“…sin-di-cat o-brer!”
Eren les huit en punt de la vesprada del dilluns 12 de juliol de 1976 quan, des de la Plaça de l'Ajuntament (coneguda encara com “del Caudillo”), s'iniciava la primera gran manifestació autoritzada des de la guerra civil, convocada per la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià.
Una riuada humana (la premsa de l'endemà calcularia en 130.000 el nombre de participants) avançava lentament pels carrers de Les Barques i del Pintor Sorolla cap a la Glorieta corejant rítmicament “LLi-ber-tat, am-nis-tia, esta-tut-d’auto-no-mia, sin-di-cat-o-brer!
Resultat de la fusió entre les dues plataformes d'oposició anteriors, Junta i Consell Democràtic del País Valencià, la Taula s'havia constituït tres mesos abans, en data tan simbòlica com el 14 d'abril, i integrava a la pràctica totalitat dels partits i sindicats democràtics (excepte Aliança Popular) que malgrat continuar sent formalment “il·legals” mantenien una creixent activitat pública.
En la seua formació i desenvolupament van tindre un paper clau les organitzacions obreres (CC.OO., USO i UGT) que des de principi d'aquell mateix any havien impulsat un ampli moviment reivindicatiu que va contribuir decisivament a la caiguda a primers de juliol del govern d'Arias Navarro.
Molts dels participants en aquella onada de vagues es van incorporar activament a la manifestació de València (…i una setmana després a la d'Alacant) portant pancartes que els identificaven com a treballadors de grans empreses (MACOSA, Unió Naval de Levante, Ford…), sectors industrials i de serveis (fusta, metall, construcció, banca, sanitat, ensenyament…) o procedents de pobles i comarques d’arreu el país, com testifiquen les fotos publicades per la premsa l'endemà.
A més del component simbòlic d'incorporar a les forces sindicals en la seua pròpia denominació, sent l'única instància de coordinació democràtica que ho va fer, el programa de la Taula incloïa explícitament (apartat 6 de la seua Declaració fundacional) el suport a la “…ruptura sindical, l'organització dels treballadors i el control obrer del patrimoni del Vertical”, la qual cosa es va concretar així mateix en incorporar la reivindicació de “…per un sindicat obrer” a l'eslògan comú de les manifestacions de l'època.
No obstant això, la historiografia nacionalista, acríticament assumida hui per gran part de l'esquerra política (…fins i tot per alguns sindicalistes despistats!), s’ha dedicat a “esborrar” la dimensió obrerista d'aquella mobilització per a identificar com al seu objectiu central, i quasi únic, la demanda interclassista d'autonomia per al País Valencià…, i va ser això, però va ser més, molt més que això i, sobretot, un crit de reivindicació col·lectiva d'amnistia, llibertats polítiques i drets laborals.
De fet, aquella manifestació se situava en el marc de la “setmana per l'amnistia”, durant la qual va haver-hi accions similars en tota Espanya reivindicant l'alliberament dels presos polítics que havien quedat exclosos de l'indult atorgat pel Rei el 25 de novembre de l'any anterior amb motiu de la seua coronació.
Resulta especialment significatiu que al final de la marxa, i en representació de tots els convocants, una delegació integrada per representants dels tres sindicats (Julio Lucas per CC.OO., Manuel del Hierro d'UGT i Josep Corell d'USO) van fer lliurament al President de l'Audiència Provincial, Carmelo Quintana, per al seu trasllat al Ministeri de Justícia, d'un Manifest per l'Amnistia, subscrit per 40.000 valencians i que no s'havia pogut presentar el 16 de gener anterior en ser dissolta violentament per la policia la comitiva que intentava fer-ho, com va recordar Luis Font de Mora en el discurs que va posar fi a la gran manifestació d'aquella calorosa i esperançada vesprada de juliol.
A la fi d'aquell mateix mes el govern Suárez aprovava la seua primera amnistia política (Llei 10/1976, de 30 de juliol) que va suposar l’eixida en llibertat de 287 presos, quedant pendent encara la seua ampliació, la qual cosa va convertir la reivindicació de l’amnistía laboral en una demanda permanent del moviment obrer espanyol durant tota la Transició.
Finalment, el 14 d'octubre de 1977, el primer Parlament democràtic aprovarà, per 296 vots a favor, 2 en contra i 18 abstencions, una amnistia general que incloïa l'anul·lació dels acomiadaments i sancions de, aproximadament, 60.000 treballadors que havien participat en les anteriors vagues i manifestacions, la qual cosa va permetre afirmar al diputat comunista i aleshores secretari general de CC.OO., Marcelino Camacho, segons arreplega el Diari de Sessions que “…si la democràcia no puede detenerse a las puertas de las fábricas, la amnistia tampoco”.
I és ara, quan es compleixen 50 anys d'aquella primera gran manifestació a casa nostra, quan esdevé en un inexcusable deure de memòria reivindicar la intervenció en tot aquell procés dels sin-di-cats-o-brers!