LLEGIR EN CASTELLÀ
Dues al·lotes guaiten l’horitzó darrere els vidres d’unes ulleres fosques. La pell de les seues espatlles està bronzejada. S’aferra als ossos de les clavícules i brilla encara més gràcies al contrast amb les tires d’un biquini groc i un biquini blau. La postproducció fa que aqueixes pells llises resplendeixin encara més. Les al·lotes que guaiten l’horitzó són un anunci: una imatge impresa en una tanca publicitària de gran format clavada a l’entrada d’un hotel de dimensions proporcionals –362 habitacions– a la mida del cartell. El nom de l’establiment està serigrafiat damunt d’una cabellera. Una pua de guitarra emmarca dos paraules que donen coordenades precises –geografia, actitud–: Ibiza Rocks. A l’esquerra de l’altra cabellera, hi ha un eslògan escrit en anglès per a principiants: Your Summer Starts Here. El teu estiu comença aquí. La ressaca de molts, també.
Cinc al·lots surten de l’hotel carregant una bona gatera a les espatlles, algunes pintades de color crustaci. De la cintura cap amunt i dels genolls cap avall van en pèl i, a una mà, duen una llauna de cervesa comprada a la botiga de licors, de gran varietat, que hi ha devora la recepció. En dos files –tres al davant, dos al darrere– baixen pel carrer cridant en un anglès dur, gutural, molt difícil d’entendre llevat que tenguis un nivell molt avançat. Els al·lots no caminen per les voreres, que són ben estretes. S’estimen més fer ziga-zagues lleus per l’asfalt. És un recorregut curt, menys de cent metres. Al final de la barda els espera un kebab. Demanen dürums i patates. Necessiten proteïna i potassi que absorbesqui l’alcohol que porten hores xuclant. Són dos quarts de vuit del vespre. La festa va començar passat el migdia.
–D’on sou?
–Del nord d’Irlanda!
–Ah! De quina part de l’Ulster?
–Tu posa que som irlandesos!
I comencen, tots a una veu, a cantar una melodia que va ser molt coneguda a mitjan segle passat. És This Land Is Your Land, un anti-himne nord-americà compost per Woody Guthrie, el mentor líric de Dylan quan, amb vint anys, encara li deien Bobby. La versió que sona al kebab té una lletra que, en comptes de descriure les praderies, els rius, les muntanyes, els deserts i les ciutats dels Estats Units, recorre els paisatges de l’Illa Esmaragda (From the hills of Kerry / To the streets of Derry). Va ser un èxit entre els partidaris de l’IRA durant els anys en què més plom va volar en el conflicte nord-irlandès. Sembla que encara ho és, malgrat la pau firmada el 1998. Aquests cinc amics van néixer força després dels Acords del Divendres Sant. Són de principis del segle present, Generació Z. Tot just superen la majoria d’edat i ho tenen clar:
–Ens acabam de fotre la millor festa de la nostra vida, col·lega. Aquella piscina és el més cool que et puguis imaginar.
Protegits per la Llei de Turisme del PP
Segons els seus propietaris, l’Ibiza Rocks Hotel és el negoci pioner a l’hora d’explotar la gallina dels ous d’or: generar tants o més ingressos amb una activitat secundària –una festa o un concert vora la piscina– que amb l’activitat principal, les pernoctacions. Van canviar les regles de l’oci eivissenc (la gresca, a la tarda en comptes de la matinada) amb la protecció de la Llei de Turisme redactada pel conseller Carlos Delgado Truyols –investigat i posteriorment absolt per corrupció– durant el mandat del president José Ramón Bauzá, llavors membre del PP.
Els propietaris fan més negoci amb la festa de dia que amb les pernoctacions a l’hotel gràcies a una llei que va aprovar el PP l’any 2012
Segons centenars de vesins que viuen als voltants d’un recinte mastodòntic –vuit blocs, dos patis amb piscines, un passadís que condueix a l’accés principal–, l’Ibiza Rocks Hotel és una cosa molt diferent. La remor i les vibracions que gairebé cada tarda se’ls fiquen dins la sala d’estar, la cuina, el bany o les habitacions els torturen el sistema nerviós. Un petit Sant Fermí que dura de maig a octubre. Els vòmits, el pixum, les llaunes, botelles i envasos de menjar ràpid que han d’esquivar a la vorera quan baixen a passejar el ca, a fer la compra, o quan van i tornen d’hotels, comerços o restaurants on no seria estrany que atengueren algun d’aquells mateixos turistes. Molts dels vesins de l’hotel-discoteca són kellys, cambrers, recepcionistes, dependentes, personal de manteniment, cuiners. Pencaires del turisme que no poden fer una migdiada entre torns ni descansar abans de fitxar per passar-se tota la nit treballant.
