eldiario.es

9

Epíleg

.

El 1998, ara fa la fredor de 22 anys (!!) ,vaig publicar en Tàndem Edicions, per iniciativa de Gustau Muñoz, un petit llibre que duia com a títol La ciutat desitjada. València entre el passat i el futur, unes reflexions que sistematitzaven en part algunes aportacions anteriors sobre el tema publicades des del 1978. El 2011 vaig reprendre la tasca en un paper de caràcter més “programàtic” (València, una ciutat  manifestament millorable. Ed. Faximil), que tingué una certa cloenda en València 1940-2014. Construcció i destrucció d’una ciutat (PUV 2015). Ex aequo amb Nestor Novell, després de 3 anys de feina, va veure la llum el 2017 Un nou viatge pel País Valencià (PUV- UA-Alfons el Magnànim). Per últim, gràcies a la generositat de eldiariocv.es, en els darrers anys he anat deixant caure la meua percepció de la ciutat -sempre, per definició, parcialment subjectiva- en una successió de blogs (Suggeriments en do menor, Malalts de ciutat, Minoria absoluta i La ciutat pensada) així com en alguns articles d’opinió.

La sensació -pròxima a la certesa- d’estar repetint amb massa freqüència arguments molt semblants m’anava guanyant terreny. Suposar que les idees són encertades és pura presumpció però que poden influir (molt marginalment) en la realitat, ja pot ser una perillosa quimera. Per si hi mancava algun ingredient en un panorama no massa engrescador, la pandèmia del coronavirus del 2020 ha provocat un absolut trasbalsament i ha omplert d’incertesa el futur en tots els àmbits, incloent lògicament les ciutats en general i la ciutat de València en particular. La decisió d’escriure un epíleg a aquest blog de La ciutat pensada em sembla, per tant, filla de la prudència.

Aprofitaré, però, l’avinentesa per a eixir al pas d’una cerimònia de la confusió a la qual col·labora la propensió a aprofitar que el Pisuerga passa per Valladolid per a traure del rebost l’esfera de vidre i practicar l’endevinació en forma d’oportunismes de tota mena. Com seran les ciutats desprès de la pandèmia és un terreny adobat per a massa ocurrències.

És prou obvi que la pandèmia tindrà efectes devastadors a curt i mitjà termini en la ciutat per la destrucció del teixit productiu (sovint poc qualificat i poc resilient). Així com la crisi social que se’n derivarà i el creixement exponencial del dèficit i el deute de la hisenda local. Tanmateix, fer de la necessitat virtut i deixar sendes velles per novelles no és cap boutade i, en lloc d’acudir a tota pressa al mur de les lamentacions i reclamar la tornada a una “normalitat” farcida de voracitat, baixos salaris, treballs precaris i temporals, gregarisme i “cultura festiva”, podríem utilitzar el sentit comú, separar el gra de la palla i estalviar-nos la pandèmia mental de, per exemple, reclamar més superfície de terrasses, revaloritzar el cotxe i la “fugida al camp” per “raons de seguretat” o acceptar la distància social i el control de la mobilitat per por a recaigudes o noves epidèmies futures.

Sovintegen les “previsions” alarmants, com que l’epidèmia actual puga esdevenir endèmica. La por i la incertesa s’escampen mediàticament i poden afavorir la permanència de tics autoritaris i centralitzadors. Fins i tot en l’impuls del teletreball (positiu i desitjable) cal que tinga molt present una bretxa digital que, sense mesures específiques compensatòries, pot augmentar.

Si, al meu parer, hi ha una evidència, és la incompatibilitat entre el verinós terme de “distància social” i els constatats avantatges de l’aglomeració urbana. L’adagi medieval ja deia que “l'aire de la ciutat fa lliure” i les ciutats, en una perspectiva històrica, han estat aliades del lliure pensament, el laïcisme i la cultura, a més de promoure la difusió de les innovacions. La distància social (que hauria de rebatejar-se com a distància física temporal) caldrà mantenir-la a curt termini fins que no disposem de teràpies eficients i/o de la vacuna escaient però, ni la cultura, ni l’ensenyament, ni un transport públic metropolità eficient i no massificat, ni la vida social, ni, en definitiva, la ciutat “desitjada”, és compatible amb ciutats de zombis on no manca la pulsió autoritària de l’anomenada policia del balcó o la dels patriòtics manifestants que reclamen “llibertats” insolidàries. Enyorança i nostàlgia d’una dictadura on tallaven el bacallà i que ho deixà tot ben lligat (Perez Royo dixit).

El millor que ens podria passar, en lloc d’acceptar acríticament l’oxímoron de la “nova normalitat”, és introduir canvis que possibiliten una eixida en positiu i bastir la “nova” ciutat sobre la solidaritat, la cooperació, la qualitat de l’espai públic, els corredors verds, la mobilitat sostenible, els sectors culturals i creatius i les tres T de Richard Florida: talent, tolerància i tecnologia. Més serveis qualificats a les empreses i menys turisme urbà depredador que du a la  conversió de la ciutat en un saloon ple de terrasses i llocs de restauració.

Però aquests fonaments demanen oblidar-se del vol gallinaci,  perquè, a més dels trets ontològics del riu, l’horta i la mar, la ciutat de València “real” és l’àrea metropolitana i ha de trobar el seu paper (no retòric) de cap i casal (alerta amb la llengua!!!), de ciutat europea i mediterrània i de node de l’euroregió i l’arc mediterrani. S’imposa treballar coordinadament amb les altres principal ciutats de l’estat, del Mediterrani i d’Europa, explotant l’avantatge col·laboratiu i superant la síndrome d’una Europa d’estats nació per a donar pas a una Europa de les ciutats on aquestes recuperen el pes polític que els correspon per ser, en expressió de Jane Jacobs, la riquesa de les nacions i el lloc on els ciutadans poden assolir majors quotes de benestar, democràcia i llibertat.

