Amb Verònica Cantó, una dignitat somrient
Divendres 15, a les set de la vesprada, l'edifici universitari històric del carrer de la Nau de València acollirà l'acte anual de lliurament del Premi Vicent Ventura, concedit per unanimitat a les víctimes de la DANA del 2023, representades per associacions que les defensen, al sindicalista Miquel Coll i a Verònica Cantó, presidenta de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua.
Per una o altra raó, els últims anys he hagut de llegir o rellegir molts textos de Ventura i de reflexionar sobre la seua obra i les seues actituds polítiques i civils. Basant-me si més no en aquestes experiències recents, puc dir que Vicent Ventura hauria aprovat l'elecció dels organismes i les persones premiades. Per moltes raons que ara no cal escatir però que considere òbvies, tenint en compte la trajectòria del gran periodista valencià, el seu sentit de la solidaritat i el compromís permanent amb la llengua del país.
En el cas de Verònica Cantó Doménech, també entre motius molt diversos, perquè es tracta d'una senyora que parla clar, que té criteris propis i independents i els defensa amb solidesa i entusiasme. En realitat, com feia ell mateix.
El perfil de les persones premiades, tal com el va definir Josep García Richart quan creàrem el guardó després de la mort de Ventura, correspon a gent que haja treballat durant anys pel país, i sobretot per la llengua, sense haver adquirit per això un relleu social especialment notable. Per això el primer premiat va ser Josep Lluís Bausset, que Joan Fuster havia designat com l'home subterrani per la seua discreció permanent. Per aquest costat, tot i que és presidenta de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, també Verònica Cantó compleix amb escreix els mèrits requerits, ja que sempre ha treballat sense escarafalls ni exhibicions per la difusió del valencià i la consolidació del seu ús normal, en l'àmbit docent i en el conjunt de la societat.
L'Acadèmia Valenciana de la Llengua, institució capital
Quan el 1995 fou elegit president de la Generalitat Valenciana Eduardo Zaplana, hi hagué moltes persones que s'inquietaven per l'actitud que prendria enfront de la llengua del país. Jo no: vaig aventurar la hipòtesi que aquest senyor no es ficaria en embolics inútils per a ell. Coneixedor de les interioritats de la Unió de Centre Democràtic, recordaria com li havia anat al Consell preautonòmic d'Enrique Monsonís amb les seues maniobres secessionistes, amb Amparo Cabanes, el Grup d'Acció Valencianista i altres elements que alguns lectors d'una certa edat probablement recordaran. Tingué un seguit de manifestacions en contra, protestes de professorat, alumnat i pares, soroll mediàtic que el ridiculitzava, accions de les universitats i altres organismes.
Zaplana no sols evità ficar-se en conflictes sinó que anà més lluny: tractà d'evitar-los superant-ne el marc, comprant voluntats i aquiescències i presentant-se com a pacificador. L'Acadèmia Valenciana de la Llengua fou el resultat més rellevant d'aquella política interessada però d'orientació positiva, si es té en compte com havien actuat respecte de la llengua del país els seus antecessors del PP local i, ja abans, d'allò que s'anomenà Aliança Popular [del Regne de València].
No fa molt s'ha publicat Els orígens i els primers vint anys de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (1995-2021), tesi de doctorat de Sergi Castillo Prats dirigida el 2024 per Rafael Alemany i que està en la base de l'estudi homònim publicat fa pocs mesos per l'Editorial Tirant lo Blanch. Alemany, a qui tant es deu perquè el Departament de Filologia Catalana de la Universitat d'Alacant tinga el prestigi que el distingeix, haurà estat un informador plenament fiable i documentat sobre el tema de la tesi que he esmentat. El llibre conté una excel·lent documentació, ben relatada i analitzada sobre la història de l'AVL, ja des dels seus antecedents.
Ben certament, la composició de l'AVL fou en els orígens, com hauria dit Joan Fuster, una nova arca de Noè, amb animals de totes les espècies. Ara, si l'elecció d'alguns acadèmics contradeia en bona part la llei de creació, ja que no posseïen els mèrits necessaris i foren elevats al càrrec per motius de quota política, l'organisme ha fet una gran tasca i aquella composició ha anat depurant-se fins arribar, amb la renovació recent i pròximament efectiva, a la solvència general necessària sobre els temes en què l'Acadèmia és autoritat.
