Fa uns dies vaig assistir a un acte que em va colpir, però no precisament perquè em resultara interessant, ni perquè em suposara un gran descobriment, o perquè fora emotiu, més aviat va ser perquè el vaig trobar totalment inaudit.
L’esdeveniment es plantejava com una mostra del conjunt de propostes que a partir d'ara regiran la manera de governar el País Valencià. L'exposició es va fer guardant les formes, podríem dir que de manera mesurada, fins i tot en algun moment em va recordar al president Zapatero, no perquè hi hagués cap afinitat en les línies ideològiques, però sí per allò “de hacer las cosas con talante”, tot i que en aquest cas les paraules emprades eren les usades per a autodefinir-se com a home de paraula, que li agrada escoltar, que actua amb els peus a terra. Això sí, amb algunes contradiccions de base perquè no es pot dir que se sap escoltar i després del resultat de la consulta de la llengua base, continuar dient que està molt bé tindre una Llei de Llibertat Educativa.
També es va fer gala de dominar els postulats de les alternatives polítiques per a fer una argumentació basada en algunes decisions preses o algunes determinacions enunciades pel Consell, res de nou, treball d’assessors que ja havia escoltat al debat d'investidura.
Per descomptat, es van tractar els temes de l’agenda política. La migració des del punt de vista eurocentrista, la urgència climàtica amb una defensa de la pròrroga de la vida de la central nuclear de Cofrents, i la necessitat de millorar els serveis públics però amb una col·laboració amb el sector privat. En la meua llibreta vaig anotar: ídem.
Igualment es va plantejar la problemàtica de l'habitatge, per cert, amb una broma veritablement de mal gust. De cap manera són comparables les decisions que haja de prendre la persona que més diners cobra de l’Administració valenciana, amb les que han d’encarar les ciutadanes i els ciutadans que hui dia viuen de lloguer o dormen al carrer, a l'hora d’accedir a un habitatge. També va ser dir-ne una de cada color quan es va afirmar que la millor dignitat a què es pot aspirar és tindre una ocupació, quan realment el que cal és que aquesta siga digna per a tindre una vida decent.
Cal reconéixer el mèrit que va tindre aquesta expressió textual: “és veritat que estem perdent un poc l’ús del valencià”, ara bé, “a raí[s]” del problema de la gent que diu que és el mateix el català i el valencià... i vaig anotar al quadern: alea iacta est.
Com que la tertúlia se celebrava en un subsol, per moments vaig tindre la sensació d’estar en un altre món, d’haver sofert un desplaçament quàntic a un altre espai temporal on el protagonista repetia les paraules: “jo soc regionalista, centrista, liberal i pense en els llauraors”. En aquell instant, la imatge de Vicente González Lizondo deixant la taronja davant de Felipe González es va fer present en la meua ment. Però el que realment em va fer pensar que estava vivint un viatge al passat va ser quan vaig fer una ullada general a la sala i, en un recompte alfarrassat del nombre d’assistents, em vaig adonar que dels allí presents ni un vint per cent eren dones, i menys d’un deu per cent eren joves.
He de confessar-vos que vaig sortir d’allí atemorit, ple de por, sobretot perquè en cap moment vaig escoltar paraules com: inversió, innovació, participació, activació de l’economia pròpia, suport al sector productiu valencià, plans per a joves, mesures per a la igualtat de gènere, observatoris per a detectar els motius de la violència contra les dones, accions per a millorar la convivència i el coneixement intercultural, qualitat educativa...
I malgrat que el protagonista va anunciar que “tenia una missió” i també va dir “tinc un pla a llarg termini”, vaig eixir d’allí pensant que amb aquelles llavors no es podia sembrar un futur.