En la bandera de Kirguizstan destaquen, sobre un fons roig, dues imatges: els rajos de les 40 tribus nòmades que transitaven el territori kirguís i el tunduk de les tendes on dormien. Recordeu que el tunduk, d'acord amb les teories de Durkheim explicades en l'últim article, ja no seria un símbol mític perquè no aglutinaria les vivències del poble kirguís i romandria com a imatge folklòrica, en el pitjor sentit de la paraula. El mite perviu gràcies al seu arrelament en la vida quotidiana, si no, esdevé folklore. Em diuen que actualment no arriba ni al 15% la població nòmada: una vida massa dura per als joves, una vida no instagramable. Per què, en canvi, ens atrau als turistes? Per què conèixer esta forma de vida minvant ens captiva als sedentaris? Perquè activa un pensament que tenim latent: el pensament selvàtic o silvestre. Perquè activa una altra forma d'entendre el temps alternativa a la nostra divisió entre vida laboral i vacances: l'etern retorn.
Considere una sort que el guia em duga a una família nòmada que em fa entrar a sa casa i seure al terra al voltant de la seua taula parada. M'ofereixen llet fermentada d'egua que acaba de traure la dona d'un cilindre de fusta d'un metre aproximadament després d'haver-la batut per enèsima vegada amb un pal de fusta anomenat bishkek, com el nom de la capital. Els nòmades sempre tenen menjar de més a taula per si arriba algú. En certa manera, els que passem per allí els traem de les tasques habituals de la ramaderia: som com les seues vacances. Els traem fora de l'etern retorn dels mateixos costums i activitats.
En suma, els sedentaris occidentals que podem busquem llocs exòtics per a distraure's en vacances, en canvi, els nòmades kirguisos, amb sort, troben hostes que els distraguen. La vida nòmada lligada a l'etern retorn de les estacions pot semblar avorrida des de fora. Però hi ha una diferència: el nostre avorriment de sedentaris i la nostra necessitat de vacances sorgeixen de tindre la supervivència assegurada. Ningú es mor de fam a les societats sedentàries del primer món. Ací és distint: els kirguisos han mort de fam i han protagonitzat èxodes de proporcions bíbliques. Els nòmades tenen ben present que no tenen la supervivència garantida i, potser per això, no s'avorreixen com nosaltres. Els sedentaris patim el tedi de la superabundància i, potser per això, no convidem els estrangers que passen a la taula nostra. En canvi, els nòmades kirguisos espanten la por a la fam amb una taula amb menjar abundant: sempre t'ofereixen més del que pots digerir.
A la inversa, com si Espanya fora un espill invertit, podem entendre la frase tan estesa de “si tanto te gustan los inmigrantes, mételos en tu casa”.
D'una altra banda, una de les sorpreses de les taules kirguises són els cacaus de collaret. Una tradició compartida amb els esmorzars dels valencians i en risc de desaparició per l'expansió dels cacaus runner i dels Virginia peanuts. Si desapareix, el cacau de collaret valencià es convertirà en folklore d'una forma de vida caduca o d'un ethos passat, com el tunduk de les tendes nòmades, que a la llarga només perviurà com a souvenir o record per a turistes i com a bandera per a nous kirguisos sedentaris. Els símbols, com el cacau de collaret dels mítics esmorzars valencians, que no es reviuen quotidianament s’esclerotitzen i acaben per convertir-se en folklore inert o mera representació gràfica: com el premi del cacau d'or o la bandera de Kirguizstan.
Podem concloure amb un altre espill invertit per a la societat valenciana: la llengua que no s'usa habitualment deixa de ser un símbol i es converteix en folklore. Igual que el bishkek deixa de ser important quan esdevé element de decoració de les cases sedentàries i el tunduk quan perviu sols com a souvenir o bandera. Els símbols, en suma, són importants si s'usen; si no, esdevenen folklore, com el valencià d'algunes falles, d'alguna exalcaldessa o d'alguns partits que proclamen defensar els nostres símbols identitaris però sense usar-los.