Reflexió d’un faller: racionalitzar les Falles o morir d’èxit

No molestar el col·lectiu faller i, en la mesura que siga possible, satisfer les seues demandes. Aquesta va ser la màxima que va aplicar Rita Barberá durant els seus 24 anys com a alcaldessa i no li va anar malament. Va guanyar eleccions amb àmplies majories absolutes i tots els analistes coincideixen que mantindre en la cleda els principals actors d’una festa que agrupa més de 100.000 persones va ser una de les claus. I aquesta és, pel que sembla, la màxima que tracta d’aplicar la seua successora del PP, María José Catalá.

No obstant això, ni ella és Rita Barberá ni aquells temps són els actuals. El cansament de la major part de la ciutadania no fallera cap a moltes de les molèsties associades a la festa ha crescut de manera proporcional a la mànega ampla que se li va donar abans. I la seua paciència està al límit. L’anterior alcalde Joan Ribó i sobretot l’exregidor de Festes, Pere Fuset, també ho van veure vindre i precisament per això van tractar d’aplicar millores. Així doncs, van encetar un camí amb la taula de diàleg del bàndol faller amb veïns i comerciants i van començar a posar alguns límits a les parades de menjars o als decibels de les revetles, no sense dificultats i sense la feroç oposició d’algunes veus influents en el món de la festa. També van arribar a un acord per a reduir els dies de carpes als carrers, just en les Falles suspeses per la pandèmia. Per a alguns seria insuficient i per a altres, excessiu. Però el cas és que es va veure una voluntat de cerca de solucions.

Molts dels que, com qui subscriu aquesta columna, som fallers (en el meu cas 35 anys vinculat a la mateixa comissió) hem notat enguany aquest cansament en els dies previs a la festa. Discussions amb veïns (uns amb més educació que altres) quan des del 4 de març passat van començar a instal·lar-se les carpes i inspeccions de la Policia Local a instàncies dels residents durant el primer cap de setmana d’actes. Però, creguen-me quan els dic que molts fallers i falleres som els principals perjudicats d’aquesta falta de control, perquè acabem patint el cabreig del personal quan moltes de les molèsties o dels excessos les generen altres. Per exemple, les barbaritats de petards que fan retrunyir els vidres dels edificis no solen vindre del col·lectiu faller, sinó de gent de fora. O la gran quantitat de brutícia que la gent abandona pels carrers.

Què passa? En primer lloc, res que no haja passat ja. El calendari és el que defineix que el muntatge de les carpes (per esmentar un dels assumptes més criticats) s’avance uns dies més. Quan la Cremà, com enguany, cau amb la setmana avançada i la Plantà agafa el cap de setmana anterior, la instal·lació d’aquests pavellons s’avança de manera que agafa un altre cap de setmana més per a donar cabuda a determinats actes que organitzen les comissions, les denominades ‘prefalles’: concursos de paelles, cercaviles, actes de lliurament de recompenses, de llibrets, de fallers d’honor i un llarg etcètera que no es poden organitzar en els casals habituals, perquè l’afluència de fallers i falleres aquests dies es multiplica. Si hi afegim el risc de pluges que ha acompanyat els últims anys, les carpes es fan imprescindibles per al desenvolupament de la festa.

Així doncs, aquest debat i la indignació general va repetint-se de manera cíclica. En els pròxims anys les molèsties es reduiran, perquè la Cremà se n’anirà quasi al cap de setmana i les ‘prefalles’ es podran desenvolupar l’anterior. Així que normalment les carpes estaran muntades dues setmanes i no quasi tres com en aquesta edició.

Però això no significa que no calga adoptar mesures. No sols es tracta de les carpes. També de les xurreries, les parades de mojitos, els foodtracks o els mercats ambulants. Les revetles, la disparada indiscriminada de petards o l’excés de brutícia. Problemes la major part dels quals vinculats a festes de masses com les Falles, des de fa anys a més amb el reclam que suposa l’etiqueta de la Unesco com a patrimoni de la humanitat.

