Estem fins als nassos, però tenim el poder

Fa uns dies sabíem que Patti Smith ha sigut guardonada amb el Premi Princesa d’Astúries de les Arts. No és un reconeixement qualsevol. Es premia una artista que ha fet de la música, de la poesia i de la paraula una manera d’estar en el món. Patti Smith no ha sigut mai només una cantant. Ha sigut —i continua sent— una veu de rebel·lia, de bellesa i de consciència. Una dona que ens ha recordat que la cultura no és un luxe, ni un adorn, ni una cosa per a estones mortes, sinó una força capaç de despertar-nos.

No he traduït mai a fons les seues lletres, però només cal escoltar-la per a entendre que no canta des de la comoditat. Canta des de la ferida, des de la ràbia i des d’una esperança tossuda. Té una cançó primerenca titulada Piss Factory, nascuda de la seua experiència en una fàbrica, que ja ho diu quasi tot: hi ha moments en què una persona, una classe treballadora o un col·lectiu professional diu prou perquè està fins als nassos. I, anys després, Patti Smith convertiria People Have the Power en un himne: la gent té el poder.

Potser per això, en estos dies en què el professorat valencià ha acordat una vaga educativa indefinida a partir de l’11 de maig, aquell vers ens ressona amb una força especial. La gent té el poder. També el professorat. També les comunitats educatives. També la ciutadania que no vol resignar-se a veure com es degrada l’escola pública, com s’arracona el valencià o com es carrega sobre l’esquena dels docents allò que hauria d’assumir l’Administració amb recursos, planificació i respecte.

Una vaga educativa no és mai una decisió fàcil. Cap docent vol deixar l’aula buida. Qui coneix de prop una escola sap que darrere de cada classe hi ha hores de preparació, vincles, preocupacions per l’alumnat, noms propis i moltes faenes invisibles. Però també sap que l’escola no pot sostindre’s eternament amb voluntarisme. No es pot demanar al professorat que faça miracles amb plantilles insuficients, ràtios elevades, burocràcia creixent, infraestructures deficients i un menyspreu cada vegada més evident cap a la nostra llengua i cap al treball quotidià dels centres.

El professorat valencià ix a la vaga perquè se sent menyspreat. I esta paraula no és menor. Menyspreat per una Administració que massa sovint l’escolta poc i el carrega molt. Quan se li exigeix que resolga amb bona voluntat allò que necessita recursos. Quan se li demana innovació però se li lleva temps. Quan ha d’atendre la diversitat amb plantilles insuficients.

Quan es parla d’educació en abstracte, però es desconfia dels qui la fan possible cada dia.

El professorat està cansat. Cansat de burocràcia, de ràtios impossibles, de retallades encobertes, de promeses ajornades, de veure com l’escola pública es manté dreta gràcies a un compromís professional que no pot continuar sent explotat com si fora un recurs infinit. Però el cansament no és resignació. Quan un col·lectiu cansat s’organitza, convertix el malestar en dignitat.

Defensar les condicions laborals del professorat és defensar el dret de l’alumnat a una educació digna. Esta idea hauria de ser òbvia, però convé repetir-la perquè alguns voldrien presentar la vaga com un conflicte corporatiu. No ho és. Quan reclamem més plantilles, parlem de millor atenció educativa. Quan exigim reducció de ràtios, parlem de poder mirar cada alumne als ulls. Quan denunciem la burocràcia asfixiant, parlem de recuperar temps per ensenyar. Quan defensem el valencià, parlem de garantir un dret, una cultura i una manera d’habitar el món.

Defensar l’escola pública és defensar una promesa democràtica molt senzilla i molt profunda: que els fills i les filles de les treballadores tinguen dret a estar tan ben preparats com qualsevol altre infant, independentment del codi postal, del compte corrent familiar o del centre on hagen nascut les seues oportunitats. L’escola pública és, o hauria de ser, el gran ascensor social. El lloc on una criatura d’una família treballadora pot trobar coneixement, llengua, cultura, ciència, art, pensament crític i futur.

I això no passa per art de màgia. Passa perquè tenim grans professionals als centres públics. Mestres, professorat, orientadores, educadores, personal d’administració i serveis, equips directius i tants altres treballadors i treballadores que sostenen cada dia una xarxa imprescindible. Però els millors professionals necessiten les millors condicions possibles. No per privilegi corporatiu, sinó perquè un servei públic només pot ser excel·lent si les persones que el fan possible poden treballar amb temps, recursos, estabilitat, reconeixement i dignitat.

Volem una escola pública capaç d’atendre els fills i les filles de les treballadores com es mereixen. Perquè cada xiquet i cada xiqueta que entra en una escola pública ha de saber —encara que no ho diga ningú en veu alta— que la seua vida no està escrita per endavant. Esta vaga també va d’això. De garantir que hui i demà l’alumnat de l’escola pública tinga les millors opcions de vida. Que puga triar, créixer, estudiar, treballar, crear, discrepar i viure amb dignitat. Que cap infant de família treballadora haja de començar la cursa amb la motxilla més pesada només perquè l’Administració no ha volgut posar prou recursos en l’escola de totes i tots. No volem una escola pública de mínims per als de sempre. Volem el millor servei públic per a qui més el necessita, perquè la igualtat d’oportunitats no es proclama: es finança, es cuida i es defensa.

Patti Smith ha rebut, amb tot el mereixement, un gran premi de les arts. Però algun dia algú haurà de reconéixer també el professorat com un dels grans col·lectius culturals i democràtics d’este país. Perquè cada docent de l’escola pública fa, dia a dia, una faena que també és artística, cultural i social: obrir finestres, encendre preguntes, acompanyar vides...

Potser el professorat no ha rebut mai un gran premi com a col·lectiu de treballadors i treballadores del servei públic. No ha tingut grans cerimònies, ni discursos solemnes, ni titulars d’agraïment. Però si este país fora just, sabria que una societat que no reconeix el seu professorat és una societat que encara no ha entés d’on naix el seu futur.

Per això, quan l’11 de maig el professorat valencià diga prou, no estarà abandonant l’escola. L’estarà defensant. Estarà recordant-nos que la cultura també es fa a les aules, que la democràcia també s’aprén als centres educatius i que la dignitat també s’ensenya amb l’exemple.

People have the power, cantava Patti Smith. La gent té el poder. I el professorat, fins als nassos però dempeus, també. La gent té el poder. També a l’escola. I ara és l’hora d’exercir-lo.