Travesse el carrer Gorki de Bishkek i escolte un soroll que trenca la uniformitat sonora dels cotxes que circulen per la capital de Kirguizstan. Veig com s'apropa un esportiu d'un verd maragda molt particular. Seguisc caminant uns metres per a trobar-me amb el guia que em diu: “Look at that! The first Lambo in Kirgistan!”.
El guia em conta la història del propietari del cotxe: un jove empresari de vint-i-sis anys que començà de zero venent gelats i que després muntà la seua pròpia cadena de geladeries per Kirguizstan i l'expandí a Kazakhstan i Uzbekistan i més països de l'Àsia central. Ja heu pogut detectar elements narratius d'altres històries de joves emprenedors d'arreu del planeta o instagram; elements que es repeteixen constantment amb una mateixa estructura: un jove que comença de zero i amb el seu esforç i enginy venç totes les adversitats laborals i burocràtiques i fa una petita fortuna que inverteix intel·ligentment fins a muntar un imperi que traspassa les fronteres del seu país. Una de les recompenses o un dels reconeixements internacionals a tant de talent és un Lamborghini, com si fora el nou cavall incansable dels herois del segle XXI. Lamborghini: Bavieca.
L'estructura mítica d'este tipus de narració ens mostra una oposició clara entre l'emprenedor triomfant i els treballadors assalariats que d'ell depenen, o siga, entre l'heroi èpic i els personatges secundaris que es poden sacrificar en ares del sentit narratiu articulat al voltant del protagonista. També ens assenyala un altre contrast: entre l'individu que s'arrisca multinacionalment i les administracions locals i nacionals que entrebanquen la seua projecció. Recordeu, l'estructura opositiva està molt arrelada en els relats mítics primitius, però també entronca amb les noves històries d'èxit juvenil que es propaguen arreu d'instagram o pel boca a boca.
Siga com siga, jo no vull veure ni escoltar ni olorar més cotxes i li demane al guia avançar un dia la partença cap al pacífic llac SonKul i cap a les muntanyes TienShan, per a caminar per les sendes frontereres amb Xina. Alerta: per a caminar per sendes inoblidables necessite aproximar-me en un 4x4. Necessite això i no un Lambo. És qüestió de necessitats i preferències, però també de formes de pensar.
El Lambo no té molt de sentit en les carreteres plenes d’esvorancs de Kirguizstan; sols en té en pocs carrers de la capital. A més, sols té sentit en un lloc on et vegen i supose que cap de vosaltres, lectors valencians de vacances, aspira a practicar l'exhibicionisme gràcies a comprar-se'n un. És qüestió de visibilitat i invisibilitat. També es pot donar el cas complementari de qui trepitja sendes de bellesa indescriptible per a pujar-ne la foto a instagram. En eixe cas, el Lambo i el paisatge instagramable tindrien una funció similar: ser vist. Ja s'ha dit mil vegades: vivim en la cultura del selfie. El cotxe o el paisatge serien secundaris, l'important és qui condueix o qui es fa la foto.
En eixe sentit, podem rescatar des de TienShan –nom xinés que significa “muntanyes de cel”– alguna de les reflexions antropològiques d'Émile Durkheim, de qui Lévi-Strauss es declarava deixeble inconstant. Durkheim, en Les formes elementals de la vida religiosa (1912), intenta descriure els fenòmens de la cohesió social i la naturalesa de l'autoritat, a partir de l'estudi de l'origen de la religió en el sistema totèmic australià.
En la religió dels Arunta d'Austràlia, el tòtem funciona com la representació material de forces immaterials, representació que uneix la comunitat i justifica la seua forma de vida. Durkheim aclareix que esta força immaterial unificadora no està en el tòtem, sinó en la pròpia comunitat. Podem pensar que el Lambo és un nou tòtem que unifica la nova forma de vida dels triomfadors, però també dels que no ho han aconseguit i així justifiquen el seu rol d'assalariats que es conformen amb el fet de mirar l'heroi.
Així, el Lambo manifesta les dues funcions bàsiques de les religions segons Durkheim: 1) originar normes que articulen una forma de vida des de la distinció entre el bé i el mal; 2) simbolitzar o representar la cohesió social a través d'un símbol material, que expressa la unió dels qui comparteixen la narració i explicació del símbol.
Durkheim, a més, subratlla la dependència del símbol respecte a la forma de vida. El símbol del Lambo unifica la forma de vida de milions de joves units per les xarxes socials. En eixe sentit, esdevindria un símbol multinacional per damunt de símbols caducs de la nació kirguisa com el tunduk (Түндүк). El tunduk són els dos grups de tres fustes que es creuen en el forat del sostre d'una tenda nòmada (iurta en rus o bozú en kirguís).
El 15% de la població kirguisa encara és nòmada i es trasllada a cavall per les praderies de les imponents muntanyes, instal·lant les seues tendes en llocs de celestial bellesa, però inaccessibles en Lamborghini. El guia em fa caminar des de SonKul fins a una iurta o bozú, la família extensa nòmada em fa entrar i gaudir de la seua hospitalitat tastant la llet fermentada d'egua; entenc la duresa d'eixa forma de vida que desapareix irremeiablement davant de tantes comoditats com les que nosaltres, els sedentaris, tenim. Per al 85% dels kirguisos, el tunduk ja no seria un símbol mític que unificaria la seua forma de vida i quedaria reduït a representació artística i bandera.
Hui en dia, el tunduk cohesiona cada vegada menys formes de vida i, en canvi, el Lambo cada vegada més. Lambo: nou símbol mític, nou tòtem.