Biel Mesquida, poeta: “Falta intel·ligència política, fins i tot per part de l’esquerra, pel que fa a la literatura que no és castellana”

El primer que crida l’atenció de l’escriptor Biel Mesquida és el seu entusiasme. La manera de meravellar-se de cada paraula. Les assaboreix, com si fos la primera vegada que s’hi topa. L’autor està aquests dies d’enhorabona: acaba de rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el guardó més important que pot obtenir un autor en aquesta llengua, que enguany recau en aquest “creador de mots”, tal com el va definir Nicolau Dols en les jornades que li va dedicar la Universitat de les Illes Balears. En aquestes jornades es va repassar tota la seva obra. Els participants van coincidir que Mesquida és, sobretot, poeta. En els seus silencis, mentre respon cada pregunta amb veu greu, segueix amb atenció el llenguatge, com el poeta que és. Aquest mateix llenguatge que va plasmar en títols com Llefre de tu, L’adolescent de sal o Acrollam.

Acaba de rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Què suposa per a vostè?

Des que em van dir que me’l donaven fins ara, he estat força desbordat. Vaig pensar que era una meravella, perquè representa una cosa que forma part de la meva vida més íntima: jo escric perquè estimo. Escric per ser estimat, escric perquè m’atreveixo a escriure. L’altre dia, per Sant Jordi, a Barcelona, va venir una senyora a veure’m. Tenia una presència molt forta, gairebé com Carmen Amaya, amb una energia tremenda. Estava nerviosa, emocionada. Em va agafar les mans i em va dir: “Gràcies per aquestes mans”. Va ser un moment intens, no m’havia passat mai una cosa així. Un premi com aquest significa que hi ha un jurat ampli, de catorze persones, que ha decidit que tu ets aquella persona que mereix aquest reconeixement. En el fons és un gest d’amor col·lectiu. I això em va impressionar molt. No és un fet abstracte, és un grup de gent que creu en allò que has fet.

Aquest fet d’escriure per ser estimat condiciona la seva escriptura?

Jo sempre dic que soc un lector professional i escriptor amateur. L’altre dia vaig apuntar al meu quadern una cosa que em va agradar molt: em considero un debutant etern. Sempre escric com si comencés. Això m’anima, perquè et manté en la incertesa, sense certeses, sense equilibri. Si me n’anés a un lloc, a una illa deserta, on ningú no em llegís mai més, no escriuria. Llegiria altres coses: la mar, el sol, les palmeres. Em perdria en aquestes lectures.

Escriu perquè el llegeixin, però també ocupa un lloc molt important com a referent per a una generació d’escriptors LGTBIQ+. La seva figura va més enllà de la literatura.

Sí i no. Jo no em considero un referent en aquest sentit. Tinc un pensament molt lliure. No escric des d’una ideologia concreta, tot i que la meva obra pugui ajudar determinades lluites. El meu territori és la llibertat. Quan vaig escriure El bell país, no pensava fer un llibre militant. Però als anys setanta, en plena dictadura, parlar obertament del desig homosexual ja era revolucionari. El llibre va ser prohibit. No es podia publicar. Però hi va haver gent que el va defensar, que el va estimar. Es van fer edicions clandestines, ciclostilades, que van circular de mà en mà. Jo no tenia ni drets ni control: l’important era que el llibre existís.

No escric des d'una ideologia concreta, tot i que la meva obra pugui ajudar determinades lluites

També hi va haver moments de conflicte o rebuig, com la publicació de L’adolescent de sal, un llibre rupturista que avui està considerat com un dels més importants de la literatura catalana de les darreres dècades.

Sí, és clar. Quan fas una cosa que trenca amb l’establert, hi ha rebuig. Hi va haver gent que no va entendre ni El bell país ni L’adolescent de sal, que els va veure com una cosa monstruosa, fins i tot ofensiva. Era una època molt reprimida. I de sobte apareix un llibre que ho trenca tot. És normal que generés incomoditat. Jo tenia 26 anys quan vaig guanyar el premi Prudenci Bertrana i vaig haver d’esperar alguns anys més, per la censura, per veure el llibre publicat.

Després hi ha la qüestió de la traducció. En les jornades que li va dedicar la universitat es va parlar molt del poc traduïda que està la literatura catalana, fins i tot al castellà.

És un problema important. És un mal estructural de l’Estat espanyol. Les literatures que no són castellanes han estat marginades històricament. I no només per la dictadura, també després. Ha faltat intel·ligència política, fins i tot per part de l’esquerra. Hauria d’existir una política clara de protecció de les llengües gallega, basca i catalana. I també una política de traduccions potent, en ambdós sentits. Això és el normal en altres llocs, i aquí no passa. Països petits com Dinamarca o Noruega ho tenen molt clar. Si no hi ha traducció, no hi ha circulació. I si no hi ha circulació, la literatura queda tancada.

Hauria d'existir una política clara de protecció de les llengües gallega, basca i catalana. I també una política de traduccions potent, en ambdues direccions. Això és el normal en altres llocs i aquí no succeeix

De fet, hi ha autors catalans amb una dimensió literària extraordinària que no tenen aquesta projecció internacional.

Exacte. I no és una qüestió de qualitat. Hi ha literatures més petites que han aconseguit una presència internacional molt més gran. Falta estructura, falta política cultural. Jo tinc traduïts tres llibres: Acrollam, a Aleph Editores; Excelsior, a Anagrama; i el darrer me’l va publicar Letraversal fa uns anys: El hermoso país donde los hombres desean a los hombres.

