A les 8.42 del matí del diumenge retrunyen entre els edificis de Benimaclet els ritmes de la rave de l'escombrera. El sinuós trajecte del so des dels bafles fins a l'oïda travessa horts i finques, nínxols del cementeri contigu i finestres obligatòriament tancades en setembre. Travessa finalment timpans. Tot molt emprenyador, però hui ho puc entendre gràcies a haver vist ahir la pel·lícula Sirât, ja que un dels personatges diu que la música rave és per a moure's, no per a escoltar. Si l'escoltem des de la llunyania, ens emprenyem amb els que estan dins del ritme.
Hui puc comprendre que els de la rave són ritmes per a ballar compulsivament tota la nit i saludar la falsedat del nou dia. No hi ha un nou dia. La convulsió dels moviments repetitius del tempo de la música de ball ens aboca a comparar-lo amb la divisió entre jornades laborals i caps de setmana festius. Ells ballen i nosaltres, els oients estàtics, treballem i, si podem, descansem.
Tanmateix el ritme rave també revela el compàs del treball assalariat. Tots dos serveixen per a seguir movent una roda d’hàmster o altra. No són moviments que sostenen la percepció fins arribar a un clímax, sinó moviments quasi mecànics. En tot cas, el clímax seria la repetició o compulsió. Podríem adornar-ho i dir “el clímax és cada instant”, però no: seria maquillar una tragèdia i els personatges de Sirât no necessiten més maquillatge.
El mateix ritme emprenyador que encara se sent a Benimaclet a les 11.04 es pot sentir en el tren que travessa el desert magrebí de Sirât, pel·lícula premiada en el festival de Cannes i ara notícia per ser candidata als Oscar. Damunt del tren van unes cares desesperançades amb ulls inerts. Les seues galtes reboten pel sotragueig imparable dels travessers quasi ensorrats d'unes vies fèrries enmig del desert. Vies fèrries o despòtiques: el seu destí únic contrasta amb la infinitud de trajectòries possibles en el vast desert.
Els protagonistes de Sirât –sols un d'ells és actor professional– volien triar les seues trajectòries entre les dunes i muntanyes del desert, però no podien… les vies els condueixen finalment a un destí o a una supervivència. Millor així. Els trajectes per lliure són massa perillosos i cal molta fe per a recórrer-los.
Els trajectes per lliure són massa perillosos i cal molta fe per a recórrer-los
En un d'estos recorreguts, el director Oliver Laxe ha gravat la millor seqüència de pregària contemporània que recorde. En el 2025 continuem fent allò que hem fet majoritàriament els humans des que vam desenvolupar la capacitat de simbolitzar i pronosticar: pregar.
I ací ho deixem per a evitar spoilers. Vegeu el batec dels bafles emmarcats en paisatges lliures, sentiu les entranyes desbotifarrades i pregueu. Jutgeu vosaltres mateixos si voleu escoltar o ballar.