Neus Català: Un segle de resistència i esperança davant l'horror nazi
El rostre de la resistència i l'esperança front la barbàrie nazi ha complert aquest dimarts un segle de vida. Aquest rostre és d'una dona: Neus Català, l'última supervivent catalana viva del camp de concentració de Ravensbrück. Català ha passat el dia del seu aniversari a la residència d'avis dels Guiamets (Priorat), el poble tarragoní que la va veure néixer el 6 octubre de 1915.
Català va néixer en el si d'una família de pagesos pobra, com tantes altres de la Catalunya rural de principis de segle. La influència del seu pare va fer adquirir a Català la consciència i els ideals feministes i comunistes que ha mantingut tota la vida. “Durant la dictadura de Primo de Rivera a casa cantàvem la Marsellesa, l'himne de Riego, la Internacional i Els Segadors”, confessava Català a Montserrat Roig en una entrevista de 1978 que, gairebé quaranta anys després, encara ocupa un lloc destacat en la hemeroteca sobre els espanyols que van ser deportats als camps nazis.
Amb cent anys, Català manté l'esperit de la jove que no es volia veure casada i confinada en un poble del Priorat i va decidir estudiar infermeria per ajudar els més desafavorits. No ha pogut assistir a l'acte d'homenatge que aquest dimarts ha organitzat la Generalitat per clausurar l'any dedicat a aquesta lluitadora antifeixista, que ha comptat amb el monòleg interpretat per Mercè Arànega “Neus Català. Un cel de plom” i les “Cançons de Resistència” amb la veu de Marina Rosell i els ballarins de la companyia BCN City Balle.
Aquestes expressions artístiques han servit per posar de manifest la doble explotació que Català va patir a mans dels nazis per, a més d'antifeixista, ser dona. Però Català no es va rendir. Sota la salvatge mirada dels SS, Català i les seves companyes del Comando de les Gandules van inutilitzar gairebé 10 milions de bales nazis. Al principi van reduir expressament la producció. Després, van llançar mosques, oli i fins i tot escopinades a la maquinària que produïa l'armament a la fàbrica de Holleischen.
Però Català i les seves companyes van portar més enllà el seu compromís amb la llibertat fins i tot en les més penoses circumstàncies i es van negar a cobrar l'ínfim sou que els nazis pagaven a les recluses per jornades de dotze hores. “Els vam dir que érem enemigues del Reich, resistents, que no acceptaríem mai diners per un treball que ens obligaven a fer per la força. Ens van pegar però nosaltres ens vam negar a cobrar”, explicava Català a Montserrat Roig.
Català va mantenir inalterable la seva valentia després de la seva sortida del camp. No només va seguir combatent el franquisme des de la clandestinitat. Tampoc va ocultar el trauma que li va provocar Ravensbrück ni va deixar que l'oblit s'apoderés del seu pas per un dels centres de l'horror nazi. En el fragment més esgarrifós de la seva conversa amb Roig, Català explica els esforços que havia d'escometre per portar una vida “normal” després del seu alliberament, i com s'aixecava per les nits plorant després de veure en somnis als seus fills en un camp de concentració. “Quan dormim revivim els fantasmes del passat. Era horrorós i insuportable”, explicava.
Els fantasmes que van torçar aquest somni de llibertat de la Segona República van començar a aparèixer durant la retirada republicana cap a França en els últims dies de la Guerra Civil. Català va creuar la frontera amb els 180 nens orfes que havia cuidat durant el conflicte bèl·lic a Premià de Mar (Barcelona). Tal era l'instint de protecció que sentia cap als petits que Català es va encarar amb la infermera en cap francesa que maltractava els nens donant-los cops amb una sabata.
A França, Català es va enrolar a la Resistència antifeixista. El seu nom en clau era Paulina. Després d'una denúncia va ser empresonada en Lemoges en 1943 i en 1944 va ser confinada en un vagó de bestiar juntament amb altres 80 dones destinació a Ravensbrück. Allà, Català va veure dones penjades i electrocutades a les tanques del camp en un intent de fugir de l'horror.
En arribar al camp, amb temperatures de vint graus sota zero, Català va veure sortir dels barracons a dones “que només tenien vius els seus ulls, els seus cossos eren de cadàver”, segons relatava a Montserrat Roig. Català no oblidava el 1978 ni fa tres anys, en la seva última aparició televisiva a TV3, l'olor de carn humana morta del camp i la seva xemeneia fumejant. “Venien els corbs atrets per l'olor de carn humana cremada. Aquesta olor de Ravensbrück és indescriptible”, recordava. Després de l'alliberament de Ravensbrück per l'Exèrcit Roig a la fi d'abril de 1945, Català va sortir del camp sola, es va agenollar i va besar la terra en la qual havia estat reclusa.
“Ja sé que sóc vella, però les meves idees són joves”, deia Català a TV3. Indestructible, expressava el seu desig d'estar amb els indignats del 15-M a la plaça Catalunya de Barcelona si les xacres de l'edat no la mantinguessin en la residència dels Guiamets. Amb 100 anys i l'horror nazi a l'esquena, Català conserva la dignitat i la rebel·lia per creure que tot pot canviar.