És precisament aquest reconeixement el que obliga que tots ens preguntem quines Falles volem i cap a on s’han de dirigir. Jo ho tinc clar: s’ha d’avançar cap a una racionalització de la festa per a no morir d’èxit. I això ha d’anar aparellat a molts menys dies d’invasió de l’espai públic, als estrictament necessaris per al desenvolupament de la festa. Hem d’assumir també que això tindrà al mateix temps una repercussió en les arques de les comissions i, al seu torn, en el volum dels monuments fallers. I que, al seu torn, pot complicar l’existència d’un gremi, el dels artistes, que ja per si mateix llangueix. A menys dies de mercats ambulants, foodtracks i fins i tot revetles, menys ingressos per a les comissions falleres. Però és ací precisament on hauria d’entrar l’ajuda de l’Administració. És cert que ja subvenciona una part del monument, però podria vincular noves ajudes dirigides a millorar els monuments, a mesures que milloren la conciliació amb el veïnat.

Els trens i la ‘mascletà’

Una altra prova que ni la festa ni la ciutat admeten l’immobilisme que demostra l’actual equip de govern de l’Ajuntament per a resoldre tots aquests problemes és la polèmica sobre la seguretat de les mascletades i la petició de tallar l’accés dels trens de Rodalies a l’Estació del Nord.

Partim de la base que hi ha un problema real de massificació quan les disparades coincideixen amb el cap de setmana o amb festius en altres regions. Un problema que és motivat, entre altres coses, perquè la cabuda de la plaça de l’Ajuntament s’ha reduït sensiblement en els últims anys per l’ampliació necessària del perímetre de seguretat i per la creació de vies d’evacuació. No obstant això, cada any acudeix més gent a aquests espectacles, i es produeixen moments d’aglomeracions. L’any passat va poder haver-hi una tragèdia quan els milers de viatgers que eixien de l’Estació del Nord es van ajuntar amb el públic que s’amuntegava per a veure la mascletà. El resultat, un centenar d’atesos per lipotímies i atacs d’ansietat i uns quants hospitalitzats. No vull ni pensar què hauria pogut passar si per algun motiu s’haguera produït una estampida.

Aquesta situació ja es va advertir en els diferents balanços fets per les autoritats municipals després de les Falles passades. No obstant això, no va ser fins a la junta local de seguretat del 17 de febrer passat que es va abordar el problema. L’endemà, l’Ajuntament va remetre una carta a Renfe en què demanava que els trens no arribaren a l’Estació del Nord esgrimint informes que recomanaven la mesura de la Policia Local, la Nacional i Bombers. Sí, una carta... i ja t’apanyaràs! L’alcaldessa, que va anunciar a so de bombo i platerets el ‘fitxatge’ (encertat) del catedràtic Joan Romero per a elaborar un pla director de l’àrea metropolitana, la responsable de gestionar la festa i, en definitiva, de governar la ciutat, es va ventilar el problema amb una carta. I la solució, per dir-ho d’alguna manera, que va oferir Renfe de deixar els usuaris en l’estació d’Albal tampoc és tolerable. Com a prestador del servei, no pots desentendre’t així dels viatgers.

I dic jo, de debò un any després de tindre diagnosticat el problema no s’ha pogut convocar una reunió en el si de l’Autoritat de Transport Metropolità de València per a articular una solució de bracet amb Renfe? Per a què està llavors aquesta entitat que té un pressupost de 186 milions d’euros? De debò ens mereixem els ciutadans el vergonyós espectacle d’encreuament d’acusacions i l’intercanvi de cartes oferit en xarxes socials per Catalá, el ministre Puente i els seus?. Tots haurien de fer-hi una pensada, la primera, a parer meu, la màxima autoritat de la ciutat, que no sols està per a figurar en una infinitat d’actes oficials, sinó que ha de liderar i prendre decisions. No tot es pot supeditar a interessos partidistes, no s’hi val tot.

I aquesta línia de cerca de solucions atesa la seguretat dels assistents a la mascletà, potser va sent hora de plantejar-se si és viable i sostenible mantindre-les totes en la plaça de l’Ajuntament, o potser caldria buscar una ubicació alternativa per a les que es prevegen més massificades. Descentralitzar la festa, un camí que també va encetar l’anterior Govern d’esquerres.

En resum, Catalá s’enfronta a un repte que de segur no esperava, potser el més complicat de la legislatura per les implicacions que té: liderar un procés de disminució de les molèsties associades a la festa que la major part de la ciutadania no fallera ja no està disposada a tolerar i que perjudica el col·lectiu faller mateix; un procés en què potser es juga l’Alcaldia. Potser, plantejar una taxa turística perquè els que ens visiten contribuïsquen als costos que generen seria un bon començament.