La Xica, divina i emergent

Trobar un nom artístic amb espurna i fàcil de recordar no és gens fàcil, però Marina Bolea (Benimaclet, 1997), cantant i violinista valenciana, l’ha trobat. Ella és, així tan directe, La Xica. Sona espontani –“pensat i fet”- però en la música de Marina Bolea res no s’improvisa: són ja anys d’ofici i estudi. Als tres anys anava a les classes per a menuts de la banda de música de Benimaclet, als set, passà a estudiar música i violí al Conservatori. El 2018 començà a compondre cançons infantils amb una amiga i entre 2019 i 2024 fou cantant i integrant del grup Maluks. Aquella banda de “dance hall”, formada per quatre músiques joves valentes, va triomfar, molta gent ballà amb elles, van rebre el premi Carles Santos al millor disc de música urbana per “Cor i foc”, i van deixar clar que no eren “flor d’estiu”. Per a Marina Bolea: “Maluks fou una escola d’escenari i rodatge”.

Any i escaig després de la dissolució de Maluks, l’artista valenciana fa un canvi de ruta i es presenta en solitari sota el nom de La Xica. Però... ¿Qui és la xica? “La Xica soc jo -ens explica Marina-, així és com em deia la meua iaia i com em diuen en la família. És un nom molt ‘cultural’ amb connotacions valencianes perquè els valencians als fills els diem els xics, el xic, la xica...”

Amb el nom, però també amb alguns dels ritmes dels seus temes, La Xica— amb arrels a Finestrat, però criada a Benimaclet (València), un barri que adora i on ha triat viure— enceta ara una etapa musical diferent on recerca ritmes nous, però també reivindica les seues arrels i la seua identitat. La Xica és així, fusiona pop electrònic amb elements tradicionals valencians i aviat traurà el seu primer disc, després vindrà una gira de concerts que ja està preparant. De moment, podem escoltar sis dels temes en uns videoclips que exploren registres i textures diferents, algunes més dures i fosques, com la de la cançó Amagatall, altres més dolces i oníriques, com en Núvol, o la bogeria i l’alegria festívola de Tarongina i “Endimonià”.

Hem quedat amb Marina Bolea perquè ens conte quina és aquesta aventura a què s’ha llançat ara amb una energia d’alt voltatge. I ací la tenim, dolça, brillant, culta i divertida. Aquesta jove de Benimaclet, que de dia és mestra d’infants i de nit cantant, és una veu potent i particular que se suma, des de fa uns anys, a l’escena musical valenciana actual, una escena bategant i brillant que, cada dia més, s’escriu en clau de dona. Elles ocupen cartells, escenaris i festivals. Amb tots vosaltres: La Xica.

Té bona veu –du uns anys formant-la i treballant-la— però diu que la veu precisament és el seu punt més feble i se l’ha de cuidar molt: “qualsevol cosa que em passa en la vida va a parar a la veu”, comenta. Per això, abans d’eixir a escena ni fuma ni beu: “l’alcohol deshidrata molt, una coca-cola i endavant”. Mestra d’infantil i cantant, s’entén que la veu és el seu tresor.

Veure els artistes fora de l’escenari o del vídeo clip resulta curiós. A La Xica encara no l’he vista sobre l’escenari, espere tindre’n aviat l’ocasió, però així al natural, la Marina Bolea que hi ha darrere de La Xica em sembla una dona jove senzilla, atractiva, dolça, gens pretensiosa, una artista que traspua energia, serenitat, força i genialitat, tot plegat. No va de diva, però és divina. Genuïnament divina. Viu la música amb naturalitat: “els pares sempre han estat amants de la música i les meues amigues també estaven en la música, així que era el meu camí”. “Per què no puc ser un núvol, solcar lentament el cel, Per què no puc ser un núvol, trencar els esquemes del temps. I se m’omplin els ulls de pluja i no sé per què, que s’ha obert dins de mi una capsa, un riu al desert, i per fi la pluja allibera el cant que esperem”.

Marina Bolea és música de formació clàssica i des de fa uns anys forma part de l’Orquestra Filharmònica de la Universitat de València: “m’encanta vindre ací perquè és una orquestra gran i sona bé, a més, fem gires i és la meua manera de mantindre el contacte amb la música clàssica i el violí”. El camí de la música, però, no és fàcil, demana constància i té les seues contradiccions: “Vaig acabar un poc cremada del conservatori, perquè és un sistema educatiu tradicional que en alguns aspectes mata un poc la música i es deixa molts artistes pel camí. En el món clàssic acabem sent reproductors de partitures i hi ha poc espai per a la creativitat. De fet, quan vaig acabar el conservatori tenia pànic de tocar davant del públic, però aquests anys, tant en Maluks com en l’Orquestra, he aprés molt i he fet amistats que portaré per sempre”.