Pel que fa a generacions literàries, es parla molt de la del 70, de la modernitat en català…

Sí, però això és més aviat una construcció escolar. Serveix per explicar èpoques, però a mi no m’interessa. M’interessen els escriptors individualment. Cada autor és un univers. Jo no em considero part d’una generació, ni dels 70 ni de cap altra. Grup de Bloomsbury? Doncs a mi m’agrada la Woolf i la Sitwell, no Vita Sackville-West, per exemple.

Les generacions d'escriptors són més aviat una construcció escolar. Serveix per explicar èpoques, però a mi no m'interessa. M'interessen els escriptors individualment. Cada autor és un univers. Jo no em considero part d'una generació, ni dels 70 ni de cap altra

Una cosa que crec que té un toc generacional és el diàleg entre arts: fotografia, pintura, cinema.

Soc molt curiós. M’hauria agradat ser com Leonardo da Vinci, algú que no separa disciplines. Des de petit vaig tenir aquesta inquietud. Als meus pares els van dir que servia tant per a les ciències com per a les lletres. La literatura, en el meu cas, forma part d’un conjunt més ampli de pràctiques creatives. He publicat treballs amb artistes, cosa que té com a punt de partida l’amistat, com és el cas de Miquel Barceló o Steva Terrades, de Taller Llunàtic.

Del Mesquida artista, què em podria dir?

He treballat la fotografia, per exemple. Sempre dic que m’ha ensenyat a mirar. Si no fes fotos, no veuria el món igual. I ara moltes de les meves imatges estan intervingudes digitalment i després les penjo a Instagram. En aquest sentit, és per a mi gairebé un espai creatiu. També vaig fer cinema en Super-8, fa molts anys. Encara conservo les pel·lícules.

Parlant de cinema, va signar el guió de El mar, la novel·la de Blai Bonet, amb Agustí Villaronga i Antoni Aloy.

Sí, el projecte el vam iniciar en Toni i jo, i s’hi va afegir poc després l’Agustí. Tots els canvis havien d’estar aprovats pels tres. Després vam lliurar el resultat a Blai Bonet, que ens va respondre amb un “I olé”, escrit al final del text. També ens va fer algunes anotacions. Però va morir de sobte abans de poder veure el resultat. Per a mi era fonamental la fidelitat al text.

També la seva feina d’activisme cultural ha estat fonamental, especialment amb el Festival de Poesia de la Mediterrània, en què cada convidat recitava en la seva pròpia llengua sense traducció.

Els festivals són molt repetitius. No volia centrar-me només en el significat del poema, sinó en la seva música. Que el públic escoltés, encara que no ho entengués tot. Era un festival molt lliure, molt físic. Importava la veu, la presència. No la recitació perfecta, sinó l’autenticitat. Un poeta pot tenir una veu “incorrecta” però profundament veritable. Cada poeta té la seva pròpia música. M’interessava el significant. Després, si vols, llegeixes el text i accedeixes al significat.

També ha recitat la seva obra amb música i en formats híbrids.

Sí, però sempre amb cura. De vegades la música pot enriquir el poema, però d’altres el destrueix. Depèn de com dialoguin. El més important és saber si aporta. Recordo una vegada que em van proposar acompanyar un poema amb música i vaig dir que no, perquè era un poema molt narratiu que necessitava la veu sola. La compositora em va proposar acompanyar-me només amb el seu cos, com a percussió, i això em va semblar meravellós i va funcionar molt bé.

Sobre la seva escriptura, tinc la sensació que li interessa molt la reescriptura.

Sí, però cada vegada menys. Tornant a la música, ara treballo com en el jazz: hi ha un tema inicial i a partir d’aquí improviso, torno, modifico. És un procés continu. Soc un escriptor lent. Molt lent. Per això això del “debutant etern”: sempre estic començant. Escric en quaderns i després els repasso.

Sóc un escriptor lent. Molt lent. Per això el del “debutant etern”: sempre estic començant. Escric en quaderns i després els repasso

En aquest sentit, la seva feina als mitjans de comunicació li serveix com a espai de treball o bitàcola.

Sí, perquè t’obliguen a tenir disciplina. Soc una persona molt dispersa, curiosa, molt hedonista. Fins i tot una mica mandrosa. Si no em disciplinés, no escriuria. I els mitjans t’hi obliguen: cal lliurar, cal concretar, cal tancar. Els he utilitzat com un laboratori. No tens la llibertat absoluta d’un llibre, però has d’operar dins d’aquest marge. I això m’ha ajudat molt a construir una manera de treballar.

Un punt fonamental de la seva obra és el retrat que fa de Mallorca.

Sí, m’ajuda a donar forma a les meves històries. Parlo del que conec, i fins a un cert punt, l’illa és també el meu laboratori. Considero que és literatura documental. Fa poc vaig sentir que algú parlava de poesia documental, i em va encantar la idea. Fa anys que vaig començar assenyalant el turisme, quan no era tan habitual fer-ho. Ara la gent ja entén el problema, però hi va haver una època en què no s’entenia. No era tan fàcil parlar del turisme aleshores.

Fa anys que vaig començar assenyalant al turisme, quan no era tan habitual fer-ho. Ara la gent ja entén el problema, però hi va haver una època en què no s'entenia. No era tan fàcil parlar del turisme aleshores

Sobre Trast, el seu darrer llibre, sorprèn la seva dimensió política en el context actual.

No hi penso quan escric. No calculo l’impacte. Simplement escric. El vaig escriure en uns set mesos. Va ser ràpid per a mi. Tenia la necessitat de fer-ho en aquell moment. És un llibre unitari, com un gran poema. També escolto el que escric, ho llegeixo en veu alta. La música és molt important.