Marala a escena, sense complexos

Ja fa temps que en la literatura es difuminen les fronteres entre gèneres literaris i que alguns llibres són cada vegada més permeables i difícilment classificables. Aquesta capacitat de fer-se lloc entre la jungla literària, d’ocupar un espai, d’esmunyir-se de les etiquetes i de parlar amb una veu reconeixible, però inclassificable, és allò que desitjaria tot escriptor. En la música ocorre també una cosa semblant, i és vint vegades més excitant, divertit i desitjable que, com a músic o formació musical, no et puguen etiquetar ni encotillar en un gènere musical concret, i que, en canvi, penetres en moltes escletxes, que t’escapes i avances entre aigües com una anguila que s’esmuny i ningú no pot atrapar, però que avança imparable fent via.

Aquesta capacitat d’omplir un espai, de generar un públic, que et reconeguen pel que ets, amb nom propi, i no perquè ets un grup de música... digues-li folk, rap, rock, músiques tradicionals del món, és allò millor que li pot ocórrer a un grup musical. Que quan algú demane “¿quina música fan aquestes, què canten, què toquen?” siga difícil de contestar perquè simplement canten, creen, innoven, són trencadores, atrevides, omplin l’escenari amb gràcia, ofici i sense complexos. Perquè tenen talent i molt de camí per davant. Cap a aquest camí, senyores i senyors, s’enfila la música i la posada en escena de Marala. Un grup que despuntà el 2020, amb el llançament un 8 de març, al llindar del confinament, del seu primer treball A trenc d’alba (U98 Music). Un grup que comença a ser i podria consolidar-se –és el seu gran repte de futur–, guanyar-se el seu espai propi  com una formació propera a la música tradicional, però innovadora, diferent, imprevisible, feta de polifonia, mescla i herència. 

Parlem del trio musical format per Selma Bruna (Sant Cugat del Vallès, 1994), Clara Fiol (Palma, 1995) i Sandra Monfort (Pedreguer, 1992), que van actuar la nit de divendres a València a l’Espai Rambleta, davant d’un públic entusiasta, majoritàriament jove, coneixedor i enamorat de les seues cançons, i que bullia d’expectació uns minuts abans que comencés l’espectacle. Anunciat a les nou, no fou fins a les nou i quasi vint minuts que les tres cantants irromperen en l’escenari per a presentar aquesta nova escenificació del seu darrer treball Jota de morir, publicat el 2022, i ho van fer amb un tema que du per nom “Desich”, un tema sensual, ple de carnalitat, i és que la nit prometia en sensacions... Després vingué una versió dolça i sensual d’A la vora del riu mare.

Amb una posada en escena imprevisible, fou una nit difícil d’oblidar per la quantitat de detalls i sorpreses, com foren els convidats especials, Pep Gimeno, Botifarra, que cantà amb Marala una poderosíssima versió de La Malagenya de Barxeta, “del meu país valencià”, que pren ara més força que mai, i l’aparició en escena de La Maria, que feu del cant d’estil un cant propi ple d’ànima i emoció, aquesta xicona esborrona quan canta. 

Així, xino-xano, van anar repassant els temes de Jota de morir, i cançons del seu repertori, entre elles tonades i lletres de Maria del Ma Bonet, que en la veu deliciosa de Clara Fiol i el seu art interpretatiu prenen un aire nou admirable. Entre temes ben diversos, jotes, malaguenyes, fandangos, raps, i moviments provocadors, amb un joc de llums encisador i amb l’embolcall de la polifonia de les veus, a més dels sintetitzadors –tot i que en ocasions la reverberació era tan forta que no deixava escoltar bé les seues veus, potser un aspecte que hauran de polir– la imprevisibilitat de Marala va seduir el públic des del primer moment. Un públic, val a dir, que es notava  les coneixia i les seguia, potser per això no explicaren molt el sentit del seu concert, del seu projecte, perquè se sentien a casa. Ara bé, tenen el repte de conquerir altres públics, i estan en el camí. En els darrers anys han actuat a tot arreu dels Països Catalans i mar enllà, a Nova York. Han cantat al Palau de les Arts de València, al Palau de la Música de Barcelona, a moltes ciutats i pobles i continuen. Potser en aquest sentit, seria d’agrair en propers concerts, sobretot en contextos menys familiars, donar quatre pinzellades de benvinguda, contextualitzant l’espectacle, guiant una mica el públic per aquest viatge visual i musical particular, en una aproximació a la idea de la mort que busca maneres d'integrar-la i recuperar-la com un concepte a l'abast del pensament i la vida.

L’explicació de Jota de morir va arribar a mig concert amb humor i bromes amb el públic. Com va dir la mateixa Sandra Monfort, “és un espectacle que parla de la mort per a celebrar la vida, celebrar la mort del patriarcat, i la necessitat de les dones de despullar-nos de la culpa, del silenci i de la vergonya. Per això hem vingut a celebrar la vida i a soterrar totes eixes coses”. Selma Bruna va dir: “l’espectacle també és un recordatori de tot allò que ens han dit que no era nostre, i sí que ho és, l’humor, la xuleria, el macarrisme”. La Clara Fiol, per la seua banda, parlà d’elles com “reines del pop, vestides de les increïbles, que canten jotes” i va dir allò de “a qui li molesti, que es posi floretes”.