De l’ukelele als sintetitzadors

Fou cap al 2018 que Marina Bolea, ukelele en mà, començà a fer cançons infantils amb una amiga: “Havia acabat el conservatori i necessitava alguna cosa diferent, em veia capaç de canar i en eixe moment m’agradava el soul i Maluks començà així, un poc de soul i música electrònica. A Núria la coneixia del barri, a Laura de l’Orquestra i a Maria de la vida”. “En aquell moment —assenyala— hi havia pocs grups de dones, Pupiles i poc més i semblaven el moment i el lloc idonis. Va anar molt bé i vam gravar dos discos en cinc anys. Foren anys de rodatge: ací vaig descobrir l’escenari i vaig aprendre molt com a artista, cantant, compositora, de tot, sobretot cap al final, que vaig començar a produir el nostre treball perquè sonara cada vegada millor, i per això, en acabar Maluks, jo necessitava seguir. Era una corba d’aprenentatge que no volia parar”.

I no ha parat. De fe, per a Marina Bolea deixar-ho i començar de nou fou quasi la mateixa cosa: “abans de dissoldre el grup ja tenia un parell de cançons i sentia que allò era diferent del que havia fet fins aleshores i que no entrarien en Maluks”.

Conscient de les dificultats de l’ofici, La Xica assegura que li agradaria molt dedicar-se a la música, però de moment no pot: “Tot el que fe fet m’ho he pagat amb el meu esforç. Hem rebut algunes ajudes públiques, però són insuficients. En l’etapa de Maluks la posada en escena era prou espectacular i cara. Ara, amb La Xica, vaig amb banda i això dona mobilitat i dinamisme i pel que fa a les llums i l’escenari, intente ser més austera i prudent perquè ja he aprés que costa molt, sobretot transportar-ho”. “Estic esforçant-me perquè el producte siga bo i la posada en escena, pràctica. Aixina i tot, duem molts coses amunt i avall: sintetitzadors, altaveus, micròfons, instruments...”. La vida dels músics també és això: traginar, somiar i fer apostes de futur.

“Tot queda a casa”

Ella és forta, però tot això no es fa a soles. Li pregunte a Marina quin ha estat el seu suport durant tots aquests anys. “Doncs la família, tinc tota la família implicada en el meu projecte [i riu]. Ma tia Empar és, ara per ara, la meua manager. Han cregut en mi i han valorat el meu treball sempre. La meua família és meravellosa”. I Jesús Císcar ho confirma. Coses del directe, mentre fem l’entrevista descobrim que Císcar és família llunyana de Marina i que coneix sa tia, la manager, sa mare, els oncles i, en especial, la seua iaia, amb qui Jesús tenia un vincle estret. Com són les coses, qui ho anava a dir! Riem i ens sentim com a casa. “Tot queda a casa”, diu Marina amb aquest somriure que encomana vida.

A més de la família, Marina assegura que en aquests anys també ha estat molt important Jota Terranegra, la seua parella i el seu productor: “Ells és un suport molt important, l’altra part del projecte La Xica. Ja ens va ajudar molt en el darrer disc de Maluks, sobretot en la darrera cançó No te’n vas”.

Vull saber com es troba ara amb la música, què sent davant d’un projecte nou tan personal: “Em sent més nueta perquè començar un projecte sola comporta molt, i ho sé perquè ja he viscut la indústria de la música i fa vertigen, però a nivell musical estic més connectada perquè m’hi reconec molt, ara escric la música per a mi i des de mi. A més, és un disc on hi ha un treball de recerca sonora, amb col·laboracions com el quartet de cordes de l'Orquestra Filharmònica de la Universitat i el dolçainer Hèctor Peropadre”, entre altres.  Tot i així, els nervis del principi estan presents: “Però ara mateix també soc una artista que comença, no tinc cap oficina, però tinc contactes dels darrers cinc anys i persones amigues que m’ajuden amb les xarxes i que m’aconselen. Som una mena d’equip”.

De moment, La Xica està posada en cos i ànima en el concert de presentació del disc, que no tardarà, “però guarde la data en secret, ehhhh”, i mentrestant segueix component, assajant, muntant videoclips i preparant la propera gira en solitari. Energia, no li’n falta, a més, és una artista de dalt a baix: “Ara necessite algú de confiança que no s’aprofite de mi ni del meu treball. Així és, ser dona en aquest món de la música és una barrera més que encara hem de superar”. Fa poc Amaya va dir en una entrevista: “Tant de bo arribe el dia en què no em facen la pregunta: Què és ser dona en la indústria de la música”. Li dic que per sort no li l’hem feta, “cert, millor” [riu de nou].

Per als artistes que comencen, siga en grup o en solitari, la relació amb els mitjans de comunicació i la indústria de la música és important: “En el meu cas, m’he sentit ben acollida en els mitjans de comunicació i les xarxes i han passat coses molt xules, com que Maluks va coincidir amb la pandèmia i aleshores es feien moltes coses per entretenir la gent que estava a casa, també el grup també va ocupar un espai en allò”. I la indústria musical com et tracta? “Això és un altre tema, et tracten amb molt de paternalisme i desconfiança, sobretot quan ets dona i jove: a vore estes xiquetes què faran, pensaven. Trobe que ens van infantilitzar un poquet, o ho van intentar...”

