Què va passar amb la Fórmula 1 de València: el circuit són xaboles i el projecte, una tomba de diners públics

“Aquest és un llegat d’aquesta generació de valencians als valencians del futur”. Les paraules van ser èpiques i triades per l’expresident valencià Francisco Camps. Era el 2008 i eixia en televisió envoltat de glamur, passes VIP, pilots, enginyers, el magnat Bernie Ecclestone, un macroconcert de Gloria Estefan i camions que transportaven cotxes de carreres al circuit urbà de Fórmula 1 de València, un esforç personal i del PP que seria a “cost zero”.

El llegat per als valencians del futur ha sigut diferent del que va dibuixar Camps: almenys 300 milions d’euros públics invertits en un viacrucis i una parcel·la abandonada on, entre el 2008 i el 2012, rugien els motors i hui malviuen prop d’un miler de persones sense aigua, electricitat ni gestió de residus. Tan greu és la situació i la incompareixença dels serveis públics municipals que el Síndic de Greuges, el defensor del poble valencià, ha obert una investigació.

“Els qui viuen ací ens demanen pales o poals per a netejar aquestes parcel·les perquè ací no ve ningú”, explica Ramón Pérez, veí del barri de Patraix i activista de València És Refugi, l’ONG que porta aigua a l’assentament de xaboles més gran i desconegut de la ciutat de moda per al turisme.

El 2022 van començar a proliferar casetes. Amb els desnonaments de persones sense llar a l’antic llit del riu —una de les exigències de Vox, que cogoverna amb el PP a la ciutat—, s’han multiplicat les construccions perquè ací, de moment, no els fan fora.

Les corbes que prenien les escuderies són hui cantonades de xaboles, cadires abandonades i portes velles lligades a reixes. “Només he vist una vegada la policia per ací. Ens van parar perquè pensaven que anàvem a tirar runa, que és una altra de les coses per a les quals s’utilitza el circuit. Els vam mostrar el maleter del cotxe i els vam convidar a ajudar aquesta gent, però no he tornat a veure ningú per ací”, explica Ramón després de portar botelles d’aigua el dia previ a una alerta roja per calor de la qual s’han desentés les autoritats locals. El poblat viu ocult i s’autoabasteix fora del sistema, a un carrer del món funcional.

Una parcel·la privilegiada

El traçat que va idear el PP valencià està en una de les zones més cotitzades hui de la ciutat: entre el port esportiu, la platja de la Malva-rosa i confrontant amb la Ciutat de les Arts i les Ciències. En aquest barri, el Grau —que era una zona degradada fa diverses dècades i on els lloguers estan hui en 1.400 euros—, es multipliquen cada any els apartaments turístics, al mateix ritme que les barraques improvisades amb fustes, reixes i plàstics en les quals viuen persones sahrauís, espanyoles, marroquines, algerianes o poloneses. Algunes tenen problemes de salut importants, com amputacions o necessitat de diàlisi.

L’Ajuntament de València acaba d’aprovar que es construïsca damunt del circuit un barri nou: 3.200 habitatges —708 amb protecció pública—, zones verdes i una torre de 42 pisos. Ho farà el fons d’inversió Atitlán, propietat de Roberto Centeno, gendre del propietari de Mercadona, i d’Aritza Rodero. Els informes immobiliaris situen aquest desenvolupament del Grau com un dels més cotitzats de la ciutat. Serà qüestió de temps que siguen desallotjats els actuals habitants, que han ressignificat, amb la seua supervivència als marges, la idea més costosa i ruïnosa de l’època de la corrupció valenciana del PP.

Però el forat de la Fórmula 1 continua sagnant i aquest nou i privilegiat urbanisme va vinculat a un deute arrossegat. Queden per pagar 42 milions d’euros a la Generalitat per les obres d’asfaltatge i canalitzacions que va fer en el seu dia per al traçat, uns diners pendents que l’Ajuntament de València no repercutirà íntegrament als constructors. Els valencians, a través de cessions de sòl, hauran d’abonar la meitat d’aquest deute antic, segons un acord recent entre l’Ajuntament i la Generalitat, tots dos governats pel PP, com a cirera final d’una fallida i un malbaratament de recursos públics.

Tot i que s’ha admés en informes i instruccions judicials que l’operació va ser lesiva per a les arques públiques —el traçat on ara hi ha barraques va costar 98,6 milions d’euros, més 111 milions en concepte de cànon a Ecclestone, altres 26 milions pels drets televisius o els 44 milions de deute de l’empresa Valmor que va assumir la Generalitat—, els processos judicials oberts pels elevats sobrecostos han acabat sense responsabilitats per a ningú. Camps també ha resultat absolt d’aquest i d’altres casos judicials.

