Hi ha futur en la literatura valenciana?

Si les literatures suposadament normals viuen sense descans, les literatures inestables es troben instal·lades en un estrés inquietant. La construcció d’una literatura, segons com es mire, és sempre una aventura, un esperó. Però quan les tempestes són sistemàtiques el desànim i el desconcert és poden imposar. Ací, al País Valencià en som uns experts, perquè als maldecaps generals i els problemes que assetgen la cultura i que són, no ja cíclics, sinó creixents (la crisi del llibre, els canvis d’hàbits de lectura, l’erosió d’un eix central de la literatura com l’anomenat cànon, que tampoc no crec que n’hi hagués un d’únic i estable...) hem de sumar els que en tenim de particulars: els atacs sistemàtics a l’idioma i un panorama editorial una mica precari i prou inestable.

Fa uns anys tancaren les persianes Tàndem i Brosquil, mentre que Germania sembla fora de joc i una casa històrica -Tres i Quatre-  funciona a batzegades. També és cert que han sorgit nous segells amb una nova mentalitat, més flexibles a l’hora de publicar. Són segells menuts, com ara Balandra, Vincle, Lletra Impresa, Buc (dedicat a la poesia) i Pruna. Al seu costat hi trobem El Petit Editor i Neopàtria que en alguns casos segueixen fórmules pròximes a l’autoedició. La casa editorial  valenciana més potent continua sent Bromera, que ha tret un nova marca, Més llibres, que opera des de Catalunya. Al seu costat hi ha Onada, de Benicarló, una empresa ben viva a Castelló i a Tarragona, que li costa fer forat a València i Alacant. Siga com es vulga, a hores d’ara hi ha un panorama editorial fràgil, però divers i dinàmic, capaç d’adaptar-se a les condicions complicades del mercat del llibre a les terres de València, que permet impulsar un ritme editorial gens menyspreable i iniciatives admirables.

Un altra ombra que plana sobre la literatura en valencià és la invisibilitat dels escriptors i la informació atomitzada sobre tot allò que l’afecta. Potser l’aparició de la ràdio À Punt Mèdia pal·lie una mica la qüestió, però la realitat en aquests moments cal anomenar-la amb tot les lletres: és bastant dramàtica en aquest punt. En els anys 80, gràcies, primer, al Diario de Valencia i Noticias al día i, després, a El Temps i al Levante-EMV, hi havia una presència sistemàtica de la literatura en la premsa. Més tard, s’hi afegí el suplement el Quadern d’El País, que es va editar al País Valencià des del 1997 fins al 2014. La veritat és que a hores d’ara la informació és pràcticament inexistent. Hi ha, és clar, les revistes literàries Caràcters i Lletres valencianes – si encara funciona-, però el seu àmbit és restringit, i el seguiment poc sistemàtic de les novetats en Postada del Levante. La revista El Temps sol parlar-ne, però té el handicap de no comentar les novetats de l’editorial valenciana que més llibres publica de creadors valencians, i no valencians. A més, s’ha de dir que si fa uns anys el pal de paller de la cultura en valencià era la literatura, ara per ara ho és la música.

El conjunt de tots aquests factors fa que moltes persones, encara que interessades en la pròpia cultura, en tinguen, per regla general, un coneixement dispers i molt limitat. I el fenomen arriba a tal extrem que alguns periodistes i escriptors es pregunten si realment hi ha un relleu generacional. La qüestió segurament no és tant l’aparició d’escriptors joves, sinó la continuació i posterior consolidació. D’entrada, existeixen uns quants premis per a estimular la creació. Una mostra en poden ser, per exemple, els diversos graus del Premi Sambori, organitzat per Escola Valenciana, els Premis juvenils Solstici, de Manises, el “Cristòfol Aguado i Medina”, d’Aldaia, el Ciutat de Carcaixent i el de literatura breu de Mislata. Enguany el penúltim l’edita Edicions 96 i el darrer Bromera, junt al premi escolar “Vicent Marçà” de Castelló. També Florida Grup Educatiu promociona el certamen literari “La rosa de paper”, amb categories que abasten els diferents nivells educatius, des del Secundari fins a les Universitats populars de tot el País Valencià.  La Universitat de València, també convoca uns premis d’escriptura creativa. I darrerament els Premis València de la Diputació dediquen un apartat a menors de 30 anys, amb escassa participació fins ara.

