Les línies roges que s'han creuat

En “El conte de la serventa”, novel·la de Margaret Atwood que es va popularitzar amb la sèrie, la protagonista fa el següent pensament: “Res canvia en un instant: en una banyera en què l'aigua es calfa a poc a poc, es podria morir bollit sense temps d'adonar-se’n”.

Vivim una època de calfament a nivell mundial, no sols climàtic, sinó en tots els ordres: polític, social, econòmic, militar... Un fenomen que s’ha accelerat des de l’arribada al poder, per segona vegada, de Donald Trump, el president dels EUA:

que va encoratjar primer i amnistiar després l’assalt al Capitoli

que ha posat en marxa “razzies” policials a la caça de migrants que són deportats sense cap garantia

que passa per damunt dels tribunals i amenaça amb detenir rivals polítics

que bombardeja Iran sense ni tan sols demanar la cobertura de l’OTAN ni l’aprovació del Congrés

que planteja obertament la neteja ètnica del poble palestí per a construir una “riviera” a Gaza

Si bé l’imperialisme nord-americà ha sigut una constant criminal durant vora un segle, és raonable plantejar-nos si no està creuant en estos moments unes “línies roges”.

O, tornant al símil de la banyera, ens adonem a quina temperatura està l’aigua ja?

Al llarg de la història s’han creuat moltes línies roges.

La moderna nació americana es va construir sobre el genocidi dels pobles originaris. Entre els pares de la constitució es trobava Thomas Jefferson, qui va defensar la neteja ètnica dels aborígens i va ser propietari d’esclaus.

El somni de molts treballadors pobres europeus va acabar sent un malson d’explotació, amb una brutal repressió contra l’acció sindical de la classe obrera migrant. Tanmateix, Haymarket i els màrtirs de Chicago podrien ser símbols de qualsevol país capitalista.

Als Estats Units, les principals línies roges s’han creuat sempre amb la població no blanca: l’esclavitud, la segregació racial, els linxaments contra la població negra, la guerra bruta contra el Black Power i les Panteres Negres, o, després de l’11S, la islamofòbia com a excusa de la guerra contra el terror.

Abans, es va organitzar una cacera de bruixes en nom de l’anticomunisme. Les llistes negres, la censura, les deportacions o fins i tot la presó van ser els grans hits del maccartisme, una doctrina, avui, amb molta vigència.

En l’onada reaccionària que vivim també a Europa, l’acumulació de fites marca un tret diferencial respecte als últims tres quarts de segle, en què va estar vigent el somni (evidentment fals, però assumit com a discurs dominant) d’una Unió Europea de pau i prosperitat.

Hui en dia no sols tenim una guerra cruenta i llarga a Ucraïna, sinó que la deriva militarista, al dictat de Trump, ha estat assumida per tots els governs europeus sense excepció.

I l’extrema dreta, que des del final de la SGM havia quedat reduïda a la marginalitat política, ha crescut electoralment a tot arreu sense cap moderació significativa en els seus postulats racistes, xenòfobs, masclistes i autoritaris. Més bé al contrari, ha aconseguit que els seus discursos (i, el que és pitjor, les seues polítiques) siguen assumits pels partits conservadors i inclús, en bona mesura, pels socialdemòcrates.

Partits d’extrema dreta han guanyat ja eleccions a Itàlia, Hongria, Polònia, Austria, Holanda o Finlàndia i són la primera força d’oposició a Alemanya, França, Bèlgica, Romania o Portugal. A l’estat espanyol, de la mà del PP, Vox governa en coalició en distintes CCAA i té a tocar el govern de l’estat.

Un fantasma recorre Europa… i és el feixisme.

Feixisme, eixe comodí al que recorren els poderosos sempre que ho necessiten, siga en l’avantguarda o en la rereguarda. De fet, Estats Units, la democràcia aliada victoriosa de la segona guerra mundial, prompte s’adonarà de la seua potencialitat.