Per a eixir del circuit cap a una de les zones que més ràpid s’estan gentrificant només cal caminar un minut. El temps que es tarda a travessar un parell de pistes on Ferrari derrapava i que hui estan decorades amb runa i flors silvestres que creixen als vorals, allà on ningú no entra i ningú no mira, mentre els turistes es banyen i mengen paella a pocs metres de distància. Enguany es va instal·lar al costat l’extraordinari Circ del Sol, que va aparcar oportunament els seus enormes camions davant de la vista del poblat.

Mentre al barri dels “sense nom” es preparen per a la calor amb teles i aigua, passen autocars carregats d’estrangers que van de la platja al centre i una família d’italians ix amb díptics a la mà d’unes naus industrials rehabilitades com a centre cultural. A l’altre costat del carrer, sense lavabos, ni endolls, ni aixetes, fan la seua vida més de mil persones, segons els càlculs de l’ONG València És Refugi.

Prenen te recolzats sobre catifes i a 40 graus. “Es diu que cal prendre tres gots”, expliquen alguns homes sahrauís que ofereixen aquest ritual d’acolliment als nouvinguts. Azman entra a la barraca, que està moblada i té diverses habitacions, i es descalça. Explica amb timidesa que ell ja havia estat abans a Espanya. Va ser un dels xiquets sahrauís acollits per famílies espanyoles: “Vaig estar a Toledo amb set anys”. Va pulcrament vestit i endreçat: “No tinc on anar, per això visc ací. Anem al cementeri a agafar aigua i ens dutxem ací”, explica aquest jove de 32 anys, sense família, considerat apàtrida, com tots els sahrauís, i, per tant, amb dificultats per a entrar en el procés de regularització del Govern, que no ha donat cap prioritat a la seua antiga colònia espanyola, però ha desempolsegat una llei de nacionalitat a la qual es poden acollir i que va ser aprovada al juliol.

Moha té 45 anys, té residència legal i viu de manera intermitent al circuit. Es va formar com a infermer al Sàhara i va ser cap d’Infermeria a l’hospital de Rabuni. A València, ha treballat diversos mesos als magatzems d’El Corte Inglés, un període que ha aprofitat per a llogar una habitació “i poder viure un temps una mica més còmode”. En un català perfecte i culte, explica que ha d’enviar uns 50 euros setmanals a la seua dona, sa mare i les seues dues filles perquè puguen menjar als campaments de Tinduf, sobretot des de la retallada de les ajudes públiques a aquestes poblacions.

“Quan puc treballar, llogue una habitació, però no és fàcil perquè és només per un parell de mesos i les habitacions estan a 400 euros”. Quan no hi ha sort, torna a viure “al circuit”. Els seus companys de faena no saben que sa casa és una xabola —“per a què respondre si ningú no pregunta?”—. Abans d’anar a treballar, arreplega garrafes d’aigua, es dutxa, carrega el mòbil amb unes bateries solars i ix cap al seu lloc de treball.

Més enllà d’aquests habitatges del “sector sahrauí” hi ha “els marroquins”, “els espanyols” i “els algerians”. El circuit i les seues corbes estan repartits per nacionalitats: “ningú es fica amb ningú”. Per a Ana Isabel Martínez, el cor de València És Refugi, són sectors “A, B o C” als quals van repartint aigua. Explica, mentre entren i ixen bicicletes i patinets carregats de trastos, que acaba de presentar un escrit judicial perquè, quan hi haja un desallotjament, es duga a terme respectant els drets humans i s’assegure l’atenció a les persones malaltes o a les famílies que ho necessiten. L’Ajuntament de València no ha contestat a les preguntes d’elDiario.es sobre el cens, l’atenció a aquestes persones ni els plans de desallotjament de l’antic circuit.

“Per a lluitar per la teua terra has d’estar orgullosa d’ella, i que estiga passant això als nostres carrers i que la gent tinga aquesta facilitat per a mirar cap a un altre costat... a mi em costa conviure-hi. Això és una salvatjada”, diu Ana Isabel, que acaba d’organitzar una actuació de Pallasos en Rebeldia per a visibilitzar el problema.

Cau la vesprada en el que va ser el somni més ruïnós d’una societat que ja ha oblidat fins i tot on són les pistes, encara que continua pagant-les. Moha pensa si tornar a Tinduf i eixir d’un cercle viciós que no li permet millorar: “Se me’n va la vida sobrevivint”. Es pregunta “si no és millor tindre menys diners però gastar-los amb la gent que estimes, en lloc d’estar ací sol”. Mohamed, l’infermer de Tinduf que parla tres idiomes, té papers i no beu ni fuma, és ací “un apàtrida, un immigrant que es diu Mohamed i que només per això segur que és perillós o es droga”, reflexiona. Un grup de persones d’uns quaranta anys passa per davant del circuit i mira un instant amb curiositat cap a les tendes i les xaboles mentre continua el seu camí corrent cap a la Malva-rosa.