Cal esmentar que, després de molts anys, en la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de València ha sorgit un grup d’universitaris força moguts, que a través de la revista digital literària Gargots -12 números publicats des del 2014- que dinamitzen la creació en els àmbits estudiantils. Com observem, hi ha una mínima infraestructura orientada a la creació dels joves. De fet, aquests premis solen ser una bona pedrera de futurs escriptors. Com passa sempre, però no tots els aspirants aguanten; no sempre l’esforç i la persistència donen resultats immediats. I més ara que la transició de les aules a un treball decent és complicat i llarg. I un poc més pelut entre nosaltres ja que la situació sociocultural és embolicada i l’accés al món editorial no és fàcil ni sempre viable.

Poesia

Per a veure de més a prop el mapa actual, és convenient, per tant, fer un repàs del conreu dels diferents gèneres. Comencen per la poesia que sempre sol ser el territori més propici per al bateig literari dels aspirants a ser escriptors.  Si comptem des del 1979, per repescar algun poeta no inclòs en l’última antologia de poetes valencians, Tibar l’arc (2012), a cura d’Alfons Navarret, ens trobem, pel cap baix, amb més de trenta noms amb algun títol publicat,  molts de quals anys han nascut en la dècada dels noranta. Alguns en són:  Marc Gomar (Beniatjar, 1979), Andreu Galan (Alboraia, 1980),Vicent Almela (La Vall d’Uixó,1981), Isabel Garcia Canet (Pego, 1981), Mercè Climent (Alcoi, 1981), Rubén Luzon (València, 1982),  Carles Alós (València, 1983), Hèctor Serra Cubilles (Aldaia), Àngels Gregori (Oliva, 1985), Alba Camarasa (Guadassuar, 1987),  Alba Fluixà (Alzira, 1988), José Manuel Prieto Part (Gandia, 1989), Elena Casado Pineda (Sueca, 1989), Moisès Llopis (Ontinyent, 1990), Raül Francés (Ontinyent, 1990), Lluís Navarro ( 1990), Miquel Moiga (Gandia, 1991), Àngels Moreno (València, 1993), Enric Pellicer (Bellreguard, 1994), i Samantha Gilabert Garrido (Beniarrés, 1994).

Destaquen els autors més de més edat, sobretot Vicent Almela, Isabel Garcia Canet,  Hectòr Serra, que mostren una veu ben personal. Rubén Luzon i Àngels Gregori. A banda d’una veu ben definitiva i potent,  presenten una obra d’un gruix considerable. Gregori, dins una aparent senzillesa expressiva embasta una dicció fresca i ben actual, que  bascula entre la narrativitat i la brevetat, i mostra el seu fort en la rotunditat dels vers epigramàtic i en la força de les imatges. Els darrers títols en són New York, Nabokov & Bicicletes, 2010, i Quan els grans arbres cauen (2018). Rubén Luzon al llarg de cinc títols basteix una obra sense concessions, on la voluntat d’exprémer i tensar les formes i el llenguatge té un paper nodular. La poesia de Luzón és  una  poesia exultant en imatges i de sintaxi sinuosa i encara que no és de connexió immediata, cerca la comunicació efectiva per mitjà dels colps que generen les analogies poètiques i els talls que causen les emocions i les idees. Alguns dels seus títols més significatius són: Baladaspirina (2008), Sinó (215) i Alguna cosa (2017).

Entre els poetes més joves dels esmentats, mostren maneres Moisés Llopis, autor de Vidre d’estam, 2014), José Manuel Prieto Part, que ha publicat L’Univers sense precipici ( 2013) i L'aire absent  (2015),  Alba Fluixà aquests dies traurà el segon llibre, Geografies de l’atzar. El segon títol d’Àngels Moreno, L’usurpador, mereixedor del darrer premi Maria Mercè Marçal, és una tota una sorpresa, per la fermesa de la seua proposta, que fuig de l’evidència i aposta per explorar allò que és difícil d’expressar i és mou entre la concreció de la matèria i la possessió dels abismes.