Així, amb el Pla Marshall i les bases militars, els nordamericans van utilitzar Europa per a lliurar la seua particular guerra contra el fantasma del comunisme per tots els mitjans: no sols amb batalla cultural, “american way of life” o “soft power”, també amb operacions paramilitars secretes i atemptats de falsa bandera.

I al nostre País? Per una banda, podem pensar que encara no s’han creuat tantes línies roges; per una altra, és inevitable tindre la sensació que acabarem recorrent el mateix camí.

Sols cal fer una ullada als pressupostos de la Generalitat, aprovats pel binomi PP-Vox, que es carreguen les partides destinades a la inclusió de persones migrants o la promoció del valencià.

Per no parlar de les involucions legislatives via llei d’acompanyament, que torna a privilegiar als rics (amb rebaixes fiscals) i desprotegir els col·lectius més vulnerables (com les persones trans).

Tot això adobat de canvis en el llenguatge: la “memòria” és substituïda per la “concòrdia” i desapareixen els termes “violència de gènere” o “canvi climàtic”.

De nou, el recurs a la “neollengua” per a tractar de dominar el pensament, com en 1984, la novel·la distòpica d’Orwell.

Efectivament, l’extrema dreta ens governa ara des de les institucions, però sempre ha condicionat (i de quina manera!) la política valenciana. Després d’Euskadi, cap altre lloc ha patit tanta violència política com el País Valencià. Grups organitzats, neonazis o blavers, han posat bombes, han comés assassinats, han provocat assalts, incendis i agressions que buscaven laminar i disciplinar una esquerra que advocava pels drets socials i nacionals del nostre poble.

I mentre ells actuaven amb total impunitat, els de sempre tenien les mans lliures per a fer els seus negocis.

Aquesta violència terrorista no és sols cosa de la transició, sinó que va perdurar ja ben entrada la democràcia, amb l’assassinat de Guillem Agulló com a recordatori per als qui despertàvem políticament que el dinosaure encara hi era.

Acción Radical, Yomus, Alianza Nacional, España 2000 o Grup d’Acció Valencianista són noms de grupuscles o partits que, encara avui, ens gelen la sang i que connecten, amb un fil de color pard, amb Vox.

Conta Margaret Atwood que una de les seues normes a l’hora d’escriure “El conte de la serventa” consistia a no incloure cap succés que no haguera ocorregut ja, en el que James Joyce deia el “malson de la història”.

I és que les línies roges es creuen sovint. Sempre que els privilegiats veuen perillar els seus privilegis.

En cada “Animals Polítics” abordem un tema d’interés amb persones o col·lectius que, per la seua experiència o coneixement directe, puguen aportar informació i anàlisi en profunditat, des d’una posició crítica i compromesa amb els nostres valors essencials: la igualtat, la llibertat i la justícia social.

En aquest episodi pilot el nostre animal polític és Aitana Guia, amb qui conversem sobre la deriva reaccionària, xenòfoba i feixista que està afectant al món occidental, començant pels Estats Units d’Amèrica, seguint per Europa i acabant pel nostre propi país.

Aitana Guia va nàixer i créixer a València, on es va llicenciar en Dret i Història per la Universitat de València. Posteriorment va fer estudis de postgrau sobre etnicitat i nacionalisme en la London School of Economics i es va doctorar en història per la York University, a Toronto, Canadà. Des de 2016 és professora d’història contemporània d’Europa a la California State University.

Aitana està especialitzada en l’estudi i la investigació dels moviments socials, amb especial atenció a la lluita pels drets de les persones migrants i les minories ètniques. També s’ha ocupat dels discursos nativistes que s’oposen a la diversitat religiosa i cultural i, per tant, a la inclusió de bona part de la població.

Té nombroses publicacions en anglès, i la nostra audiència pot llegir en valencià tres llibres seus: “La Llengua Negociada” (publicat en 2001 per l’editorial 3i4), “Aquí ningú no és estranger” (publicat per Bullent en 2007), i el més recent “La rebel·lió dels vianants” (publicat per Bromera en 2023), sobre la lluita veïnal que va aconseguir fer realitat el jardí del Túria a la ciutat de València i tot el potencial que té el llit del riu a la nostra ciutat.