Darrerament, la institució s'ha vist atacada des de poders autonòmics, provincials i municipals amb una virulència lamentable. Els mitjans n'han informat i no cal ara estendre's sobre l'episodi. Sí que convé remarcar que, enfront d'això, les persones que formen la corporació han respost als atacs amb una unanimitat pública que cal qualificar d'exemple de dignitat, tot i que representen un ampli ventall ideològic i fins i tot provenen d'una diversitat de posicions respecte de la llengua en alguns casos contradictòria.
Ha correspost a Verònica Cantó, com a presidenta, encapçalar la defensa de la institució. Ho ha fet amb una claredat i un equilibri també exemplars. Com a mostra utilitzaré el text de la seua intervenció solemne en l'obertura del curs acadèmic actual, el 17 d'octubre passat. En un article sobre Paul Léautaud publicat en aquest diari poc després, vaig explicar com aquells dies la meua salut no era gens grata. Malgrat això, vaig forçar-me a assistir, amb l'únic objectiu d'escoltar la Presidenta, si bé vaig poder també saludar alguns vells amics, com ara Joan Francesc Mira. En el seu parlament, Verònica Cantó va fer una exposició objectiva sobre què és l'AVL i què significa per a la realitat lingüística i cultural col· del País Valencià, des que es va crear. I va fer un diagnòstic clar sobre la situació del moment, amb paraules que citaré textualment:
«Ens trobem en un moment crític per al valencià i per a l’Acadèmia, potser dels més crítics que hem viscut en la nostra història recent.
Sé que és una obvietat dir que el 2025 ha sigut un any difícil i dur per a l’Acadèmia, i afegiria dos adjectius més: inèdit i inaudit. És clar que també ho ha sigut per a la nostra llengua i per a tots els sectors que s’hi deixen la pell i l’ànima en dignificar el seu ús en els àmbits respectius, ja provinguen de la cultura, de l’associacionisme, del sindicalisme, del llibre, de la música, de l’espectacle o de la política autonòmica i municipal.
Com deia, ha sigut un any d’una complexitat extrema a causa de la concatenació de determinats fets, originats en l’esfera governamental, que han suposat un atac frontal al valencià i a tot allò fet o produït en la llengua pròpia. Malauradament, els valencians sabem massa de batalles que problematitzen la llengua per interessos polítics i partidistes.
Front a esta actitud hostil, el Ple de l’Acadèmia ha actuat com una pinya, aprovant per unanimitat, el 28 de març d’enguany, una declaració sobre el projecte de pressupost aprovat pel Govern valencià. Projecte que retallava en dos milions d’euros els recursos destinats a la promoció del valencià i en un 25% el pressupost
presentat per l’Acadèmia. El Ple de la nostra institució va concloure la seua declaració denunciant que «la reducció dràstica al pressupost assignat a l’AVL i a la promoció del valencià no respon a raons objectives i ponderades, sinó que és una decisió en contra de l’ús i la normalització del valencià». Posteriorment, en la tramitació parlamentària, el nostre pressupost encara va patir més modificacions arbitràries, que van deixar pràcticament inoperativa l’activitat de l’Acadèmia. En este sentit, vull recordar que el Defensor del Poble, en resolució d’1 de setembre del 2025, va fer una recomanació al Govern valencià perquè el Consell fera una modificació pressupostària que restaurara íntegrament el pressupost de l’Acadèmia, tal com l’havia aprovat la nostra institució, «en aras de salvaguardar —diu literalment la resolució— l’autonomía de esta institución».
Que jo sàpiga, els grups polítics que des de la Generalitat, diputacions o ajuntaments han atacat l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i pretenen jugular-la, no han respost a aquest discurs, ni en realitat han modificat la seua actitud, estúpida o bàrbara.
Cap sorpresa: tampoc no havien atès el discurs amb què el 2024 obrí el curs acadèmic corresponent tot responent a una imprudència notable de Mazón sobre el valencià, que segons ell es volia imposar:
«Usar i potenciar l’ús del valencià no demana de sectarismes, ni d’actuacions que s’aparten del rigor acadèmic, de la història de la llengua i de la realitat. Estimar el valencià no demana rebaixes, ni discriminació en funció del lloc de naixement o d’habitatge; no entén d’interessos partidistes ni de colors polítics. Estimar el valencià és un acte de voluntat, de fidelitat i de generositat.
