La millor mare del món

Quan el meu fill i la meva filla eren adolescents, sempre els deia que, de grans, si volien tenir criatures, segurament haurien de lluitar contra una teoria que jo creia que s’instal·laria com a reacció al comportament cada cop més freqüent de la incorporació de les dones al mercat de treball. La meva imaginada teoria era: infants i joves nascuts en famílies de mares treballadores són més infeliços, més immadurs, més inestables... (poseu-hi els adjectius negatius que vulgueu).

Em vaig equivocar perquè quan van ser mare i pare respectivament encara no havia tingut lloc la “crisi” que va venir després. La “crisi” econòmica sí que està intentant de moltes maneres de tornar les dones a casa, per exemple, retallant en escoles bressol, en estades hospitalàries, en ajudes a la dependència, és a dir, carregant les tasques de la cura al damunt de l’esquena de les dones. I a qui, sinó, li toca ocupar-se’n, oi?

I amb tot, també ha aparegut un succedani de teoria que busca, via la culpabilitat de les dones, fer-les renunciar a les llibertats conquerides des dels anys 70. I aquesta manera de fer ve dels Estats Units (però ha estat adoptada per especialistes en pediatria de Catalunya), de la mà d’una parella –els Sears--, que té 8 criatures i una fe religiosa portada als extrems. Segons ells, per ser una bona mare cal la “cria de l’afecció”, més coneguda amb el nom castellà de “crianza del apego”.

D’on surt aquest succedani de teoria? Surt d’una teoria --aquesta sí--psicològica que diu que crear un vincle afectiu (afecció) fort entre la criatura i les persones adultes que se n’ocupen és essencial per al desenvolupament d’una personalitat futura independent, segura i amb capacitat per establir relacions sanes. És a dir que és indispensable, durant els primers anys de vida, ocupar-se de la criatura per establir-hi uns lligams sòlids. Una hormona, l’oxitocina, alliberada per la neurohipòfisi, ens hi ajuda. És la mateixa hormona que s’allibera entre una parella que s’estima o uns amics que fa temps que es relacionen bé. És l’hormona del ciment en les relacions, però perquè s’alliberi cal que hi hagi contacte de qualitat.

Contacte de qualitat és, per exemple, donar el biberó o el pit, mentre acarones el nadó o li parles. Contacte de qualitat no vol dir en absolut el que preconitzen els de la “crianza del apego”: dur la criatura a coll tot el dia, donar-li de mamar quan vol i durant molt de temps, co-llit (o sigui, al llit amb la parella!)... Aquesta manera de fer converteix el nen o la nena en el centre de la creació i no l’ajuda a aprendre, per exemple, a suportar la frustració. I converteix la mare, no en la millor mare del món, sinó en una esclava domèstica.

Les que vulguin que ho facin, però que no ens expliquin que és la millor manera de criar perquè no ho és. N’és una més i no necessàriament tan perfecta com imaginen.

Quan el meu fill i la meva filla eren adolescents, sempre els deia que, de grans, si volien tenir criatures, segurament haurien de lluitar contra una teoria que jo creia que s’instal·laria com a reacció al comportament cada cop més freqüent de la incorporació de les dones al mercat de treball. La meva imaginada teoria era: infants i joves nascuts en famílies de mares treballadores són més infeliços, més immadurs, més inestables... (poseu-hi els adjectius negatius que vulgueu).

Em vaig equivocar perquè quan van ser mare i pare respectivament encara no havia tingut lloc la “crisi” que va venir després. La “crisi” econòmica sí que està intentant de moltes maneres de tornar les dones a casa, per exemple, retallant en escoles bressol, en estades hospitalàries, en ajudes a la dependència, és a dir, carregant les tasques de la cura al damunt de l’esquena de les dones. I a qui, sinó, li toca ocupar-se’n, oi?