Deixar testimoni del temps que passa, de la vida que s’esmuny, del país que habitem, de les idees que hem tingut, de les lectures que ens han interessat, dels viatges que hem fet, dels afectes, els amors i les inseguretats que ens sotgen, té el seu encant i el seu interès. No diré que no. Sobretot si els textos resultants estan escrits amb gràcia, humor i alguna espurna d’enginy superlatiu, ací i allà.
No tot han de ser densos assaigs d’idees, estudis eruditíssims, volums aclaparats pel pes del món, o novel·les sobre la lleugeresa del ser i els desenganys que sol comportar el pas de l’adolescència a l’edat adulta. En el ben entès que, a hores d’ara, i en molts casos, allò que en dèiem l’adolescència -no trobeu?- es prolonga fins ben entrats els quaranta o fins i tot els cinquanta anys...
Molt d’això hi ha en la florida recent de la narrativa catalana, bastant decantada darrerament cap a les relacions personals, els fracassos sentimentals o la descripció de la intempèrie emocional a què han de fer front uns personatges -sovint dones- que s’han d’enfrontar a l’aspror de la vida anònima, o tocada d’anòmia, de la gran ciutat i l’àrea metropolitana, a la fredor ambiental i a unes relacions que sovint esdevenen poc plaents.
Per això -i per més coses- els dos llibres recents de Toni Mollà, Tot entra en el pes (Vincle, col·lecció Literatura) i de Tobies Grimaltos Quan em jubilaré (Bromera, col·lecció Textures), cadascun en el seu estil, resulten agradables de llegir i rescabalen. Des d’ací els recomane sense reserves. El primer, el de Toni Mollà, és una mena de dietari subtitulat “Una dècada de costos i guanys” en el qual explica aspectes de la seua vida i avatars, alguns viatges, algunes lectures, experiències que l’han marcat, episodis que recorda amb recança. De vegades amb sentiments negatius. Altres vegades, i en general en tot el llibre, alça el vol i s’explica amb molta gràcia, com la narració que fa del viatge a Nova York i la trobada amb Vila-Matas i amb Paul Auster, com a espectador de la performance d’aquest dos escriptors a l’Institut Cervantes d’aquella ciutat mítica i mitificada.
Supose que a tots en passa, però les obsessions de Toni Mollà s’hi fan molt presents. El Barça, Josep Pla, l’Horta nord, l’Empordà, la dèria d’escriure. Són obsessions -com la pilota o la situació del país o els mals averanys quant a les perspectives del Botànic que ens havia de redimir de tots els mals- entenedores i que donen molt de joc. El que importa, evidentment, és la qualitat i el ritme de l’escriptura. I el dibuix, al capdavall, en esbós molt afinat, d’un estat d’esperit. Una vida a examen, com Errata, de Steiner. Haver arribat a una edat, passar de la seixantena, saber que encara hi ha temps per davant, tot i les forces minvants, i mirar de cara el futur. Passar comptes amb una existència variada, que ha tocat molts registres -l’escola, els estudis, el periodisme, la televisió, la universitat, la sociolingüística, els llibres- i que ha retut fruits tangibles. Per aquest costat, i pel del compromís amb el país que es va marcar de ben jove, res pot plànyer el dietarista. I tanmateix, ací i allà, es percep el neguit. L’entenc molt bé. Perquè el puc compartir. Segons els dies, potser.
Tobies Grimaltos, per la seua banda, deixa el vessant professoral i filosòfic, i ens ofereix unes pàgines ben sucoses i autobiogràfiques en un moment determinat de la seua vida, quan es planteja ja la perspectiva de la jubilació. Aquest pas de la vita activa a la condició de jubilat és realment una experiència massiva, a hores d’ara, en les generacions del baby boom que es varen dedicar a l’ensenyament. No és un pas fàcil, en general, malgrat les aparences. Centenars, milers, de professors de primària, secundària i universitat s’han jubilat o estan ja en la recta final. Un es pot jubilar tranquil·lament als 60 anys. L’edat legal són els 65 anys, però abunden les possibilitats de prejubilació en aquest ram. I els professor titulars o catedràtics funcionaris poden allargar la seua activitat fins els 70 anys. I encara una mica més, si són nomenats emèrits (passa en pocs casos, perquè hi ha una quota; el més recent que conec és el d’Antoni Ferrando).
Què faré quan em jubilaré? Què perdré de la vida universitària i que guanyaré? L’autor, com es diu en castellà, es posa la venda antes de la herida, perquè la perspectiva no és imminent, i va desgranant pèrdues i guanys, aprensions, pors, preocupacions. També anticipa les coses que creu que podrà fer i que ara no pot fer, tan simples com esmorzar al bar del poble, fer feines domèstiques o treballs de bricolatge. Però també tan complexes com escriure un assaig de teoria del coneixement. Caram, Tobies. En general, amb l’estil senzill, aparentment senzill i planer, de l’autor, va mostrant-nos la seua visió de les coses, de la vida, de l’avenir que espera. Ho fa en primera persona, parla d’ell mateix, dels fills, de la dona, dels coneguts, del seu poble. Una filosofia de la vida quotidiana, en una paraula, molt personal, però alhora plena de ressons col·lectius i en la qual molts s’hi podran reconèixer. Una lectura amena, sense dubte, reconfortant, optimista, enriquidora. Un llibre plaent, ben escrit i sincer. No és poca cosa.
Dos testimonis valencians, a través dels qual es filtren experiències distintes però compartides i coetànies. A la fi s’escriuen en la nostra llengua (i no és un detall menor), amb el cabal impetuós de dietaris i altres variants d’escriptura del jo o autobiogràfica, textos que alcen acta del pas del temps, del viure, en un temps concret. El nostre. Uns llibres que ens ajuden a conèixer-nos millor i que la posteritat agrairà. Mentre tot això no arriba (com diu la cançó), vida, vida. I per tant, lectura. De la bona, com aquests dos llibres de Toni Mollà i de Tobies Grimaltos.
0