Arrels del neoliberalisme

La Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i Investigació –“el Magnànim”, per a simplificar- ha publicat recentment un volum molt interessant sobre la història del neoliberalisme. Es publiquen molts llibres, certament, i alguns poden passar injustament desapercebuts. Per evitar-ho els grans grups editorials posen a punt estratègies poderoses i promocionen també, de passada, coses bastant fluixes. Les editorials petites i mitjanes no tenen tants recursos i han de ser imaginatives. I les editorials públiques s’han d’espavilar molt i maldar perquè les seues propostes arriben al públic.

Perquè seria una llàstima que qui l’hauria de llegir no s’assabentés de l’existència d’un llibre tan seriós i apassionant com el de Daniel Stedman Jones Els amos del món. Hayek, Friedman i el naixement de la política neoliberal. Un estudi ampli i documentat sobre les idees i plantejaments neoliberals al llarg del temps, des dels seus inicis als anys d’entreguerres, la hibernació davant el triomf de la revolució keynesiana, els esforços per mantenir viva la flama de l’escola austríaca, les noves aportacions monetaristes i el paper de Milton Friedman, i l’esclat final amb Reagan, Thatcher i la resta.

El neoliberalisme és una ideologia contrària a l’intervencionisme i a les regulacions estatals, contrària a l’Estat del Benestar, contrària al sector públic. Entén que només el mercat pur i dur, sense traves, és portador d’eficiència econòmica. Té els seus orígens en els debats teòrics dels anys vint sobre la viabilitat del socialisme, quan precisament es debatia no ja l’experiment soviètic, sinó la hipòtesi d’una implantació de modalitats socialistes al cor d’Europa, després de la catàstrofe de la Primera Guerra Mundial i la crisi del capitalisme i de la societat burgesa tal com s’havia conegut. La idea és que l’assignació racional i eficient de recursos només la pot fer el mercat. Qualsevol altra opció condueix al malbaratament i a la ineficiència. A més, un Estat fort i redistributiu esdevé un monstre burocràtic i paternalista que limita la llibertat individual i condueix a una nova servitud, com apuntava el títol del manifest d’un dels cappares de l’escola, Friedrich von Hayek (Camí de servitud, 1944).

No s’hauria de confondre mai liberalisme amb neoliberalisme. En italià fins i tot hi ha, i és un encert, una paraula específica que designa aquest darrer, liberismo, el liberalisme purament econòmic o només aplicar a l’economia i a tot drap. Perquè el “liberalisme” és una altra cosa, amb continguts polítics, econòmics i morals distints. El neoliberalisme només accepta l’Estat com a garant de la llei i l’ordre, i dels drets de propietat. Només jutges i policia. El liberalisme temperat, i realista, sap que la llibertat sense interferència de llops i corders al mateix corral és problemàtica en algunes avinenteses. Que les regulacions són imprescindibles per a evitar mals majors i la llei de la selva. Que hi ha necessitats col·lectives que només s’atenen amb eficiència des del sector públic. I que el capitalisme té tendències destructives i autodestructives que s’han de contenir i revertir.

No es pot oblidar que Lord Beveridge -pare de l’Estat del Benestar britànic- i Keynes eren... liberals. No eren uns perillosos socialistes. Hi ha una escola consistent de liberalisme social. I la cosa és molt més complexa encara, perquè el socialisme a la fi assumeix elements del liberalisme: polítics i morals, però també econòmics. L’estatisme total seria tan nefast com el mercat sense traves, on es podria comerciar i vendre de tot: armes, infants, cossos, òrgans, tòxics, enganys, xantatges, falsificacions, i així successivament. Ja sabem que tot això, i més coses, es fa quotidianament, malgrat les regulacions. I que se’n beneficien molts criminals i també persones aparentment honorables. Es fa en la il·legalitat i als espais opacs i sense regulació -afavorits per la globalització i les noves eines de comunicació-, on el panorama sol ser brutal. Imagineu com seria un món plenament neoliberal! Imagineu un paradís fiscal a gran escala i que englobaria tots els aspectes de la vida! Una mena d’Inferno de Dante. Sobretot per als més vulnerables o indefensos, per als perdedors de la història, que són la immensa majoria.