Sols projectant-se cap a fora (aquesta es la hipòtesi) es pot tindre la força i motivació suficients per a mamprendre els canvis interns que ja fa dècades que estan demanant la competitivitat i el benestar social de la ciutat, sense mirar-se el melic  ni caure en baralles de campanar.

Evidentment, parlant ja de la ciutat de València i la seua àrea metropolitana, una eixida en positiu (sense tornar a vells costums i handicaps) demana concretar algunes línies d’actuació bàsiques. Tot fugint de qualsevol mena de receptari, es poden apuntar alguns temes bàsics. A banda de reforçar la projecció exterior i consolidar l’àrea metropolitana com a àmbit de la majoria de les polítiques públiques, hi ha un reduït però potent paquet d’iniciatives que possibilitarien que deixarem de transitar per camins erronis i poguerem albirar alguna esperança de futur.

Iniciatives que han estat una i mil vegades apuntades però que la crisi dóna l’oportunitat de repensar i posar en pràctica. La més immediata i òbvia és el reforçament de la sanitat pública (preventiva i assistencial) que mai pot ser un negoci, així com revisar a fons la dantesca situació de les residències de majors. Parlant de majors, seria molt agrair que la frase “d’envelliment actiu” no fora sols un eslogan ni es limitara a satisfer una demanda cultural creixent. Aprofitar l’experiència dels majors, en moltes branques, és una assignatura pendent.

En un altre ordre de coses, la mobilitat sostenible d’àmbit metropolità (coordinació tarifària i horària i augment de l’oferta de qualitat) no depèn tant de recursos financers (exigibles) com de la cooperació intermunicipal exempta de localismes obsolets. La recuperació i ampliació de l’espai públic (les super-illes no semblen una mala estratègia), la prioritat al vianant i les bicicletes i la concreció de corredors verds (intra i intermunicipals) són propostes que ja fa temps que criden a la porta.

Una política d’habitatge (també metropolitana) que se centre en la promoció pública d’habitatges en lloguer, seguint les passes d’Euskadi, sembla un altre pilar bàsic. El creixement exponencial del Port proposat amb l’ampliació nord suposa enormes costos ambientals i un entrebanc a qualsevol intent seriós de definir una estratègia sensata nord-sud i est-oest de la façana marítima, estratègia al si de qual el PAI del Grau s'hauria de revisar.

Pel que fa a la base econòmica urbana i metropolitana , s’hauria de renunciar a una malaltissa dependència del turisme urbà i desenvolupar la seua vocació de capital de serveis avançats a les empreses, aprofitant els nombrosos i poc aprofitats recursos tecnològics ja existents. El dens teixit industrial metropolità podria afavorir un pacte industrial metropolità (ja assajat a l’àrea metropolitana de Barcelona) basat en cadenes de valor i en la cooperació flexible, seguint, potser, el model d’Ibi. Finalment, reforçar la classe creativa, prioritzar el sectors culturals (l’economia taronja) i aprofitar els avantatges del disseny sembla una estratègia compatible i complementària.

L’existència de ciutadans i barris de segona i tercera demana abandonar la demencial política de PAI i mamprendre programes de rehabilitació física i social que podrien agafar com a referència la Llei de Barris de Catalunya. D'altra banda, la participació pública, amb projectes prèviament estudiats, hauria d’abandonar la flaire propagandística i arbitrar fórmules eficients que no alenteixen massa els processos.

Aquestes propostes, voluntàriament limitades a la ciutat i la seua àrea metropolitana, no exhaureixen ni de bon tros els temes (com ara, la política del centre històric, la memòria col·lectiva i un llarg etc.) però pense que poden ajudar a definir una ciutat del “post-COVID” lliure de llocs comuns i ocurrències oportunistes. Sóc conscient de les fortes o fortíssimes limitacions financeres imposades per l’epidèmia i de la força del interessos que reclamen les closes de l’estat per a tornar a la situació prèvia de Nadal del 2019. Interessos que interpretaran el càntic coral d'“ara no es el moment” davant de qualsevol intent d’emprendre nous camins, sempre més arriscats. Tot plegat, els governs locals estaran sotmesos a fortes pressions.

Al remat, la pregunta que ens fa por és si es donen les mínimes condicions de consciència col·lectiva (una massa crítica mínima) i si hi ha alguna cosa semblant a un lideratge sense el qual tota aquesta reflexió (parcial i imperfecta) romandrà en el món dels somnis. Si no hi ha aigua a la piscina no es pot nadar però aquesta és, de nou, la meua ciutat, desitjada o desitjable. Mantindrem viva la flama amb el desig que els temps que han d’esdevenir-se i que han de reescriure uns altres, obrin nous camins. Com diu un bon amic meu, sempre tirem pedres sense trencar cap vidre, però tant de bo si aquestes ratlles serveixen per a alguna cosa. Salut i República.

Muy Bien, has hecho Like

¿Qué tipo de error has visto?
¿La sugerencia que quieres realizar no está entre estas opciones? Puedes realizar otro tipo de consultas en eldiario.es responde.
Error ortográfico o gramatical Dato erróneo

¡Muchas gracias por tu ayuda!
El equipo de redacción de eldiario.es revisará el texto teniendo en cuenta tu reporte.

Comentar

Enviar comentario

Comentar

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha