El futur, Sagunt i la Confraria de la Sang

La Cofradia de la Sang de Sagunt viu un moment que marcarà la seua història. No és exagerat dir-ho. El debat sobre la incorporació de les dones no és només una qüestió interna, ni un simple canvi estatutari, ni una moda del temps present. És un punt d’inflexió que obliga a mirar enrere amb respecte, a mirar endavant amb responsabilitat i a mirar al voltant amb consciència del món en què vivim. I, sobretot, és un moment que demana serenitat, maduresa i capacitat d’escoltar-nos mútuament.

Durant segles, la Cofradia de la Sang ha sigut un espai masculí. Això és un fet històric que ningú pot negar. Però també és un fet que cal interpretar amb justícia. La societat d’aquells temps funcionava amb rols molt marcats, i les confraries, com tantes altres institucions, seguien l’estructura social del moment. No hi havia una voluntat explícita d’exclusió ni un desig de menyspreu cap a les dones. Era tradició, era costum, era la manera com s’entenia la vida comunitària i religiosa. I això mereix ser reconegut sense complexos.

Ara bé, que una tradició tinga un origen legítim no significa que puga mantindre’s intacta per sempre. Les tradicions que perduren són les que saben evolucionar, les que s’adapten sense trair la seua essència, les que entenen que la fidelitat al passat no pot convertir-se en un mur que impedisca avançar. La Cofradia de la Sang ha sigut sempre un símbol de Sagunt, un espai de fe, de devoció i de comunitat. I precisament per això, perquè és un símbol viu, no pot quedar-se ancorada en un model que ja no respon a la realitat actual ni al que demana l’Església.

El Dret Canònic és clar. Totes les persones creients tenen la mateixa dignitat i el mateix dret a participar en la vida de l’Església. Les confraries són associacions públiques de fidels i, per tant, estan sota l’autoritat de l’arxidiòcesi, que és qui aprova els estatuts i qui vetla perquè no hi haja discriminació. No és una qüestió d’opinió, ni de gustos, ni de preferències personals. És una qüestió de coherència amb la pròpia normativa de l’Església. I és també una qüestió de justícia.

En aquest procés, cal reconéixer el paper exemplar de la Junta de la Cofradia. Ha acceptat les signatures, ha convocat la reunió extraordinària i, sobretot, ha mantingut una actitud impecable, sense interferir en la decisió col·lectiva i deixant la seua opinió personal al marge. En un moment tan delicat, aquesta neutralitat activa, respectuosa i responsable és digna d’agraïment. També la Majoralia d’enguany ha estat a l’altura, treballant amb esforç, dedicació i imparcialitat. En temps de tensió, la seua serenitat ha sigut un exemple per a totes les persones cofrades.

Jo he votat que sí a l’entrada de les dones. Ho he fet perquè crec que la fe, la devoció i el compromís no tenen gènere. Ho he fet perquè vull una confraria que s’assemble a la Sagunt d’avui, que és diversa, plural i oberta. Ho he fet perquè crec que la Cofradia de la Sang serà més forta quan siga capaç d’integrar totes les persones que senten aquesta tradició com a pròpia. I ho he fet perquè estic convençut que la igualtat no resta, sinó que suma; no debilita, sinó que enfortix; no trenca, sinó que uneix.

Hi ha, a més, un element que no podem ignorar. La Setmana Santa de Sagunt és Festa d’Interés Turístic Nacional. Aquest reconeixement no és només un títol honorífic. És un compromís amb la qualitat, amb la projecció cultural, amb la participació i amb la coherència amb els valors actuals. Perdre aquest títol seria un colp per a la ciutat, per a la seua economia, per al seu prestigi i per a la seua identitat. Mantindre’l implica demostrar que les nostres celebracions evolucionen, que són capaces d’integrar, que responen a les expectatives d’una societat que valora la tradició, sí, però també la igualtat i la inclusió. No es tracta de renunciar al que som, sinó de demostrar que allò que som és prou gran per créixer.

La Cofradia de la Sang ha superat guerres, crisis, canvis socials i transformacions profundes. Sempre ha sabut adaptar-se. Sempre ha sabut mantindre viva la flama de la devoció. Ara té davant un repte que no és menor, però tampoc és insalvable. És un repte que demana generositat, humilitat i capacitat de mirar més enllà de les emocions immediates. És un repte que demana recordar que la confraria no és patrimoni d’un grup, sinó de tota la comunitat creient. I és un repte que demana entendre que la fe no exclou, sinó que abraça.

La decisió que prenguem marcarà el futur de la confraria. Però també marcarà el missatge que enviem a la ciutat, a les generacions joves i a totes les persones que miren la Setmana Santa de Sagunt com un referent. Podem triar quedar-nos en el passat o podem triar caminar cap al futur amb dignitat i coherència. Podem triar tancar portes o podem triar obrir-les. Podem triar la por o podem triar la confiança.

Jo trie la confiança. Confiança en la nostra història, confiança en la nostra gent, confiança en la nostra capacitat d’evolucionar sense perdre l’essència. Confiança en què la Cofradia de la Sang continuarà sent el que sempre ha sigut: un espai de fe, de comunitat i de tradició viva. I, sobretot, confiança en què la igualtat farà més gran allò que ja és gran.

Sagunt mereix una confraria que mire al futur amb valentia. I la Cofradia de la Sang mereix continuar sent un símbol d’unitat, no de divisió. És el moment d’avançar, d’integrar i de demostrar que la tradició i la igualtat no són enemigues, sinó aliades. És el moment de fer història, no de repetir-la. I és el moment de fer-ho juntes i junts, amb respecte, amb serenitat i amb la convicció que el futur de la confraria serà millor si és un futur compartit.