Comunidad Valenciana Blogs y opinión

La portada de mañana
Acceder
El 4M descabeza el PSOE madrileño y Sánchez lanza la batalla contra Susana Díaz
EEUU toma una decisión "histórica" sobre las patentes de vacunas, ¿y ahora qué?
Opinión - La revolución de Biden, por María Ramírez

Sobre este blog

Francesc Calafat és professor d’Educació Secundària i crític literari. Ha participat en diverses publicacions, com ara el Quadern d’El País, i en llibres col

La València escrita en el primer terç del segle xx

Sobre este blog

Francesc Calafat és professor d’Educació Secundària i crític literari. Ha participat en diverses publicacions, com ara el Quadern d’El País, i en llibres col

La memòria és un puntal mestre per a la creació i el manteniment d’una identitat cultural i, per les raons que els lectors saben ben bé, entre els valencians la memòria és substància fràgil i, en conseqüència, l’imaginari dels valencians com a geografia mental ben marcada és ben prima. Tenim els nostres referents, però ben tòpics, pocs i cada vegada més esfilagarsats. Tret segurament del tarannà festiu, vital de les falles, el gran tòtem que entre tots hem convertit en una pilota que no sabem ben bé on ens durà. No cal fer-ne esment. Si traslladen la qüestió a la literatura pròpia, l’hipotètic imaginari valencià esdevé tota una barcella de forats gegantins. Parle de la Renaixença ençà. Centrem-nos ara en la imatge de la ciutat València que n’ha fabricat la poesia, trobarem quasi en exclusiva la barraca, l’horta, la llauradora valenciana... Teodor Llorente assajà una prova el 1870 amb «Visanteta», una visió idíl·lica, però pròxima al lector, sense oripells barrocs, seguint el model de Mirèio, però trobà la fórmula una dècada després, quan esculpí «La barraca», on sabé sintetitzar tots aquells elements en una imatge conservadora però creïble. I barrejà de tal manera els elements que convertí l’edifici humil de la barraca en un símbol d’allò que podia la idiosincràsia valenciana –si em passeu la idea–, fins i tot en un mite, perquè en sublimà el costat positiu i ocultà la realitat: temporals, males collites, la pobresa dels llauradors, conflictes socials constants. En l’èxit d’una troballa no compta només l’encert, sinó també la difusió, i Teodor Llorente tenia el mitjà, Las Provincias, i el sabé explotar. De fet, fou un altaveu constant de la seua obra i de la seua figura. Com també ho va ser Lo Rat Penat, controlat durant bastant de temps per ell i per la seua família. Perquè la cosa funcione cal un tercer element: l’acceptació, i aquesta va ser generalitzada. Amb el mite en ple rendiment, i imitat i vulgaritzat, i sense el punt de vida que contenia l’original, la barraqueta esdevingué un emblema de la valencianitat difícil de tombar. Això sí, cada vegada més embalsamada, però, malgrat el pas del temps, per a alguns sectors, seguia funcionant.

Semblava, per tant, que la ciutat no existia i, si ho feia, era en funció de l’horta. Parle de la literatura en valencià, perquè la imatge que Vicent Blasco Ibáñez pintava en la literatura de València, dels seus habitants i dels voltants era crua i de vegades sagnant. De fet, la creació de la València com a personatge literari és un invent del senyor Blasco Ibáñez.

Algun lector pot dir: i el sainet? Efectivament, el sainet pinta una València popular, de menestrals i treballadors, que mostra amb certa credibilitat una ciutat i uns ciutadans molt més vius que, en mans dels seus representants més conspicus, tot i mantenint més o menys la fórmula originària, reflecteixen els problemes que afecten la població i la ciutat com a entitat col·lectiva. Un bon exemple n’és Josep Peris Celda que, com deia Vicent Calvo Acacio, era un bon observador de la realitat. Així, en ¿Voleu llum? O Valensia a fosques (1919) tracta d’un fet que trasbalsà la marxa de la ciutat: l’esgotament de les existències de carbó en la fàbrica de gas que abastia la ciutat, fet que la deixà en total foscor i, al mateix temps, també es deixà d’abastir les cases particulars. Una conseqüència greu va ser-ne la paralització de moltes indústries i el conseqüent encariment dels queviures. Peris Celda reconverteix aquell desastre temporal en situació dramàtica, posant en escena els problemes dels veïns i també la picaresca dels espavilats que feren el seu agost. L’autor en trau un gran rèdit humorístic i crític amb uns recursos ben originals, amb què elabora moltes altres obres seues, que fan de l’autor, segons Manuel Molins, el nostre Eduardo de Felippo. En conseqüència, podem suggerir que el teatre popular, amb tot i els dèficits d’una escriptura caòtica i un llenguatge bastant o molt castellanitzat –però també amb un intens sabor popular–, era, en la forja teatral dels autors més qualificats, el gènere que reflectia una València més real i que sovint giraria al voltant dels barris més populars, com ara el Carme o la rodalia del Mercat Central.

Descubre nuestras apps