Els llibres del Magnànim

La Institució Alfons el Magnànim té una llarga història. Enguany s’han complert 70 anys del seu funcionament. El projecte de creació d’aquest organisme fou aprovat el 1947, però la fundació efectiva s’esdevingué l’any 1948. En ple franquisme. Per la Diputació Provincial de València i en sintonia, o més aviat sota el paraigües i la tutela, del CSIC, el Consejo Superior de Investigaciones Científicas en mans de l’Opus, concretament de qui seria, amb el temps, el monseñor Albareda. Un designi reaccionari i alhora utilitarista -la raó instrumental- de reorganització de la cultura i la recerca científica a Espanya, desbaratada i delmada per la gran repressió (“el atroz desmoche”) que varen patir arran de la brutal escomesa dels falangistes, carlistes, monàrquics i integristes catòlics, que en això anaven tots a l’una. I que actuaren sense miraments a l’empara de l’escut i la urpa anticultural, antiliberal, antidemocràtica i antiilustrada dels africanistes (ajudats pels regulars, els italians i els nazis) i d’una Església catòlica que no s’havia mirat mai a l’espill. En fi, quina història...

El cas és que a València varen impulsar la Institució Alfons el Magnànim personatges afins com Felipe María Garín Ortiz de Taranco i Arturo Zabala, ben situats en el règim. La llarga història de la IAM es reconstrueix detalladament en un llibre de pròxima aparició, commemoratiu dels 70 anys. Cal dir que és una història de llums i ombres, de contradiccions, d’anades i vingudes, i que enmig de l’erm cultural i de la foscor ambiental va també aportar -així són les coses- alguns fruits positius i interessants.

Amb l’arribada de la democràcia la IAM va renàixer i es va potenciar espectacularment, també en l’aspecte editorial. Recordem la magnífica revista Debats dels primers temps. El 1985 es va convertir en IVEI, un consorci amb la Generalitat, i encara es va projectar amb més força en l’àmbit de la investigació, la difusió cultural i l’edició, amb col·leccions com Estudis Universitaris, Biografia, Poesia, la BAV, Politècnica, Arxius i Documents, etc. Va canalitzar un munt de recerques i publicacions de les generacions coetànies, que posaren la cultura valenciana en un nou nivell de rigor i exigència. La IAM i la IVEI conegueren una època d’esplendor, amb Josep Picó i Mario Garcia Bonafé al capdavant, i així fou reconegut per observadors externs. Però també s’havia creat un obscur objecte del desig, molt cobejat per alguns...

Després del 1995 vingué un llarg període de destrossa a mans del PP, que acabà amb la IVEI i culminà amb la mediocritat més absoluta quan la IAM, dissolt el Consorci amb la Generalitat, caigué en mans d’un conspicu detractor de la IVEI, Ricardo Bellveser, emparat en el diari Las Provincias i l’obsessió malaltissa de la seua directora, Maria Consuelo Reyna.

Cal recordar aquestes coses? És de bon gust? Potser no seria millor oblidar els episodis foscos, tristos i lamentables, i les persones que els protagonitzaren? En castellà hi ha una dita avinent en aquest sentit: “mejor corramos un tupido velo”. Però em sembla que no és gens bona, aquesta actitud. Aprendre de la història, i conèixer-la en primer terme, és la premissa necessària per a no reincidir i llegar un futur millor als nostres fills i néts.

Tot aquest exordi ve a tomb perquè en la nova etapa oberta arran de les eleccions valencianes de 2015 la IAM ha renascut de les cendres amb un plantejament seriós i mesurant bé les seues forces i capacitats. Va iniciar llavors una nova i prometedora etapa amb el nom de Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i Investigació. De nou apareix un doll de llibres i publicacions interessants. Ni punt de comparació amb els darrers vint anys, on per a ser justos també s’hi va fer alguna cosa positiva, però com a excepció i enmig de desenfocaments descomunals.

A més de la revista Debats, que ha pres un nou rumb molt acadèmic en el qual la seriositat i el rigor estan, si més no, garantits i no com en el període anterior en el qual aquesta gran revista havia caigut en picat, s’han recuperat col·leccions i se n’han creat algunes de noves. Fa goig realment trobar de nou publicacions suggeridores, interessants, que donen projecció a la nostra cultura, alhora que l’airegen. Entre les novetats recents destacaria un llibre important de Daniel Stedman Jones: Els amos del món. Hayek, Friedman i el naixement de la política neoliberal, que és d’una gran utilitat per a entendre el paradigma que ha contribuït a desmuntar l’Estat social i que tant ha desestabilitzat les nostres societats, amb un desenllaç encara obert. Igualment, La fantasia de la història feminista, de Joan Wallach Scott, traduït per Marta Cuñat, és un recorregut competent i molt actual per la història del feminisme i els plantejaments de gènere. Tots dos títols s’inscriuen en la nova col·lecció “Adès&Ara”, dirigida per Ismael Saz i Ferran Archilés.