La zona és un exemple del turisme de baixa qualitat del Mediterrani. Quatre-cents vesins han presentat una queixa a l’alcalde perquè 'és molt complicat que el benefici de les empreses pugui conviure amb el descans i el benestar' dels residents, uns 20.000
–És com quan poses una granota a bullir a foc lent. L’estratègia que han fet servir és fer que la gent s’hi avesi. Com que som a l’estiu, hem d’aguantar-mos, és el que ens dóna de menjar, ens diuen. Als edificis que donen a la piscina on fan les festes, directament no s’hi pot viure. A la porta sempre hi ha deu o quinze senegalesos apostats per vendre droga. Tenc vídeos de gent pixant o gitant al carrer, escampant merda pel terra.
Qui parla és una de les 400 persones que van firmar un document –una queixa formal– que es va entregar a l’Ajuntament de Sant Antoni de Portmany el passat setembre. El nucli més poblat d’aquest municipi (20.000 dels seus 28.000 habitants hi viuen) és, des dels anys vuitanta, una de les representacions més crues del turisme d’excessos que es pot trobar al Mediterrani. Hi ha negocis molt més amables amb els residents, però els pubs, durant dècades, i l’electrònica a l’aire lliure, en l’últim decenni, “fan molt difícil que el benefici d’algunes empreses pugui conviure amb el descans i el benestar dels vesinal”, com denuncia una d’aquestes centenars de persones que va demanar que es posàs fre a l’Ibiza Rocks Hotel: “Fa gairebé un any que va passar, i, tot i que pareix que es controlen una mica més, el problema continua”.
L’alcalde actual, Marcos Serra Colomar, del PP, no li agraden les etiquetes “que donen mala imatge al municipi”. Ho ha dit moltes voltes, en plens, entrevistes i rodes de premsa. L’oposició li ho retreu. Quan el Govern estava format per una coalició de centre-esquerra, l’alcalde Serra va rebutjar acollir-se a un decret que permetia reconvertir “zones madures” perquè atreguessin altres perfils de visitant.
“Com es permeten negocis així enmig d’un poble? Ja no és la música, que molesta pel soroll i la vibració, sinó el que genera: borratxeres, drogues, prostitució, tripijocs… No ha passat ni a Santa Eulària ni a Vila. Al centre d’una ciutat com Palma seria impensable. Però a Sant Antoni sí que passa, i aquí el PP ha governat trenta i escaig d’anys; l’esquerra, només quatre, tot i que els governs de Francina Armengol també tenen responsabilitat: van estar vuit anys al poder i no van derogar la Llei Delgado”, diu el regidor Antonio Lorenzo Bustamante, portaveu del PSOE.
A finals de l’estiu passat, coincidint amb la recollida de firmes, el grup municipal d’Unides Podem va acusar l’equip de govern “d’opacitat” per impedir-los l’accés a les llicències d’activitats de diversos locals conflictius, entre ells l’Ibiza Rocks. Per a aquest reportatge, l’Ajuntament de Sant Antoni no va oferir a elDiario.es la possibilitat de fer una entrevista amb l’equip de govern. Els arguments es van enviar per escrit i són antagònics als que ofereixen els portmanyins amb domicili proper a la discoteca que s’amaga sota la pell de l’hotel.
L’Ajuntament i els vesins, dos versions antagòniques
“L’Ajuntament ha atès en tot moment les queixes de soroll rebudes referents a aquest establiment”, defensa el Consistori. “És mentida: tenim registres d’entrada que mai no es van atendre”, responen els vesins. “S’han realitzat sonometries on els vesins ho han permès, algun veí va rebutjar que es fessin a ca seua. De les mesures no se’n desprèn cap anomalia en els resultats i no es pot determinar que l’impacte acústic gravat sigui causat per aquest establiment. En altres inspeccions sí que es va determinar que superava el volum de remors, motiu pel qual es va obrir l’expedient sancionador pertinent”, sosté l’Ajuntament.