El roig i el negre de Marala

Vestides de roig i negre, amb cuir, teixits brillants, serrells, botes de plataforma d’un roig encés, roba oberta o transparent, dissenys que jugaven amb allò que amagaven i mostraven, un estil atrevit i descarat, en el llindar d’un look castigador, un xic psicodèlic, així aparegueren les Marala sobre l’escenari, amb aquell Desich, cantat a tres veus i carregat de sensualitat, que connectà amb el públic com una descàrrega elèctrica inofensiva.

Cantaren en català, en el català de cadascuna, conjugat en un tot harmònic i divers, però també en eusquera i en castellà, com ara la Canción de varear, un cant tradicional del camp. Posaren en escena la convivència i l’harmonia entre llengües i cultures amb naturalitat i modernitat, tot allò que l’Espanya rància rebutja i menysprea. En escena es parlaren entre elles tant en català com en castellà, sense complexos, i connectant amb un públic molt ampli i divers, com també han fet grups com Zoo. Heus aquí la prova que la música no entén de fronteres administratives ni de comunitats autònomes. I això és molt gran i necessari.

Premis i futur per a conquerir escenaris

Guanyadores el 2022 amb Jota de morir del Premi Carles Santos al millor disc de l'any i millor disc de música tradicional popular, i nomenat millor disc de l'any per la crítica dels Premis Enderrock, aquest és un projecte musical valent i heterogeni, amb cançons que beuen del present i dels cants ancestrals dels seus orígens, on el rap i el hip-hop conviuen amb el pop, els cants medievals, la jota, els fandangos, el cant d’estil, amb el que calga, i sense caure en res artificial o forçat. Canten a tres veus, s’acompanyen en cors quan una canta sola, amb la guitarra en mans de Sandra Monfort, que sona deliciosament i treballant totes tres la música d'arrel com a font d'investigació. 

Convindria que poliren alguns aspectes, com ara matisar els sintetitzadors, depurar les veus, que ja de per si són bones, i poc més. Amb això, i una mica de sort, tenen molts punts per a fer una carrera musical bonica i plena d’èxits: perquè són talentoses, posseeixen una bona formació musical –la mateixa Sandra Monfort té una carrera en solitari reconeguda recentment amb tres premis Carles Santos, al millor disc de pop i el millor disc amb  'La mona', i el guardó a la millor cançó per 'Moreneta'. I Sandra ho demostrat en solitari i amb Marala, quan els seus dits rellisquen i pessiguen les cordes de la guitarra amb elegància i fermesa, amb molta sensualitat. I la nit de divendres, de la guitarra passaren a la veu sense a penes instruments o acompanyada del pander quadrat, i feia goig veure-les en total harmonia tocant el pander quadrat, dempeus per l’escenari o assegudes, creant escultures humanes que es transformaven en so i percussió, acompanyades dels seus crits de guerra atrevits, cridaners. Irreverents, sobre l’escenari Marala generen respecte i magnetisme, són guerreres aquestes xicotes, com cantava aquella cançó del grup Tequila.

Tot això, amb un espectacle de llums hipnotitzant, un vestuari trencador, amb el cul mig enlaire i sense problemes, sí senyores! I una coreografia sexi i divertida. Tot plegat, un treball de producció d’un equip potent, ambiciós i trencador.

Immerses en un moment d’esclat musical al País Valencià

Marala és una formació musical que sorgeix en un context d’esclat musical al País Valencià, amb músics com Pep Gimeno, guardó Carles Santos al millor disc de músiques d’arrels, millor gir per 'Ja ve l'aire' i el Premi del públic, i La María, premiada com artista revelació pel seu treball 'L'Assumpció'. Tots dos han fet de la música tradicional una música admirada i reconeguda en escenaris d’ací i d’allà. Amb respecte, modernitat i sense folkloritzar-la, fent-la digna i internacional. Així ho han demostrat aquests músics, però també una llarga llista d’artistes com Miquel Gil, Jonatan Penalba –capaç de dur el cant d’estil a fronteres impensable–, o cantautors com Borja Penalba, Mireia Vives, Pau Alabajos, Xavier Sarrià, o Tomàs de los Santos, entre altres, per no entrar en l’esclat i l’èxit de grups com són Zoo, La Fúmiga, El Diluvi, Gramoxone Ska Band, La Gossa Sorda, i tants altres. Tots ells formen part d’un moment daurat per a la música valenciana en la nostra llengua que té molta corda, bufen els vent que bufen.

A tots ells, s’han sumat en els darrers anys les dones de Marala, decidides a rescatar la música tradicional mediterrània i cants ancestrals -jotes, cants a l’albat, malaguenyes, cants de batre, fandangos, i altres- i tornar-los al públic amb una mirada pròpia. Guerreres, atrevides, iconoclastes, provocadores. Tres dones, tres artistes que irrompen en escena i conjuguen les seues veus i accents, teatralitat i sensibilitat musical amb una llibertat i un atreviment poc comuns. Tenen reptes per davant, és clar, però també tota una carrera musical prometedora.