Un gran encert és la recuperació de la Biblioteca d’Autors Valencians (BAV), amb un format renovat i molt ben resolt, amb títols recents com la Crònica. Primera part de la història de València, de Pere Antoni Beuter, en edició d’Enric Iborra; el Tirant lo Blanc en un sol volum, en edició de Victor Labrado; o la imprescindible Antologia de poetes valencians, del Segle XIV al XIX, a cura d’Eduard Verger. Estudis Universitaris és una col·lecció ja veterana (154 títols), que començà a publicar-se de la mà de Mario Garcia Bonafé cap al 1980, i que ha incorporat darrerament obres com L’univers literari de les escriptores valencianes dels segles XVI-XVII, de Maria de los Ángeles Herrero, o De la ferralla al patrimoni, de Julio Bodí, sobre la transformació en patrimoni cívic i col·lectiu de les antigues instal·lacions dels Alts Forns al Port de Sagunt. Uns llibres, cadascú en el seu àmbit, exemplars. Una aposta actual és la col·lecció “Papers de premsa”, dirigida per Emili Piera, amb nous volums com Sin dios y sin diablo, recull de columnes publicades al diari Público per Joan Garí entre 2008 i 2012, i Chaflán, d’Abelardo Muñoz, un llibre sorprenent que permetrà descobrir un escriptor submergit que tracta aspectes insòlits, o no massa freqüentats, de la realitat amb un estil efectiu i resultats literaris valuosos.

“Moment. Memorialística” és una altra nova col·lecció, dirigida per Xavier Serra, que té com a objectiu recuperar o promoure textos d’aquells que donen gruix i profunditat a una societat i una cultura sovint amnèsiques. Molt escaient el darrer: El temps guanyat. Memòries d’un mestre valencià, del recentment desaparegut Vicent Esteve. Si tenim en compte la personalitat de l’autor i el seu activisme en un món tan vital -en tots els sentits- com l’escola valenciana, s’explica el grau d’interès d’aquesta prosa autobiogràfica, que enganxa.

Un èxit de públic inesperat però en el fons previsible ha estat la Poesia completa, de Marc Granell, que ja va per la tercera edició. Et pour cause! Aquesta col·lecció –“Poesia-Obres Completes”-, comandada per Vicent Berenguer, ens donarà moltes satisfaccions. En preparació, el volum dedicat a Jaume Pérez Muntaner.

“Pensament i Societat” és una col·lecció renovada on ha aparegut el llibre de Wolfgang Streeck Com acabarà el capitalisme? Assaigs sobre un sistema en fallida, obra d’un sociòleg i politòleg de primera línia, que convé llegir. Aviat hi apareixerà Política de l’enemistat, d’Achille Mbembe. I en seguiran obres de Michael Walzer o Carles Boix. Llibres per a entendre el món, tan complex, del segle XXI.

Finalment, la col·lecció “Descobrim”, dirigida per Antonio Ariño, ha publicat El empobrecimiento valenciano, de Francisco Goerlich, i El sistema de protecció social i l’estat del benestar a la Comunitat Valenciana, de M. Jesús Felipe Tió, obres de síntesi i base empírica que analitzen amb rigor aspectes clau de la societat valenciana actual. Temes com la renda generada i la seua distribució, la pobresa i l’exclusió social, la protecció social i els seus indicadors, en perspectiva comparada. Per a saber de què parlem en el nou escenari reivindicatiu i de renovada exigència. A més, a la col·lecció “Novatores” s’ha publicat un volum considerable: Il·lustració, progrés i modernitat. Història dels conceptes, de Hans Ulrich Gumbrecht, Reinhart Koselleck i Horst Stuke, en traducció de Josep Monter, i a Estudis Comarcals La guerrilla antifranquista en la comarca Requena-Utiel (desde sus orígenes hasta 1947), de Teófilo Gallega.

Com es pot veure, i no és un registre exhaustiu ni de bon tros, estem davant d’un esforç editorial considerable que posa a l’abast dels lectors materials de qualitat, molt lligats a la realitat història i cultural valenciana i alhora amb aspiració universal. Cultivar aquesta dialèctica és la clau d’un plantejament editorial reeixit. Fins ara la IAM es mou amb fortuna en aquesta línia. Per molts anys!

La Institució Alfons el Magnànim té una llarga història. Enguany s’han complert 70 anys del seu funcionament. El projecte de creació d’aquest organisme fou aprovat el 1947, però la fundació efectiva s’esdevingué l’any 1948. En ple franquisme. Per la Diputació Provincial de València i en sintonia, o més aviat sota el paraigües i la tutela, del CSIC, el Consejo Superior de Investigaciones Científicas en mans de l’Opus, concretament de qui seria, amb el temps, el monseñor Albareda. Un designi reaccionari i alhora utilitarista -la raó instrumental- de reorganització de la cultura i la recerca científica a Espanya, desbaratada i delmada per la gran repressió (“el atroz desmoche”) que varen patir arran de la brutal escomesa dels falangistes, carlistes, monàrquics i integristes catòlics, que en això anaven tots a l’una. I que actuaren sense miraments a l’empara de l’escut i la urpa anticultural, antiliberal, antidemocràtica i antiilustrada dels africanistes (ajudats pels regulars, els italians i els nazis) i d’una Església catòlica que no s’havia mirat mai a l’espill. En fi, quina història...

El cas és que a València varen impulsar la Institució Alfons el Magnànim personatges afins com Felipe María Garín Ortiz de Taranco i Arturo Zabala, ben situats en el règim. La llarga història de la IAM es reconstrueix detalladament en un llibre de pròxima aparició, commemoratiu dels 70 anys. Cal dir que és una història de llums i ombres, de contradiccions, d’anades i vingudes, i que enmig de l’erm cultural i de la foscor ambiental va també aportar -així són les coses- alguns fruits positius i interessants.