El liberalisme en els seus justos termes, em sembla a mi, formaria part no tan sols de fórmules de tipus social-liberal més o menys al bany maria, sinó d’opcions més radicals, encara que no ho sàpiguen o no ho diguen. Després del que ja hem pogut comprovar, després d’una experiència com la del segle XX, tots som o hauríem de ser -igual que Joan Fuster, clarivident també en això- liberals. És a dir: tolerants, demòcrates, pluralistes, antitotalitaris, partidaris de la deliberació i el diàleg, de la raó. Disposats a escoltar. Conscients, d’altra banda, que la iniciativa privada en el camp econòmic és valuosa, font d’eficiència i innovació. Que una societat sense llibertat econòmica acaba sent una societat sense llibertat social i sense llibertat política.

La crítica del capitalisme, de les seues tendències inherents i dels seus excessos, és indefugible, perquè el capitalisme deixat de la mà, i com s’ha comprovat a bastament, comporta explotació, abús, monopoli i desigualtat. També comporta devastació ecològica. Però la crítica consistent i radical del capitalisme no implica menystenir la dosi adequada i convenient de liberalisme, en els termes apuntats. O no és així?

Conèixer bé la història del neoliberalisme, de Friedrich von Hayek, de Ludwig von Mises, de Popper, de la Mont Pelerin Society (una mena de Club Bilderberg avant la lettre que encara no han descobert els partidaris de les teories de la conspiració), de l’Escola de Chicago i Milton Friedman, l’“ordoliberalisme” i l’economia social de mercat alemanya, tot en el seu context polític i econòmic al llarg del boom de la postguerra, de la Guerra Freda i de l’adveniment impensat del neoliberalisme a les esferes de poder, fins a impregnar a partir dels anys 80 el discurs i la praxis de govern a Occident, i més enllà, és d’un interès indubtable. El llibre de Stedman Jones (no confondre amb son pare Gareth, un gran historiador) és il·lustratiu i molt complet. Més interessant, em sembla, que A Brief History of Neoliberalism (Oxford U.P., 2005), de David Harvey, que d’altra banda s’endinsa de manera molt competent en les dimensions econòmiques internacionals i que inclou un capítol sobre la Xina que no té pèrdua.

Ha triomfat el neoliberalisme? ¿Quina relació hi ha entre les idees i les propostes d’uns economistes que venen de lluny (dels anys 20) i el món actual? ¿Aconseguí la croada de Reagan i Thatcher acabar amb els consensos de postguerra, l’economia mixta, l’Estat del Benestar? ¿O hi ha incidit més aviat una altra sèrie de condicionants, com la revolució tecnològica, el postfordisme, la globalització? Aquest llibre publicat pel Magnànim -de nou el Magnànim, en la línia heretada de la IVEI- convida a la reflexió i aporta dades i elements substancials.

El neoliberalisme proposava una mena d’aliança entre les elits i les capes mitjanes professionals i empresarials en detriment dels assalariats, als qui calia privar dels drets aconseguits i fer que baixaren els salaris. Això es va aconseguir en gran part, i es va fer extensiu al proletariat exterior arran de la globalització, però a la fi -vet ací una clau de la situació actual- les classes mitjanes -o una bona part- han constatat que aquesta dinàmica les precaritza a elles mateixes, que els seus fills també en resultaven afectats per una tempesta que deixava la immensa majoria a la intempèrie ad majorem gloriam d’una petita minoria cada vegada més rica. La polarització social que havia previst Marx.

