L’Avenç és una revista mensual de cultura, de les més interessants del nostre panorama, amb una llarga trajectòria. Molt centrada en la història, darrerament ha anat lliscant cap a la literatura i la cultura en un sentit ampli, sense abandonar, però, la marca de la casa. Josep M. Muñoz, el director, és historiador i alhora esperit inquiet i polivalent, indagador de mena. I un entrevistador de primera, que publica en cada número de la revista entrevistes en profunditat amb personatges molt definitoris de l’ampli espectre de la cultura i la política, i no sols catalans. Els darrers entrevistats -la llista és amplíssima, un fresc de les darreres dècades que ha estat parcialment recollida en format llibre- són Jordi Cuixart i Valentín Roma.
Alhora, L’Avenç és una editorial amb una producció impressionant. Una veritable maquinària de produir llibres, sempre de qualitat. Sempre interessants. Núria Iceta i Josep M. Muñoz son un equip formidable.
Un doll d’idees, que es materialitzen. Darrerament han publicat títols com ara L’espoli franquista dels ateneus catalans, de Neus Moran, o “Això no és Barcelona”. Visions catalanes de Nova York, a cura de Margarida Casacuberta i Mariàngels Villalonga. I un seguit d’obres literàries -recuperades, en part- de primer nivell com ara Crist es va aturar a Èboli, de Carlo Levi, És trist morir sense hereus, de David Nel·lo o Males setmanes(un dietari), de Joaquim Carbó i un etcètera inacabable, que inclou textos clàssics de Dickens, Joseph Roth, Strindberg, Conrad o Gertrude Stein, entre moltíssims més.
D’altra banda, la creativitat de l’equip de L’Avenç no s’atura i ha llançat fa un temps la col·lecció de llibre breus L’Accent, amb volums tan atractius com Els invisibles, de Joan-Lluís Lluís, una mena d’autobiografia lingüística intensa, Els castellans, de Jordi Puntí, Infelicitat perfecta de Peter Handke (amb un epíleg fonamental de Simona Skrabec) o El millor viatge de tots, de Xavier Febrés, llibre de viatges exteriors i també interiors, de molt bon llegir.
Però volia referir-me ara a tres llibres recents de L’Avenç que mereixen especial atenció, al meu parer. El primer és la recuperació de Dos infants i la guerra. Records de 1936-1939, de Joan i Jacint Reventós. Amb ulls d’infants a la vora de l’adolescència, aquests dos cosins expliquen els seus records de la guerra civil, el rerefons familiar i el seguit d’avinenteses que varen viure aquells anys. Toca la fibra, perquè s’aproximen molt a la vivència que segurament en tindria un conjunt amplíssim de gent que no se situava en primera fila de la política o de la identificació partidària, però que era lleial a Catalunya i a la República. Classes mitjanes professionals -economista i professor el pare de Joan, metge eminent de l’Hospital de Sant Pau el pare de Jacint- considerablement benestants, però liberals i catalanistes. Famílies lligades a la República, però sorpreses davant l’espiral de radicalització dels esdeveniments. Els Reventós, els Carner. Uns restaren a Barcelona, hi passaren tota la guerra, els altres -la guerra havia agafat una part de la família de vacances a França- s’establiren a Itàlia i acabaren passant a la zona franquista. Tot plegat vist amb els ulls d’uns xicots joves, entre la infància i l’adolescència, que expliquen les “coses petites” de l’existència quotidiana amb una senzillesa seductora i alhora farcida d’ensenyaments per a veure tot allò d’una manera més comprensiva. Un llibre fascinant. Tant Joan com Jacint, a la fi, foren artífexs i elements actius de la revifalla de l’esquerra a Catalunya, de la mà del Partit Socialista (PSC). Joan Raventós, infatigable fundador del nou socialisme català, del qual en fou primer secretari, Jacint, metge cirurgià, gestor sanitari, col·laborador d’Ernest Lluch.
Per la seua banda, Diari de la guerra i Barcelona viscuda, de Manuel Reventós Bordoy, edició a cura de Josep M. Muñoz i introducció de Borja de Riquer, és una descoberta, la recuperació d’un text inèdit, un esdeveniment en definitiva. Manuel Reventós fou un dels economistes catalans més destacats del seu temps, home “modern” i informat, en sintonia amb el que es feia a l’Europa d’aleshores, catalanista i liberal, membre d’Acció Catalana. I un observador perspicaç. El format és de diari, on s’expliquen els esdeveniments del dia, del moment, entre 1936 i 1939, en la Barcelona sacsejada per una revolució que va desbordar molts límits, que va veure trontollar la Generalitat, que fou bombardejada, que va patir fam i escassesa, que fou seu del govern de Negrín, i que finalment, assetjada, fou ocupada per l’exèrcit de Franco. La vivència de tot plegat, explicada amb precisió i lucidesa, diu molt de la intrahistòria de la guerra civil, de com la va viure un observador intel·ligent que contemplava esparverat l’ensorrament de les convencions civilitzades. Barcelona viscuda, text annex al dietari de la guerra, és una evocació meravellosa de la ciutat que va conèixer i viure aquest barceloní culte i observador que hi va nàixer el 1888.
Finalment, una altra recuperació oportuna: Les presons imaginàries, de Pere Corominas. Aquest llibre, publicat el 1899, és un testimoni clau sobre com anaren les coses a Barcelona entre el darrer terç del segle XIX i la guerra civil. No tot, ni de bon tros, foren flors i violes, jocs florals i cant coral, baralles literàries entre modernistes i noucentistes... Una lluita de classes aferrissada. Repressió, bombes, assassinats. Un contrast virulent entre la misèria de les masses obreres i la riquesa insultant de les classes posseïdores, benestants, privilegiades, que cercaven la protecció de l’Estat o, arribat el cas, de forces paral·leles, com el sometent o els pistolers del Lliure. No es pot explicar les primeres dècades del segle XX ni, sobretot, l’esclat infame i indiscriminat de l’estiu del 1936, veritable jacquerie amb assassinats incontrolats, saqueig i venjança desfermada, sense aquesta prehistòria. Pere Corominas -pare del gran filòleg Joan Corominas- explica aquí la seua experiència de presó rere els murs tètrics del Castell de Montjuïc, on es va veure reclòs arran del Procés de Montjuïc, acusat de participació o complicitat amb un atemptat anarquista -la bomba llançada contra la processó del Corpus al carrer dels Canvis Nous, a Barcelona, el 1896. La repressió fou implacable, amb 400 detinguts, torturats, maltractats, empresonats. Pere Corominas -jove advocat d’esquerres, simpatitzant del moviment obrer- fou condemnat, després absolt, desterrat i finalment amnistiat. Les presons imaginàries són un clàssic de la literatura de presó que s’esplaia sobre la repressió cega i venjativa que, ja se sap, triomfa en un primer moment, però cova sistemàticament el seu fracàs en un temps posterior. Curiosament, d’aquest llibre tinc la tercera edició, que és del 1965 (Selecta). La segona es va fer el 1935 (J. Janés, editor). Aquesta de L’Avenç, amb una factura editorial impecable, s’adreça a les generacions actuals, i és un encert. Pere Coromines, nascut el 1870, fou un dels fundadors de l’Institut d’Estudis Catalans i dirigí de la Societat Catalana de Filosofia. Va morir el 1939 a Buenos Aires, a l’exili. A Les presons imaginàries s’hi fa present la por, el desconhort, la buidor, el soroll sinistre dels forrellats, la fredor de les reixes... És una lectura encara impressionant.
2