Narrativa

Quan ens acostem a la ficció narrativa ens trobem amb una evidència cridanera: els narradors valencians de les darreres promocions aconsegueixen fer públiques  les seues ficcions més tard que no els poetes del país i que els narradors dels altres territoris de la llengua catalana.  De fet, una bona part dels narradors més joves, per dir-ho d’alguna manera,  pertanyen a la dècada dels setanta i alguns ja tenen  un nom ben consolidat, com ara Salvador Company (València, 1970), Xavier Aliaga (Madrid, 1970), Joan Benesiu (Beneixama, 1971) i Muriel Villanueva (València, 1976). De 1975 fins al present ens podem trobar si més no 21 autors i si comptem escriptors que fan una literatura dirigida a joves hi podrem afegir alguns noms més.

Per a algun lector tal volta siga un grup poc nombrós, però donada la duresa del gènere en aquestes terres no ho és gens, i més encara si valorem que alguns d’aquests autors ja duen al damunt uns quants títols i alguns de veritable interés. Comprovarem que una gran part es mouen en la segona tanda dels setanta:  Rafael Claver Fos (Sueca, 1975), Felip Tobar (Bellreguard, 1975), Anna Rubio Fandos (Silla, 1975), Jordi Colonques (Vila-real, 1976), Francesc Gisbert (Alcoi, 1976), Francesc Bononad (Tavernes de la Valldigna, 1977), Joanjo Garcia, (València, 1977), Marc Pallarés (Barcelona, 1977), Miquel Torres (Castelló de la Plana, 1977), Maria Torres i Palau (la Pobla Llarga, 1978), Antoni Rubio (València, 1978), Ivan Carbonell (València, 1978), Sergi Durbà (Sagunt, 1979), Jovi Lozano-Seser (Ondara, 1979), Paco Esteve i Beneito (Agres, 1979), Llorenç Garcia (Yecla, 1979).

Ja en  la dècada dels 80 es trobem Joan Cànoves (Gandia, 1980), Ernest Mendes-Tavares (Almenara, 1981) i Fèlix Edo Tena (Vilafranca, 1981). El més jove de tots és Rodrigo Mira (Oriola, 1990). Alguns dels autors més joves s’han orientat cap a un públic juvenil, com ara Lucia Arenas Pastor (Benigànim, 1977), Enric Aguilar (Dénia, 1985), Raül Gay (Algemesí, 1988) i Mariló Àlvarez (València, 1987).

No resulta gens fàcil trobar trets comuns. Amb tot, ens alguns casos podem trobar una mirada política, sense cap voluntat d’adoctrinar, ja siga incident en algun període històric concret, la guerra, la postguerra, l’exili o la transició o ja siga sobre el present. Amb distintes modulacions, s’hi encaren Marc Pallarés, Xavi Sarrià, Joanjo Garcia, Jordi Colonques i Antoni Rubio. L’exdiputat de Podem Marc Pallarés ha publicat fins ara dues novel·les ben facturades: Ulls Verds (2009), que barreja diversos avatars com són l’exili i el retorn amb una història d’amor i Sí, podem? (2012), premi Ciutat de Palma, on els diversos personatges que es desviuen per transformar el món entropessen amb la incapacitat de poder tirar endavant el seu somni. Xavier Sarrià ha escrit Històries del Paradís (2008) i Totes les cançons parlen de tu (2014). En el primer títol, amb un estil despullat i ràpid enfoca a escala internacional la injustícia social, la violència i la pobresa.  En el segon, la mirada recau en el desfici social i vital d’uns joves dels anys 90.

Joanjo Garcia  és un novel·lista prolífic, ha escrit en poc temps cinc novel·les. En les seus històries es present la visió crítica, però cada vegada més matisada. Els dos títols més redons, per ara, són Aquell agost amb punt final (2015), on amb un estil elèctric i nu dirigeix les diverses òptiques que giren al voltant d’un “cas” que afecta una colla d’amics, i Arribarà el dematí (2016), en què reflecteix la convulsió catalana a través d’una jove valenciana que du a sobre la càrrega d’un trauma familiar.

