Les 7 crisis de CiU: del cas Pujol a la trompada electoral
Convergència Democràtica de Catalunya ha celebrat aquest dissabte un dels consells nacionals més amargs que recorden. L'intent de superar els fantasmes del pujolisme amb un canvi de cares a la directiva entra més en el terreny dels desitjos que de les possibilitats. La crisi de CDC, el partit més gran de la coalició CiU, és profunda, està enmig del seu episodi més virulent -la caiguda en desgràcia de la seu tótem-, i no té aspecte d'acabar aviat. I el moment d'Unió no és gaire millor. Vista amb desconfiança des del sobiranisme, la formació democristiana està desorientada en un procés que l'obliga a posicionar-se, i els intents de refundació d'un espai centrista donen compte d'una distància amb CDC que comença a ser insalvable. El tràngol de tots dos partits és la situació de la federació al complet, superposant 07 crisis que han desplaçat CiU de l'espai històric que ha ocupat com a formació hegemònica de Catalunya.
1. Corrupció
En aquest moment CiU es troba immersa en una crisi d'enormes proporcions després de la confessió de Jordi Pujol d'haver mantingut un compte sense regularitzar durant 34 anys a l'estranger. El que va començar com una inesperada autoinculpació d'un delicte fiscal ha aixecat la veda i ha tornat a posar sobre la taula la sospita que CiU, i especialment CDC, s'ha finançat sistemàticament a través de comissions pagades per constructores d'obra pública, i que una part d'aquests diners se'ls quedava el fill gran de l'expresident català, que actuava com a intermediari o aconseguidor.
El cas Pujol és l'últim i el que més ha minat la imatge del partit, però el rosari de casos de corrupció en el si de la coalició nacionalista és molt més ampli. El cas Palau, un dels més coneguts, afecta directament CDC en considerar el jutge que hi ha “indicis sòlids” per afirmar que el partit es va lucrar a través de donacions del Palau de la Música. En concret, el cas apunta que Convergència hauria rebut importants sumes de diners de Ferrovial a canvi d'adjudicació d'obra pública. El cas Caric als anys 80, el 'Casinos' als 90, els més recents Pallerols i Clotilde, la trama de les ITV -per la qual està imputat l'exsecretari general de CDC i fill de Pujol, Oriol Pujol- o la vessant catalana del cas Pokemon, engreixen una enorme llista de trames que s'entremesclen i fan de CiU una formació sospitosa de pràctiques corruptes generalitzades.
2. Resolució del procés sobiranista
L'aposta d'Artur Mas per liderar un procés per realitzar una consulta sobiranista està a punt d'arribar al seu cim. CiU i ERC van signar un pacte al començament de la legislatura que incloïa la convocatòria d'una consulta sobre el futur de Catalunya. Els partits sobiranistes CiU, ERC, ICV-EUiA i CUP, van posar data al desembre passat a la seva realització, de cara al 9 de novembre del 2014. No obstant això, a dos mesos del dia assenyalat, els dubtes que el Govern sigui capaç de complir el seu compromís no paren de créixer. El Govern de Rajoy ja ha avançat que impugnarà la llei de Consultes davant el Constitucional, i si el marc legal previst per a la realització de la consulta és aturat a l'alt tribunal, les possibilitats de fer-la d'acord amb la legalitat tendeixen a 0.
Les sortides del Govern davant aquest escenari són, d'una banda, saltar-se el veto i realitzar la consulta de tota manera, o incomplir el pacte de legislatura i convocar eleccions, de l'altra. Una tercera opció, més remota però que ha pres força en les últimes setmanes davant l'oferiment del PSC, és no fer la consulta ni convocar eleccions i buscar un nou soci parlamentari que sostingui el Govern. En qualsevol de les opcions CiU hi té molt a perdre. De no celebrar-se la consulta és previsible que una bona massa d'electors sobiranistes i independentistes s'escapoleixin cap a ERC mentre que, en cas que optés per saltar-se el veto del Constitucional, les conseqüències podrien arribar a ser penals.
3. Divorci entre Convergència i Unió
Les aigües baixen remogudes en la històrica bona relació entre CDC i UDC. Després de 36 anys com a socis, tots dos partits estan avui més distanciats que mai a compte del procés sobiranista i els mals pronòstics electorals. La sortida de Duran i Lleida, líder d'Unió, dels càrrecs a la coalició van fer palpables unes tensions que a l'estiu van anar a més amb l'anunci dels democristians que impulsarien un nou moviment polític centrista. A més, Duran s'ha mostrat poc partidari d'acudir a unes eleccions de caràcter plebiscitari al costat d'un bloc que advoqui per la declaració unilateral d'independència, i ni tan sols rebutja la idea de presentar-se sol a les eleccions.
