Retratar la serp

A quin periodista no li hauria agradat entrevistar Adolf Hitler, veure’l cara a cara, notar-li l’alè? Fa cent anys, Eugeni Xammar i Josep Pla visqueren aquesta experiència a Munic, el novembre del 1923, poques hores abans del colp d’estat que Hitler va intentar dur a terme a Baviera. Eugeni Xammar, un dels periodistes més brillants de la nostra literatura, va comprovar sobre el terreny —com a enviat especial primer de La Veu de Catalunya i després de La Publicitat— com a l’Alemanya dels anys 20 s’estava gestant l’ascens del nazisme (ho feu en unes cròniques molt lúcides, literàriament una joia, recollides a L’ou de la serp, Quaderns Crema). Quant a Hitler i les seues intencions polítiques, el retrat de Xammar és força revelador, i llegit des d’avui dia és un testimoni valuosíssim. Abans d’entrevistar-lo, Xammar ja tenia clar que Hitler era un «esbojarrat»: fixant-se només en la seua foto propagandística, li endevina el «posat de satisfet, característic de les personalitats dictatorials». Aquest caràcter de fanàtic, de «dement», se li confirma quan el té al davant: Hitler és «un ximple sense mesura i aturador» que, si pogués, implantaria una dictadura sense tremolar-li el pols. Com altres grans periodistes europeus, Xammar va descobrir l’ou de la serp. Ningú que a Europa va llegir textos com els de Xammar podria haver dit que no havia estat avisat.

És un deure de tota societat democràtica desemmascarar els seus elements totalitaris, les seues serps. I els escriptors, els periodistes, els intel·lectuals —siga això el que siga— hi haurien de dedicar totes les seues energies. A Espanya, però, una societat on els reaccionaris es descaren com més va més, ¿hom ha estat capaç de fer-ho? A Espanya es practica poc el periodisme exigent i combatiu de l’estil del reputat programa de la BBC HARDtalk, que des del 1997 entrevista les personalitats més rellevants del planeta, unes entrevistes crítiques que, respectuosament però si cal qüestionant el fair play, despullen els entrevistats (he vist el periodista Stephen Sackur fer acalar el cap a dictadors, a magnats, a financers o a polítics de totes les famílies tot atrapant-los en ignominioses contradiccions). A Espanya polítics i d’altres personatges d’ultradreta campen tranquil·lament per algunes palestres mediàtiques, sobretot perquè hom no sap o no vol desmuntar-los el relat. És preocupant, per exemple, la complicitat o la permissivitat entre bastants sectors socials dels discursos xenòfobs, homòfobs o masclistes (segons un estudi recent del Centro Reina Sofía sobre Adolescencia y Juventud, el 18,7% de joves valencians concep la masculinitat amb idees homòfobes, un percentatge per a mi intolerable).

El tacte delicat que, en general, demostra el periodisme espanyol davant els polítics reaccionaris és inquietant. Alguns periodistes no han interpretat bé el concepte de fair play, mentre que d’altres l’usen com a excusa per a blanquejar ètiques poc democràtiques. Sembla com si es volgués ressaltar la part humana d’un polític que fa clarament tuf de totalitari, com si es volgués demostrar que, en efecte, els feixistes també són persones. Hi ha periodistes o mitjans que, sense vergonya, malden per «humanitzar» visions del món profundament retrògrades. Ho veiem, per exemple, en el tracte que reben els líders de Vox, com ara Santiago Abascal, als quals sempre se’ls acaba «trobant» la cara amable, el somriure empàtic (i no em referisc només a les entrevistes acrítiques fetes per «humoristes» o presentadors de realities experts a fer massatges a la fauna més casposa). El relat de la ultradreta a Espanya, si bé no s’ha normalitzat del tot, sí que corre lliure empestant xarxes socials i mitjans de comunicació —entre altres raons, perquè els grans grups mediàtics en trauen profit.

Denunciant el totalitarisme que amerava una part de la societat alemanya dels anys 20, Xammar deia que «l’opinió alemanya» era «una placa de sensibilitat molt lenta i feble». No és aquesta crosta la que cobreix Espanya des de fa anys? Si la reacció davant l’atac a les llibertats no és prou ràpida ni generalitzada, ¿no és perquè la sensibilitat social s’ha erosionat? Per exemple, la proposta de Vox de mostrar el fetus bategant a les dones que volen avortar, ¿no hauria d’escandalitzar la societat en peça? Coaccionar una decisió individual mitjançant un xantatge emocional per destruir una llibertat col·lectiva —això és en el fons la proposta de Vox— només és possible en una societat èticament acomodada o «adormida». ¿Com pot ser que des de les files ultres —les polítiques, les religioses, les mediàtiques— s’arribe a identificar el dret a l’avortament amb la «cultura de la mort»? O un altre exemple. La manera com el candidat de Vox a les eleccions autonòmiques valencianes d’enguany s’ha ventilat el seu passat de «maltractador psicològic», com si fos un error de càlcul sense importància, ¿no revela un menyspreu per l’ètica inacceptable en algú que vol representar la ciutadania? Aquestes actituds reaccionàries sovint són adobades amb un somriure superb, com la ganyota sardònica d’Iván Espinosa de los Monteros quan li pregunten sobre la proposta antiavortista de VOX i respon que aquesta és lògica i normal, tot suggerint que ells són els amos i senyors de la sensibilitat col·lectiva.

Ai, el riure! Eugeni Xammar tenia un nas gran, prominent, d’aquells nassos que la iconografia tradicional d’Occident ha atribuït als hebreus. I un nas «jueu» no podia passar desapercebut davant de Hitler. En un moment de l’entrevista que li fan Xammar i Pla, Hitler pretén justificar la necessitat de fer desaparèixer el poble jueu. L’antisemitisme de Hitler és brutal —sembla que, ja als anys 20, havia concebut la Solució Final—: «Si volem que Alemanya visqui hem d’eliminar els jueus...» «A garrotades?», l’interromp Xammar. I Hitler, fent broma, respon que això ja li agradaria, ja, però no és possible perquè el món, en comptes d’agrair-li-ho, se li tiraria al damunt. I quan els entrevistadors li recorden que ja s’han produït incidents de violència extrema antisemita als carrers de Munic, Hitler els minimitza dient que això són casos puntuals, exaltacions inevitables. A Munic, diu Hitler, hi ha ordre i seguretat, si no «Vostè mateix —li diu a Xammar—, amb el nas que té, no se n’hauria pas escapat». I Xammar comenta: «Hitler riu, i jo també, però no tan de gust com ell». Aquesta fina ironia de Xammar —un recurs que dominava a la perfecció— és la que trau a la llum la criminalitat oculta de Hitler, la mateixa serp.

El novel·lista Elie Wiesel, supervivent d’Auschwitz, deia que havíem esdevingut indiferents a la nostra pròpia mort i que, per això, calia escriure sempre amb l’Holocaust com a rerefons (recomane, a propòsit, l’última novetat de l’editorial Flaneur: Shoah de Claude Lanzmann, el guió del famós documental que va esgarrifar el món el 1985 i que encara l’hauria d’esgarrifar). Un dels deures de la societat democràtica és desplegar tots els seus mecanismes intel·lectuals per destapar qui creu de veritat en la «cultura de la mort». Ens cal retratar la serp contundentment, davant de tothom i davant de la mateixa serp. Sense por que aquesta es burle del nostre nas, sense por de veure com li batega el cor.