Francesc Calafat és professor d’Educació Secundària i crític literari. Ha participat en diverses publicacions, com ara el Quadern d’El País, i en llibres col
Dietari: dues vides que s’autoalimenten
Sobre una neu invisible. Notes d’un dietari, 2003-2005. Vicent Alonso. Publicacions de la Universitat de València. València, 2015. 347 pàgines
“L’escriptura és l’afirmació de la vida pròpia”, observa Vicent Alonso. Però el jo de paper és el jo real? Conscient del terreny movedís on es mou, l’autor una i vegada una altra torna sobre la qüestió per tal que s’entenga l’objectiu i la seua implicació. L’autor és conscient que el protagonista real i l’escrit són concrecions diferents d’una mateixa figura, perquè altrament no tindria sentit l’operació que se’ns ven. Són dues vides amb estatus propis, però arrapades l’una a l’altra. El problema surt a partir d’aquest moment: Com ser el màxim fidel possible al jo viu? La resposta de Vicent Alonso és rotunda: l’obligació del jo escrit, si més no el seu cas, és tractar d’entendre el jo, d’organitzar-lo, de bastir-lo. No hi ha identitat sense exercitació, sense experimentació, i el que fa aquesta mena de literatura és filmar en paraules l’aventura.
No ens enganyem, les persones no naixen amb una identitat trobada; se l’han de fabricar, i sense instruccions. La literatura i la imaginació són instruments que ajuden l’escriptor a assajar-se, a descobrir-se perquè el “jo se’ns escapa”, segons ens diu l’autor. Des dels orígens, la literatura íntima contempla l’home i el món com un bosc profund, difícil d’accedir-hi; per tant, s’han d’explorar i cercar sendes per a identificar-lo i travessar-lo. L’escriptor és una mena d’espeleòleg que se submergeix en camins no sempre coneguts i un pacient arxivador que en constata el perible. Per a fer creïble la travessia i mostrar la fidelitat a l’aventura comuna, la real i l’escrita, l’autor ha d’estar alerta, ha de vigilar el que fa, i per aquest motiu, s’autoexigeix sinceritat constantment: es revisa, lluita contra la pols i l’apatia dels hàbits, pesa el sentit de les paraules, lluita contra l’opacitat de llenguatge i desbrossa les confusions de les paraules.
Quin tipus de dietari és Sobre una neu invisible? Com altres gèneres, no és una fórmula tancada; és una operació que li permet agafar components d’altres operacions: té punts de la biografia, de la confessió i de l’assaig, per posar-ne només uns exemples, sense desenvolupar-los extensament. El que es veu clar és que desenvolupa in extenso l’ideal de Montaigne: mostra el trànsit del jo, el procés de la travessia vital. Rebutja parlar en termes universals i s’aboca, tot i les vacil·lacions, a cartografiar el coneixement de si mateix, perquè és l’única certesa que pot testimoniar i defensar. Això no suposa cap renúncia a la veritat, perquè aquesta no és un manual d’ús, sinó un horitzó a esculpir pels valors que són gestionats a cada moment.
El llibre no és una mera continuació de Trajecte circular; és molt més: hi trobem més seguretat, una maduració de la veu i de l’instrument i s’hi obri el ventall de perspectives, el to sembla més flexible, augmenten les tecles de la ironia i s’arrisca pel costat incisiu en escenes concises, poc expansives. Encara que no s’esplaie en els hàbits quotidians, exposats sovint amb una precisió reticent, no els defuig; li cal la realitat perquè els casos concrets són el centre de la reflexió, el fil conductor del discurs i no només una excusa. Els exemples, per dir-ho així, són on rauen la versemblança i la veritat. Si l’autor és judica i judica els altres ho du a terme per remarcar la seua singularitat i exposar la seua capacitat d’anar més enllà de l’epidermis de les situacions particulars i esgrimir la destresa d’incloure-les sovint en el marc d’una visió més completa de l’home. El judici i la consciència són els mecanismes que fa servir per a il·luminar el significat o la intenció de cada acte tema i detectar, si cal, la responsabilitat que se’n desprén.
El rebost de temes, com correspon a un dietari, és gros i variat. A banda de les circumstàncies i els canvis, lligats als ànims i a l’estat físic, desfilen el temps, la memòria, la censura i autocensura en el món actual, la situació valenciana en manifestacions múltiples, les gens fluïdes relacions culturals entre el nord i el sud. El dolor, la mort...
En el quadern d’un creador, el diàleg amb l’art és imprescindible. El nombre de referències a músics, pintors, pensadors i escriptors és generosa. No podia ser de cap altra manera. Parlar d’art és parlar també de la vida, perquè la lectura, la imaginació i la creació són vida, no són coses distintes. De fet, l’estètica és la via de l’artista per a aprofundir-hi, per a esmolar la mirada i afinar el dibuix de la seua visió. La literatura permet a Alonso fer més intensa la vivència, la mirada, que fa més viva l’experiència vital o artística, que tinga sang i més nervi.
La lectura de Sobre una neu invisible ha estat una experiència immensa per a aquest lector per la humanitat que destil·len les entrades, per la justesa i la profunditat de les reflexions, per la prosa gens pretensiosa, fluida i neta, amb climes lírics, amb colpiments de l’aforisme, i molts moments d’una alta bellesa.