I per descomptat, no podem referir-nos al valencià, a la nostra llengua, com una llengua imposada per una raó tan senzilla com òbvia: perquè no es pot imposar allò que és propi, i el valencià no sols és la llengua pròpia i històrica dels valencians i les valencianes —tal com reconeix amb encert el nostre Estatut d’Autonomia—, sinó que, a més, és la llengua habitual, familiar, quotidiana i professional de centenars de milers de valencians, amb la qual ens hem identificat des de fa quasi huit segles i sobre la qual hem bastit les nostres arrels.»
La gent de la meua edat, ja provecta, que ha tingut l'oportunitat d'observar la realitat política dels darrers decennis, n'hem vist de molts colors, i els qui sobreviuran algun temps, com les persones més joves, encara tindran més sorpreses, bones o desagradables. Ara, veure com la dreta ataca institucions publiques i estatutàries, és a dir constitucionals, mentre l'extrema dreta diu que vol suprimir-les, tal vegada no entrava en les expectatives més negres que els particularment pessimistes ens podíem haver traçat una nit de malsons o d'insomni persistent i angoixós.
L'autonomia, per curta i pobra que siga, permet governar de manera més pròxima a les necessitats de la ciutadania. És a dir, donar respostes útils a aquestes necessitats, en tots els ordres, però també en els usos lingüístics d'un país cada vegada més complex. No necessitem menys autonomia, ens en cal molta més.
El treball com a norma de vida
Verònica Cantó nasqué el 1964 a Cocentaina, un poble que en la memòria sempre em recorda baixades des del Montcabrer, escapades des d'Alcoi i altres caminates per aquelles serres del país, que no sé si es podran repetir mai. Es va llicenciar en Filosofia i Lletres (Secció Filologia Catalana) per la Universitat d’Alacant l’any 1987 i té un currículum molt nodrit en referència a la llengua del país. Fou professora de valencià de l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat d’Alacant i després a l’Institut d’Educació Secundària de Novelda, a l’IES Miguel Hernández d’Alacant i al Jaume II de la mateixa ciutat.
A continuació, des del 1989 al 2006, fou directora de publicacions d’Editorial Marfil d’Alcoi, una empresa fundada l’any 1947, amb més de 60 anys de producció, dedicada majoritàriament a editar materials curriculars i de suport per a l’ensenyament, però també, i en això Verònica Cantó tingué molt a veure, amb col·leccions com ara Universitas, A Sol Post, Autors d’Ara, La Carrasca o El Drac de paper.
És a dir, que la seua activitat professional, a banda de la docència, es caracteritza per un sentit pràctic, en realitat complementari del primer i, en alguna mesura, més enriquidor d'experiències i en un observatori distint i més ampli que el que les aules proporcionen. Crec que aquest bagatge li ha resultat particularment útil ja dins de l'AVL, a la qual va entrar el 2001, quan es va crear la institució. Hi fou secretària des d’octubre de 2006 fins a març del 2022, quan va ser elegida presidenta, amb l'avantatge evident de conèixer per dins la casa des d'aquest lloc especialment funcional, no teòric, que representa una secretaria.
Verònica Cantó és una senyora molt afable, de conversa agradable i simpàtica i d'una intel·ligència desperta que li permet mirar els problemes amb un somriure espontani, de vegades potser una mica irònic si el problema pareix fictici, inventat a la força per algú que no vol declarar amb honestedat per què el planteja. Com ha passat amb estupideses recents sobre el valencià, la seua normativa i el seu enquadrament dins de la llengua catalana que alguns fingeixen ignorar seguint mòbils polítics directament heretats d'un franquisme fosc i regimentat però que no afegia a la seua evident voluntat d'acabar amb el valencià, la ignomínia de negar aquesta vinculació d'arrel. Em permetré recordar que el 1964, amb motiu de la campanya commemorativa dels anomenats 25 anys de pau del règim dictatorial, el Ministeri d'Informació i Turisme, llavors assignat a Manuel Fraga Iribarne, edità un llibre sumptuós, La España de cada provincia, on el periodista Martí Domínguez parlava de «la aragonesa y más aún catalanísima Reconquista de Valencia», o quan es demanava retòricament «¿Cuándo ni dónde se habló un catalán más bello que el de esta Valencia del trescientos y el cuatrocientos?». Això era el franquisme, el postfranquisme del PP i de Vox no ho signaria. I així anem. Clar és que don Martí no era Ombuena, ni Barberà Armelles ni altres periodistes valencians de l'època