Un aspecte d’aquesta història del neoliberalisme doctrinari té un vessant valencià que és molt poc conegut, un fet que sempre m’ha semblat simptomàtic. Al llarg dels anys 50 i primers 60 la Fundación Ignacio Villalonga va publicar a València -a la Tipografia Quiles, concretament, una impremta molt clàssica que hi havia al carrer Gravador Esteve- un seguit d’obres fonamentals d’aquest corrent de pensament. Tinc davant els dos volums de La acción humana, de Ludwig von Mises. Aquest ambiciós “tractat d’economia” el va traduir de l’anglès Joaquín Reig Albiol, el fill del polític i financer Joaquim Reig. Hi va incloure també un extens “Prólogo a la edición española”, que situa l’autor i l’obra, i la intenció de l’esforç editorial. Altres títols que va publicar la Fundación Ignacio Villalonga foren La mentalidad anticapitalista, també de Von Mises; La ciencia económica ante la inutilidad del socialismo, de Max Eastman i altres, Los fundamentos de la libertad, de Friedrich von Hayek, o El fracaso de la “Nueva Economía”, de H. Hazlitt. No són obres menors o tangencials. La acción humana, de Von Mises, una mena de Bíblia de la concepció econòmica i filosòfica neoliberal, fa dos volums d’unes 1300 pàgines en total.

Quins dos personatges, Ignasi Villalonga i Joaquim Reig! D’una gran envergadura. En el terreny polític i en el terreny econòmic. Liberals i després neoliberals de combat. Molt preocupats per la deriva autàrquica del franquisme i per la demagògia peronista d’alguns exponents del règim, que carregaven les tintes en el tema social. Però sense conseqüències, és clar. Sense conseqüències greus per als nostres dos personatges, que pogueren fer aquesta propaganda ideològica malgrat la dictadura i surar en els negocis. Encara en 1979, en l’“Informe del Sr. D. Joaquin Reig Rodríguez a la Junta General de Accionistas” del Banc de València, Joaquim Reig alertava contra l’empresa pública com a tal (“desde 1941 la expansión de la empresa pública no ha cesado en nuestro país”), la pressió fiscal (“algunos sectores piensan que debe elevarse al 50 o 55%”) o el control de l’economia per l’Estat (“En España el Estado controla el 70% u 80% de la actividad econòmica”). Pintava, és clar, un escenari d’horror als accionistes. Repetia idees profundament arrelades, que considerava avalades per “las actuales tendencias de la nueva teoría económica”, que no era cap altra que l’exposada per Von Mises, Hayek i la resta d’autors que havia promogut i traduït des de la Fundació Ignacio Villalonga. Ara bé, no està tan clar que foren aquestes les tendències “actuals” ni que fos una teoria econòmica tan “nova”.... No era nova, però justament llavors tenia un gran futur per davant.

Ignasi Villalonga (1895-1973) i Joaquim Reig (1896-1989) foren dos personatges clau de la política i l’economia valencianes. Dos personatges extraordinaris que la societat valenciana no ha sabut explicar-se ni reconèixer. Villalonga publicà Substantivitat del valencianisme el 1919. Reig Concepte doctrinal del valencianisme el 1932. El seu compromís valencianista fou dens i sostingut, sobretot en el cas de Joaquim Reig. Col·laboraren de ple amb el franquisme. Exhibeixen totes, absolutament totes, les contradiccions d’una època i la seua història no ha estat investigada i exposada amb el detall i l’aprofundiment que caldria. Des del punt de vista econòmic o material, en el sentit més directe de la paraula, hom podria pensar que no havien de tindre queixa, malgrat l’autarquia o el dirigisme del règim. Controlaren el Banc de València i el Banc Central. Es beneficiaren de la legislació franquista sobre l’statu quo bancari. Dirigiren, en diferents èpoques, empreses com MACOSA, Eléctricas Leonesas, Saltos del Sil, Saltos del Nansa, Dragados y Construcciones. Prèviament Villalonga controlava la CTFV i presidí CEPSA. Una llarga i distingida carrera empresarial, sens dubte, i no precisament en el camp de les PIMES. Quan morí el 1973 Villalonga deixà a la seua viuda Carmen Jáudenes i les dues filles una fortuna formalitzada de 3.666 milions de pessetes de l’època. Normal, tota una vida de treball...