Frau fiscal i espionatge. Bon periodisme i mals diaris

Quan “El Mundo” va començar a publicar informacions sobre les possibles irregularitats fiscals i negocis tèrbols dels fills de l’ex-president de la Generalitat, Jordi Pujol, o relacionades amb l’actual, Artur Mas, els mitjans de comunicació de Catalunya van mirar cap a una altra banda. En aquells moments, vaig subratllar la contradicció que suposava aquest fet. Un amic independentista em va insultar a través de facebook per fer-me ressò dels atacs del diari de Pedro J.Ramírez. Cap diari català va posar els seus periodistes a investigar la fiabilitat d’aquelles informacions. Ningú va viatjar a Suïssa o Liechtenstein per contrastar-les.

Fa uns dies, “El Mundo” i “El Periódico” imputaven al PSC la gravació d’una conversa entre la presidenta del PP català i la dona que estava en la base de part de les informacions fins aleshores ignorades. De sobte, el tremp periodístic d’alguns diaris catalans es va posar en marxa. I en els darrers dies hem vist com el periodisme d’investigació ressuscitava a casa nostra. Durant aquests dies, grans representants del periodisme d’investigació han estat recuperats de l’ostracisme per informar no sobre els negocis dels Pujol o Mas sinó sobre l’afer de l’espionatge.

I els lectors han descobert que quan alguns periodistes s’hi posen ofereixen informacions força interessants. El periodisme d’investigació no estava mort. Ni de “parranda”. Estava callat per l’interès d’uns mitjans de comunicació que no es regeixen per oferir la millor informació sinó per la defensa dels interessos ideològics dels seus propietaris o dels grups de poder que els control.len.

Potser no és res nou, però és satisfactori saber que aquells companys que, anys enrere, havien destapat afers i històries de corrupció de tota mena, no havien perdut el seu “savoir faire”. Llàstima que només sigui per satisfer els interessos circumstancials dels amos dels mitjans pels quals treballen.

L’espionatge socialista ha derivat cap a un cas en què hi són implicats també representants destacats de CiU i PP, la qual cosa fa témer per la continuïtat d’aquests exercicis d’investigació periodística. Durant uns dies, però, hem fruït llegint el treball d’aquests periodistes. Encara que alguns hagin hagut d’escriure “núvia” en referir-se a l’amant d’un home de dretes casat.

El cas del restaurant “La Camarga” ens demostra, un cop més, que a Catalunya tenim bons periodistes i mals mitjans de comunicació. Afirmació oberta, clar, al matís de les exempcions comptades.