Canviar la política per fer política
Actualment, al nostre país coexisteixen dues crisis que impacten en la nostra democràcia. A més de la dura crisi econòmica, hi ha una també preocupant crisi de desconfiança i desafecció en les institucions.
No comparteixo la tesi que, un cop passada la crisi econòmica, automàticament es passarà pàgina a la crisi institucional. De fet, aquesta empitjora la percepció de la ciutadania respecte de la política, tant per la percepció estesa que els partits i governs han exercit més el poder pels seus interessos que per la defensa dels drets i les necessitats de la ciutadania, com per la sensació que són incapaços de tenir receptes alternatives al sistema actual.
Urgeix canviar, i canviar de pressa, canviar i legislar. No ens podem quedar a promoure lleis que entrin en vigor d’aquí dos o tres anys. La urgència de la malaltia no permet un tractament estàndard, sinó una operació d’urgència. Les respostes estan sent massa lentes, la ciutadania no percep un canvi d’actitud ni dels partits ni dels governs. Aviat es compliran tres anys de l’15-M, i una mobilització que si haguéssim observat en un altre país hauríem qualificat de revolucionària, no ha tingut les respostes adequades, ni en contingut ni en formes, a les necessitats i els problemes denunciats. Hem de promoure la democràcia oberta, la democràcia de la nova societat xarxa, la democràcia amb governs oberts i partits oberts, i no només això: totes les institucions han de ser obertes (Banc d’Espanya, Tribunal de Comptes, monarquia...).
Una nova societat, reflex de la revolució tecnològica, conviu amb institucions de la vella societat. Els canvis s’estan produint a una velocitat vertiginosa i desconeguda fins als nostres dies, i mentrestant les institucions canvien, però massa lentament.
L’ús generalitzat de les TIC ha desencadenat un canvi d’era que afecta el conjunt de la societat, però especialment la manera com les persones es comuniquen i es relacionen, aspectes centrals en la democràcia i la vida pública. Especialment són dos els canvis que han generat les TIC que afecten la política.
El primer és la velocitat. En la nova societat tot va més ràpid, però les institucions segueixen a un ritme de societat analògica. La paradoxa és la tremenda distància que hi ha entre la possibilitat de fer un «m’agrada» en un tema d’actualitat a les xarxes i la possibilitat d’opinar tan sols votant cada quatre anys que ofereixen les institucions.
El segon és la crisi de representativitat. Té l’origen en la crisi del concepte d’intermediació que ha causat Internet, tot permetent un contacte directe i saltant-se intermediaris. Això passa amb la premsa, els sindicats, les agències de viatges i també amb els partits polítics. Fa falta redefinir el model de governar basat només en representar i que delega la responsabilitat, passant-lo a un model cooperant amb la ciutadania, un model de democràcia oberta més transparent i interactiva.
La democràcia oberta ha de ser un model basat en la realitat de la nova societat xarxa que respongui a tres principis bàsics en la forma de governar: transparència, col·laboració i participació. La democràcia oberta requereix d’institucions que adoptin un model de govern obert, així com partits que es transformin en «partits en xarxa i partits oberts».
La socialdemocràcia, com a defensora del que és públic, ha de definir i liderar aquest canvi, tot adequant el model de governança a la dinàmica de la nova societat xarxa. Això no vol dir que se li atribueixi més responsabilitat, ni deixar de tenir en compte els consensos en els canvis de funcionament de la democràcia, sinó que aquells que al llarg de la història han promogut els grans canvis polítics i socials, els que més creuen en el paper de l’Estat i en les polítiques públiques, són els que més han de requerir d’institucions adaptades a la nova societat.
L’esquerra té el deure de liderar aquests canvis. En els últims anys hi ha hagut una ebullició política, hi ha més persones que participen i parlen de política, i han aparegut nous moviments ciutadans. Però la seva existència no passa per la seva participació en els partits d’esquerres. En situacions com les que estem vivint, a Itàlia va pujar el Moviment 5 Estrelles, i això només va perjudicar l’esquerra i va beneficiar el populista Berlusconi. Itàlia ha estat l’exemple de com guanyen els populismes i deriven en el desgovern.
L’esquerra té el deure de canviar les formes de fer. O canviem o ens recanvien. Tenim la responsabilitat de renovar els partits d’esquerres, només d’aquesta manera podrem aglutinar per donar respostes a tantes persones que necessiten de les nostres respostes. Només una esquerra que apliqui la nova política pot tornar a ser forta, ser alternativa i tenir possibilitats de tornar a governar a favor d’una societat més justa i solidària.