La universitat del segle XXI serà feminista, diversa i inclusiva o no serà

La Universitat de València està, actualment, dins d’un procés electoral que conclourà el pròxim mes de març amb la proclamació d’un nou rector o rectora. Amb la llei actual, la persona que trie la comunitat universitària haurà de guiar durant sis anys la nostra vida acadèmica, és a dir, la nostra vida personal i laboral; perquè l’acadèmia no és un ens aïllat, sinó la suma de totes les persones que la fem possible, amb totes les nostres obligacions, deures i, és clar, també les nostres preocupacions quotidianes. Precisament per això, em sembla una responsabilitat immensa dur endavant el govern d’una institució que compta, aproximadament, amb cinquanta-cinc mil persones entre personal (8820) i alumnat (45459) en data de desembre de 2025. En aquest sentit, les quatre persones que s’han posat al capdavant de les quatre candidatures tenen tot el meu respecte: Carles Padilla, Juan Luis Gandía, Fran Ródenas i Ángeles Solanes. És una decisió valenta i difícil, no exempta de riscos ni d’afanys; per tant, és d’agrair-los que hagen fet un pas ferm endavant per tal de gestionar una institució centenària i alhora moderna com la nostra.

Els quatre candidats s’enfronten a un moment històric complex on la Universitat de València ha de continuar complint amb les seues funcions històriques com a espai dedicat a la recerca i al coneixement, a més de dinamitzador social i vertebrador cultural del territori; sense oblidar la seua tasca decisiva de pont entre tradicions, disciplines i llengües diverses per tal de contribuir de forma decidida a enfortir la societat com espai de convivència, tolerància i igualtat, és a dir, de justícia social. Des de la nostra realitat lingüística, cultural i científica hem de mirar al món per tal de connectar-nos, des d’una institució coherent, a la xarxa global dins de la qual també podem i devem ser un factor essencial. En aquest sentit, com a professora de la Universitat de València, hi ha algunes qüestions que em preocupen profundament perquè afecten de forma directa o indirecta a més del 50% de les persones que la conformem: Quins mecanismes es posaran en marxa per a corregir la bretxa salarial a la UV? Quines estratègies s’implementaran per tal de corregir la manca de conciliació a la UV? Quines accions s’aplicaran per tal de detectar, resoldre i reparar les violències masclistes als diversos estaments de la UV? Òbviament, aquestes tres preguntes no són les úniques, perquè hi ha d’altres qüestions que també suposen un malestar contant per qui viu la universitat cada dia com, per exemple: la burocratització excessiva de la vida acadèmica; la inexistència de punts de trobada per una comunicació fluida entre estaments i equip de govern; la compra ètica estesa a tots els àmbits de la vida universitària; l’atenció i la visibilització de la diversitat i la discapacitat o els problemes d’habitatge i transport per a l’alumnat i el personal dels tres campus.

Com a qualsevol gran institució, la Universitat de València s’enfronta a molts reptes i, al meu entendre, és important tenir al capdavant una persona fortament implicada que haja treballat des de sempre per la millora de les condicions de treball de totes les persones que en fem part. Des de la meua experiència com a vicedegana de Cultura, Igualtat, Polítiques Inclusives i Sostenibilitat (2012-2024) a la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació, crec que Carles Padilla és el millor candidat per dirigir el destí de la nostra universitat durant els pròxims anys. De fet, la seua extensa experiència a diversos càrrecs de gestió, com ha estat publicada -des del primer com a secretari de Facultat fins a l’últim, com a vicerector d’Internacionalització i Multilingïuisme-, així ho avala. Tanmateix, trobe que la diferència sempre cal cercar-la als detalls, per això m’agradaria recordar alguns exemples significatius de la seua trajectòria. Com a degà de la facultat, una de les primeres accions fou concebre l’àrea d’Igualtat com una més del vicedeganat, garantint la seua visibilitat pública, a més de crear una Comissió d’Igualtat de centre ben nodrida. També va convertir el Deganat en un espai lliure de violències masclistes -allò que després serien els Punts violeta a tota la UV- o, amb motiu del 17M, va permetre que l’ADR de la Facultat penjara una bandera multicolor a la façana, avançant-se també a les accions a favor de la diversitat. De fet, aquestes accions col·locaren la nostra facultat a l’avantguarda de les polítiques d’Igualtat i Diversitat de la UV. A més, el nostre centre ha destacat sempre per un compromís de treballs amb els Plans d’Igualtat i Diversitat i la Guia de Llenguatge Igualitari, a càrrec de les investigadores del grup “Lingualitarias”; sense oblidar les nombrosíssimes accions al voltant del 8M i del 25N que, des de fa anys, caracteritzen la programació de la nostra facultat. A més, la seua formació en Filologia Clàssica fou imprescindible a l’hora de crear el neologisme que encunyàrem entre els dos el febrer de 2020: “criptogínia”, definida al DIEC com “Ocultació o menysteniment de l’aportació feta per les dones en els diferents àmbits culturals, socials i científics”. Aquesta aportació fonamental per a la societat va nàixer des de la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació, perquè la realitat de les dones sempre ha estat present a la nostra vida universitària, on docència, recerca, educació, transmissió del coneixement i vida quotidiana han estat lligades al nostre exercici professional.

Tot i que saber prescindir dels privilegis propis no és fàcil, Carles Padilla sap posar el bé comú per davant, com ho ha fet al llarg dels diversos càrrecs de gestió que ha ocupat a la UV, l’últim com a vicerector d’Internacionalització i Multilingüisme; i, sobretot, fa molt de temps que creu en una societat més igualitària i justa, on les aportacions dels feminismes són una peça clau per a avançar, com ha demostrat no només amb la creació de la plataforma #unaUVambfutur, sinó amb l’aposta transversal de traslladar les competències en relacions institucionals, igualtat, diversitat i inclusió a la Secretaria General de la Universitat -càrrec per al qual proposa a Anabel Forte, professora d’Estadística i defensora de la promoció i visibilització de la ciència feta per dones-, evidenciant el seu compromís en reforçar el pes institucional d’aquestes àrees. Per tot això, m’agradaria tenir la sort de veure com implementarà les polítiques universitàries des d’aquesta òptica morada i multicolor que va impregnar els seus mandats com a degà i que, n’estic segura, traslladarà a la resta de la UV si tinguera la confiança necessària de la majoria de les persones que creiem en un futur feminista, divers i inclusiu per a aquesta institució.