La suspensió que demostra que el Dret va per darrera de la realitat

Article 4.4 de la Llei del Referèndum d’Autodeterminació: Si en el recompte dels vots vàlidament emesos n’hi ha més d’afirmatius que de negatius, el resultat implica la independència de Catalunya. A aquest efecte, el Parlament de Catalunya, dins els dos dies següents a la proclamació dels resultats oficials per la Sindicatura Electoral, celebrarà una sessió ordinària per efectuar la declaració formal de la independència de Catalunya, concretar els seus efectes i iniciar el procés constituent.

I resulta que ni Sindicatura Electoral, ni efectuació de la declaració formal de la independència de Catalunya, ni inici del procés constituent. Però una concreció d’efectes: cap.

Ahir, dia 10 d’octubre, el President Puigdemont va assumir els resultats del Referèndum per tal d’aplicar el que diu aquest article transcrit, però va proposar la suspensió dels seus efectes per part del Parlament. En conseqüència, a la pràctica, va incomplir el mandat de la Llei del Referèndum i el caràcter vinculant que aquesta preveia. I dic “incomplir” perquè només podria suspendre’n els efectes el Parlament i aquesta suspensió no ha arribat, ja que ni es va votar ni es pot preveure que es pugui celebrar un Ple que ho permeti.

Per dir-ho d’una altra forma, ahir Puigdemont no va reconèixer la sobirania del Parlament ni el dret a l’autodeterminació d’aquest poble. Aquest dret pressuposa l’establiment lliure de la nostra condició política, des del poble i pel poble, i ara ha reconegut que no ho podem decidir sols.

Però calma. Calma perquè tots tenim clar que aquest debat no és només jurídic. Tots sabem que en relació amb el procés el Dret sempre ha servit per a justificar actuacions polítiques un cop fetes o decidides,  mai ha anat per davant. Quan aquesta fase s’acabi, quan es declari la independència formalment, amb la Declaració ahir signada i de forma solemne, entrarà en vigor la Llei de Transitorietat i Fundacional de la República i llavors sí, llavors tindrem un estat.