4. Crisi del model del nacionalisme autonomista
El nacionalisme català que havia funcionat durant tres dècades té clars símptomes d'estar entrant en barrina. La posició històrica de CiU havia estat el nacionalisme moderat, acceptant sense reserves el model autonòmic espanyol, fet que havia situat en un espai hegemònic el centredreta. Però el fracàs de l'Estatut, la crisi econòmica i la tornada al govern del PP amb un programa recentralitzador ha fet bascular a la societat catalana cap a altres models territorials, deixant l'autonomisme centrista en la seva pitjor situació a la història des del 78. El procés sobiranista és hereu d'aquesta nova situació en què CiU es recol·loca a batzegades, deixant a part dels seus votants a banda i banda.
5. Crisi dels governs que retallen
Des que el 2009 va començar el cicle de l'austeritat imposada des de la UE hi ha una tendència que s'ha repetit amb poques excepcions: els governs que apliquen les mesures d'austeritat, especialment dures a la perifèria, no aguanten unes eleccions. La ciutadania sudeuropea s'està carregant sobre la seva esquena tant la pèrdua de drets laborals via reducció de salaris i atur com la retallada de serveis públics, dues lloses que sovint fan pagar als seus governants a les urnas. A Portugal, el primer ministre José Sócrates i seu Partit Socialista van sortir del govern el 2011 amb el pitjor resultat del partit en dues dècades, situació similar a l'espanyola. Un any després, a Grècia, el PASOK va caure a les eleccions de 2012 del govern a la tercera posició i Sarkozy va perdre la presidència de la República. Una patacada similar se la va endur Silvio Berlusconi a Itàlia el 2013. Les europees del maig passat van venir a consolidar la tendència apuntada.
Catalunya no és una excepció. La federació nacionalista va perdre 12 escons el 2012 però va poder continuar al Govern gràcies a un pacte de legislatura amb ERC. Si bé d'una banda Esquerra va obligar el Govern a aprovar nous impostos en clau redistributiva, la veritat és que les retallades han continuat sense pietat els últims dos anys. CiU és conscient que la situació social és extrema i que si es van salvar pels pèls en les últimes eleccions podria no tornar a passar el mateix en les properes..
6. Estret marge de maniobra per pactar
La CiU liderada per Mas ha cremat ponts amb totes les formacions amb les quals històricament havia tingut bona relació. El PP català, partit amb el qual va pactar amb freqüència en la primera legislatura, és ara un enemic declarat per l'oposició frontal a la consulta des del Govern central. També la bona relació amb el PSC -la coneguda sociovergencia- s'ha vist degradada pel procés, encara que l'arribada d'Iceta a la primera secretaria ha servit per rebaixar la tensió.
A la banda sobiranista, els partits amb els quals va pactar la consulta al desembre, ERC, ICV-EUiA i CUP, podrien donar l'esquena a CiU si el Govern no compleix el compromís. De moment les aigües estan calmades, però el seu actual soci, Esquerra, va escenificar a finals d'estiu una tensió creixent quan diversos consellers del Govern van mostrar dubtes sobre la consulta.
De cara a una propera legislatura, i davant d'una previsible caiguda electoral, per a CiU no serà fàcil trobar tantes fórmules de pacte com trobava quan era percebut com el 'pal de paller', també del sistema de partits catalans.
7. Crisi electoral
La superposició de les anteriors 6 patates calentes és suficient per enfonsar CiU en la pitjor de les crisis que pot tenir un partit: l'electoral. Els sondejos van de mal en pitjor per a la federació en els últims dos anys, i el sorpasso d'ERC en les europees van confirmar els pitjors presagis dels nacionalistes. L'últim baròmetre del CEO (Centre d'Estudis d'Opinió), fet públic a principis d'estiu, vaticinava una nova patacada de la federació nacionalista, que baixaria dels 50 diputats actuals al Parlament a 35-37, sent superada per ERC, amb 38-39. El CIS apuntava la mateixa tendència en els resultats oferts per al Congrés al juliol, que deixava CiU en 2,9% del vot estatal mentre que ERC el situava en el 3,3%. Si les prediccions demoscòpiques són encertades, els nacionalistes obtindrien el seu pitjor resultat històric i haurien perdut el 50% de la seva representació parlamentària en només 4 anys.