Cartells i festivals plens de noms de dona

Li propose fer una radiografia ràpida del panorama musical actual i a Marina se li dibuixa un somriure de satisfacció: “Doncs ara mateixa vivim un moment de recerca i troballes encapçalat per dones i això em fa feliç. Cada vegada ocupem més els cartells i els escenaris, i si en som més, menys seran els que podran dir que no ho aconseguim. Per alguna cosa es comença, i sobretot es comença per estar ahí”. “Com a dona et diré que tenim molta pressió, més que els homes, pressió per demostrar que allò que fem és increïble, però vull mirar l’horitzó en positiu i veure totes les dones que fem música en aquests moments. Crec que això els obligarà a programar-nos més”. Tot apunta que el panorama musical valencià està canviant, redefinint-se: “Fins ara diria que hem hagut de ”barallar-nos“ per fer-nos un lloc i si arriba el moment que hi haurà lloc per a totes, serà bonic. Cartells de festivals i concerts plens de xiques, tant de bo!”.

La vulnerabilitat i la força

¿Com definiries el projecte La Xica? “Com la capacitat d’ajuntar força i vulnerabilitat. Hi ha moments durs amb sintetitzadors on l’electrònica té més distorsió i una veu més degradada, però de sobte trobe un paisatge més suau, amb una harmonies més amable i dolça i totes les cançons reflecteixen eixos contrastos, tant a nivell musical com a nivell vital”.

Per ara, Marina Bonea ha gravat sis temes i sis vídeo clips ben diferents entre ells: Amagatall, que evoca la resiliència entre baixos profunds i sintetitzadors foscos: “és una cançó introspectiva, que parla més de mi, amb un so fosc i dur”, Tarongina, un tema ple de vitalisme amb ritmes de drum'n bass i break beat, i en el vídeo del qual La Xica llueix entre blaus i blancs, caixons de taronges, i la flor de tarongina.  O Endimonià, una peça electrònica propera al trance festiu que homenatja la cultura popular valenciana: “són les festes del poble, i toca eixir i lluir la faldilla”.

Apassionada, arrelada a la terra, però amb una capacitat innovadora innata, La Xica ha trobat aquest punt en què l'experimentació no està renyida amb l’herència i la tradició. Al cap i a la fi, la vida és definir identitats i l’art, també la música, en sap molt, d’això. Vista en primer plànol, en persona, Marina Bonea és una persona tranquil·la, però lluitadora, on de vegades també aterra la ràbia, el desencant, la ansietat. Tot això, i l’amor, per descomptat, navega per la seua música: “Vam decidir ser brigada / l’amor és un accident / és el que jo no esperava / uns ulls que miren tan cert”, o “cada cop apreta un poc menys ja la corda  / cada pas em dona ales per volar / els somnis compartits amb tu de matinada entren per la porta…”.

Anem arribant a la fi de la nostra conversa i Jesús posa dos noms sobre la taula: Rosalia i Extremoduro. “No aconseguisc saber qui és Rosalia, em pareix poc real i la veig amb molta impostura, però la música que fa em sembla excepcional: els seus recursos, com clava l’orquestra, l’estètica... D’Extremoduro vaig aprendre molt, m’apuntava les lletres. Robe Iniesta tenia una capacitat excepcional d’ajuntar molta força i molt sensibilitat alhora. I d’altra banda, hi ha artistes que no m’agraden tant, però amb qui connecte molt”.

Li preguntem quina música escolta. “De tot, en tots els gèneres trobe quelcom inspirador. M’agraden molt els artistes francesos: Magma, Daft Punk o músics com Carlos Ares. També la música tradicional, vaig començar a cantar per les albades, per la versió que en feia Diana, d’Orxata Sound System, de La dansa del Vetlatori. Em fascinaven els girs del cant d’estil i durant un temps vaig anar modulant al veu, amb logopèdia i classes de cant i acabes arribant a registres on abans no arribaves i finalment, ací estic, he introduït el cant d’estil en la meua música sense adonar-me’n, no ha estat premeditat, i és un poc atzarós perquè La Maria i Botifarra ho fan i ho fan molt bé”.

A Marina Bolea li agrada el poble, la festa de carrer, però també els moments de pau i una vida tranquil·la: passejar, llegir, badar. ¿Què estàs llegint ara? Una vida moderna de Manuel Vicent, la vida de Conxita Piquer. I recentment he llegit Les nostres mares, de Gemma Ruiz, i La mare de Frankenstein d’Almudena Grandes. I dels polítics que ens governen, ¿què en diries? “Que ahir mateix vaig fer vaga amb altres mestres. El que estan fent amb la llengua, l’educació i la cultura és molt fort, amb el que ha costat que no es qüestionara la llengua en aquest país! I ara venen i provoquen en els xiquets i el jovent un clima i una actitud negativa envers la llengua que ja estava pràcticament superada”.