encarna ni simbolitza cap de les grans tendències socials de l’època, per més que en algun moment exerceixi de portaveu de la Catalunya popular, sotmesa per l’enemic exterior, però manipulada i utilitzada per les elits nacionals. Martí encaixa millor amb els personatges de Pío Baroja o de Wilkie Collins, per citar dos clàssics de la novel.la d’aventures. Són personatges d’escassa complexitat psicològica, que no protagonitzen el conflicte novel.lesc, sinó que serveixen com a fil conductor d’una sèrie d’aventures, de successos variats, amb constants canvis d’escenari i de personatges secundaris.

És aquí on Sánchez Piñol brilla com a artífex d’intrigues, com a narrador de trepidants aventures plenes de trucs literaris destinats a sorprendre i a atrapar el lector. Aquest és el seu millor mèrit, que per si sol ja és més que suficient perquè Victus sigui considerada una novel.la important, ben escrita i ben documentada, i, sobretot, amena.

Sobre este blog

El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en  fundacio@catalunyaplural.cat.

Llegir el Diari de la Cultura en català.

Etiquetas
stats