Una hora abans que el passat dissabte comencés a València l’homenatge a les víctimes de la gota freda, la gent s’acostava a la porta del teatre Olympa per confirmar la seua assistència i recollir l’entrada reservada. Diversos voluntaris organitzaven dues cues per garantir que tothom tingueren un seient i per poder donar cabuda a aquells que arribaven en el darrer moment.
A l’interior altres voluntaris indicaven on anar per omplir l’aforament de manera ordenada. A les onze del matí, mitja hora abans del començament, el pati de butaques estava ja ple. Gent vinguda de diferents comarques, famílies senceres, gent jove, acudien a l’acte homenatge organitzat per les associacions principals de víctimes de la dana. “No us sentiu sols” era el missatge que tots els assistents volien llançar.
No defugir la remor dels morts, donar suport i caliu als seus familiars, fer-los saber que no estan a soles, que tot i que hi haurà molt de soroll al seu voltant, com els va dir Beatriz Garrote, la cara més visible de l’associació de víctimes del metro, referent i alè per als organitzadors de l’acte: “Podeu comptar amb nosaltres sempre que ho necessiteu. No perdeu el focus. Hi haurà molt de soroll. El govern valencià no representa la societat valenciana, ni tan sols els seus votants. No us sentiu sols, perquè no hi esteu”.
Sentir-se acompanyats, escoltats, compresos, saber que no se’ls oblida, és més que necessari per poder sobreviure al dolor de la pèrdua i a l’absurd de la impunitat envers els responsables polítics. No s’explica que en una societat construïda sobre valors democràtics un president autonòmic que ha negligit les seues obligacions, que ha mentit, que ha tergiversat versions, que no explica ni aclareix on estava quan la gent moria amb el fang a la gola, que busca culpables a tort i dret i que menysté el dolor de les víctimes, continue governant. Perquè que el president valencià es mantinga en el poder impedeix que les víctimes giren full, i “girar full”, en la mesura del possible, és necessari per guarir el cor i continuar vivint. No a girar full, però sí a sentir que no estan sols, va ajudar l’acte de dissabte passat.
Minuts després de les onze i mitja el teatre estava en absolut silenci. Encara no s’havien apagat els llums i la gent guardava ja els telèfons, mentre esperava expectant en un silenci de respecte i estima, trencat a penes per les passes suaus de la Muixaranga d’Algemesí, tan tocats també els muixaranguers pel fang, els quals, acompanyats per la veu dels caps de colla, dibuixaren diverses torres humanes caminant pels passadissos del teatre a ritme de el tabal. El silenci el trencà del tot amb un fort aplaudiment i l’emoció continguda dels assistents. Minuts després, amb la Muixaranga sonant de fons, una gran torre humana coronada per una xiqueta va omplir l’escenari del teatre fins a tocar el sostre, o podríem dir el cel. Davall la camisa de ratlles verdes i roges, tots ells duien una samarreta blanca amb una dedicatòria: “20:11, ni oblit ni perdó”. L’hora fatídica en què sonà l’alarma del sistema Es-Alert, quan el fang ja ho havia negat tot.
Estic segura que darrere del silenci de dissabte molts ens demanàvem: ¿Què hem fet els valencians per merèixer aquest càstig, aquests governants? Plou sobre mullat: riuades i barrancades desastrosament gestionades, un dels pitjors accident de metro en la història d’Europa. I sí, és clar, els accidents i els desastres naturals ocorren, però prenen dimensions salvatges i dramàtiques quan no hi ha una política eficient de prevenció ni de gestió d’emergències, i quan la “reconstrucció” provocada pels desastres s’allargassa tant.
No hem fet res de dolent els valencians, és clar. Els valencians no hem fet res per enfadar els deus i que ens envien càstigs i plagues. I tanmateix, sofrim com a societat les conseqüències demolidores de governants dèspotes, corruptes, negligents i, sobretot inútils. La mateixa Mònica Oltra —víctima també d’aquest despotisme i present dissabte passat a l’homenatge— ho va dir ja fa anys: “són més perillosos per inútils que per corruptes”.
Posar rostre i veu a les xifres
L’homenatge de dissabte passat fou una mena catarsi col·lectiva, sobretot perquè el poble valencià, i en especial les famílies i els amics de les víctimes encara no podran plorar els seus morts en pau mentre el president Mazón continue en el poder.
Posar rostre i veu a la tragèdia, a la xifra tortuosa de 229 morts, i als desapareguts que encara avui van apareixent, té el poder de construir un relat, un relat necessari, el relat de les víctimes i el poble, el de tots aquells que van estar presents en les hores de la caos i molt després: bombers, metgesses, infermeres, voluntaris joves, i no tan joves, vinguts de tot arreu, protecció civil, forces de seguretat, la comunitat educativa, artistes. Narrar, contar i construir un relat per tal que el poder no n’invente el seu, perquè no canvie, maquille o deforme els fets al seu gust o conveniència. Narrar en forma de poema, de carta, de memòries, de crònica periodística, amb imatges i records, reconstruir els fets amb testimonis, amb les últimes paraules dels que se’n van anar, amb els seus noms i cognoms, tot això es va fer dissabte passat durant l’homenatge a les víctimes de la barrancada.
I es feu en un silenci solemne, només trencat per les històries i els relats dels familiars de les víctimes i de testimonis diversos de la tragèdia, i per la veu de Pau Alabajos, que interpretà la cançó que va escriure sobre aquell accident de metro que va fer 43 morts i 47 ferits el 3 de juliol de 2006, per la veu profunda de Miquel Gil i tota Catarroja, i per Eva Romero qui, acompanyada al piano per Miquel Colonques, feu una versió esglaiadora de “Jo vinc d’un silenci” de Raimon, amb un últim vers: “un silenci que la gent romprà”, que ho deia tot.
I sí, dissabte passat, tot i que semble una paradoxa, la gent va rompre el silenci amb silenci. I en la penombra d’un teatre on tantes vegades hem rigut, el plor i els sanglots que maldaven per no brollar, aplaudiments, i la quietud del públic. Durant més de dues hores pràcticament ningú no es va moure. Mirades atentes a l’escenari i moltes mans que feien el gest d’eixugar-se les llàgrimes. Era impossible no plorar.
Versava Ovidi Montllor: “Serà un dia que durarà anys...les ciutats seran rius plens de gent”. Doncs sí, serà una nit que durarà anys, i les ciutats veuran rius plens de gent, com dissabte passat.
Amb les botes, les graneres, i les cistelles tacades de fang en la memòria i damunt de l’escenari, es tancà un homenatge que seguirà obert mentre els “lladres de sobretaula”, com evocava la cançó de fons, continuen impunes: “I ara totes alcem la veu per qui ja no pot alçar-la”.