Jordi Colonques fa  una literatura de guerrilles i càustica en Món animal (2011) i ha ordit, a quatre mans amb Joan Canela, Napalm (2017), una novel·la de vernís policíac, incisiva i alhora àgil amb l’objectiu d’oferir una radiografia crua sobre la realitat actual en una ciutat com València. Amb un bisturí realista i sense concessions, Antoni Rubio en Black friday (2017) ens condueix al cor de les violències i  conflictes que habiten el nostre present a través de vint històries. Jovi Lozano-Seser basteix en Traductor (2105) una històrica demolidora: les peripècies d’un personatge entre entranyable i grotesc, un traductor de novel·les roses angleses per a les colònies de britànics d’Alacant. Una comèdia àcida que permet l’autor pintar una visió devastadora d’un determinat Alacant i del món literari actual.

L’oriolà Rodrigo Mira ens sorprén agradablement amb El clàssic del sud (2015). Havent perdut els amics en un accident, el protagonista es refugia al sud en recerca de respostes i d’una vida més autèntica que li facilite superar el passat.  El punt fort resideix en la intensitat de la descripció lírica del paisatge, en la interacció entre natura i individu, en la captació  interior dels personatges, del sentiment de pèrdua i  de necessitat d’ancoratge, tot bastit en un estil  ben personal.

També  és un periple cap als revolts de la interioritat, a la bombolla que es fabrica el protagonista de D’una altra fusta (2018),  el debut  Joan Cànoves.  El de Fèlix Edo en El guardià de les trufes (2016) ens transporta als clarobscurs de la vida rural. Paco Esteve i Beneito amb dos títols  esdevé un dels novel·listes que estan aportant aire fresc a la narrativa valenciana per la bona factura de les històries i una òptica ben diferent. En Si hi ha nevat (2016), a banda de la solidesa de la ficció, ordeix una mirada del món màgic valencià  ben diferent dels que ens ha arribat via la literatura sud-americana. En Qui no fa la festa (2018) aconsegueix a partir d’unes biografies poc lluïdes i d’uns diàlegs fabulosos  transportar-nos a un territori ben particular, teixit per uns personatges una mica tocats però ple de sorpreses.

Teatre

Pel que al teatre, la cosa encara és complica una mica més, perquè molts textos teatrals i dramatúrgies no es publiquen.  I també, a causa de la situació lingüística del país, sens dubte agreujada per les polítiques teatrals del quasi etern govern del PP, molts autors combinen el castellà i el valencià. Segurament predominen els casos on la balança es decanta cap al castellà, amb algunes concessions a la llengua del país, especialment si són espectacles dirigits als joves i infants.

A banda dels autors ben reconeguts, el gruix dels autors més “joves” segurament nasqueren en la segona banda dels setanta. Així, per exemple Anna Marí, actriu, i fundadora de Crit Teatre ha escrit uns quants textos en valencià i que no han arribat a la impremta. També seria el cas de Patrícia Pardo (Alaquàs, 1975), de Mafalda Bellido i Sònia Alejo, que ha publicat Cendres (2019). Entre aquests autors, el de més recorregut és Xavi Puchades (València, 1973), que fa poc ha publicat Saqueig (2015).  Últimament, Joan Nave (Benissa, 1978) ha editat i interpretat Joanot (2017), un monòleg en clau d’humor sobre la vida embolicada de Joanot Martorell, i Jésica Fortuny (1983)  ha publicat Nora (2016), on escenifica la mutació d’una dona vital que en unir la seua existència a la d’un home n’esdevé una ombra. Miguel Ferrando Rocher (Alcoi, 1985), encara que no els passat al paper imprés, ha escrit més de 10 textos per al seu grup Groc Teatre. Per tancar  aquest secció, caldria esmentar autors, que al marge de la professió, han escrit i publicat alguna peça. En seria el cas Joan Manuel Matoses (Gandia, 1975), autor d’Àfrica (2013) i d’Anna Rubio Fandos, responsable de Sota les llambordes (2016).

La conclusió a la qual podem arribar és que la creació dels autors valencians més recents ofereix bastants al·licients, però si contemplen el panorama amb una visió més global haurem de reconèixer, en termes generals, que resten una mica a l‘ombra de les potencialitats expressives i d’univers que escampen els escriptors de Catalunya i de les Illes. Així i tot, malgrat les circumstàncies enrevesades del nostre panorama cultural, els moviments creatius continuen, són ben diversos i suficientment engrescadors per atraure els lectors i mantenir ben vius els debats que somouen el present i el futur més immediat.