La rèplica dels vesins és contundent:
–Diuen que han fet les sonometries que se’ls han permès perquè una persona gelosa de la seua intimitat no volia que un desconegut entràs a casa seva. Aquest mateix inspector és els ulls i les orelles de l’Ibiza Rocks. En altres casos, quan han fet una sonometria, la música s’escoltava, casualment, menys que mai. Vam veure gent amb walkies per comunicar-se amb el deejay de torn quan veien aparèixer l’inspector. Fins on sabem, els expedients sancionadors mai no van arribar enlloc, i sabem que una sanció la van deixar prescriure. Demanar una inspecció i després quedar amb l’inspector és directament perdre el temps perquè l’Ibiza Rocks i l’Ajuntament són socis. McKay va començar a Privilege, amb Manumission, i després va migrar a festes diürnes, però sempre a Sant Antoni. Per què sempre a San An?
Sanan és Sant Antoni, la forma abreujada que van començar a utilitzar els turistes i empresaris angloparlants als anys vuitanta per referir-se a un poble on l’oferta pensada per a anglesos, escocesos, gal·lesos i irlandesos va desplaçar gairebé per complet els turistes d’altres nacionalitats. Es va fer tan popular que no pocs eivissencs, quan parlen en castellà sobretot, també li diuen així el poble.
Vèiem gent amb walkies per comunicar-se amb el deejay de torn quan aparegués l’inspector. Pel que sabem, els expedients sancionadors mai no van arribar enlloc, i tenim constància que una sanció la van deixar prescriure. Demanar una inspecció i després quedar amb l’inspector és directament perdre el temps, perquè l’Ibiza Rocks i l’Ajuntament són socis
“Amb n'Andy McKay no convé ficar-s'hi”
Manumission va ser una macrofesta. Va arribar des de Manchester als noranta, va acabar el 2008, però encara se la recorda. Va ser l’esdeveniment on, probablement, es va soterrar l’esperit de performance que havia caracteritzat la nit eivissenca des dels setanta, per convertir els deejays en allò que són avui: el centre d’atenció, superestrelles que arriben a cobrar per hora com els actors més cotitzats de Hollywood o els jugadors més valorats de la NBA.
Andy McKay és un empresari tan conegut a Eivissa com al Regne Unit. Va ser qui va dur Manumission a l’illa, qui va impulsar el projecte de l’Ibiza Rocks Hotel, una llengua que pronuncia San An quan es refereix a Sant Antoni. Un tipus amb qui, diuen els portmanyins que viuen porta amb porta amb la discoteca disfressada d’hotel, “no convé ficar-s’hi”. “Té molt poder”, i un altre hotel, boutique, on també organitza festes, i un antic restaurant de barbacoes, reconvertit en discoteca a l’aire lliure. Tot a Sant Antoni.
Fora d’aquest feu, McKay i la seua parella i mitja taronja empresarial, Dawn Hindle, només van assajar un projecte: un motel situat a la carretera de Santa Eulària. Van tenir desavinences amb en Mike, el germà de n’Andy, i la seua companya. Van tancar la paradeta. Aleshores, potser recordant la infància hippie de la Dawn (va passar-se escoltant els Carpenters i els Stones, explica a Balearic, una crònica molt completa escrita per Christian Len i Luis Costa sobre la història de l’oci eivissenc), ja havien decidit anar canviant l’acid house per música en directe. Així van donar-li forma a la pua de guitarra d’Ibiza Rocks.
Era el 2005. Primer van ser unes nits al Privilege amb so indie –Kaiser Chiefs, Juliette Lewis– que no van funcionar i els van enemistar amb en José María Etxaniz, propietari de la meitat de les accions de la discoteca més gran del món, segons el Llibre Guinness dels Rècords. L’altra meitat d’aquest recinte mastodòntic era dels Matutes. Enfrontada a Etxaniz, la família més poderosa de l’illa s’acabaria quedant amb el control del Privilege per convertir-lo en [UNVRS] i, molt abans, resultà essencial en el creixement del nou negoci del tàndem McKay-Hindle: els enemics del meu enemic són els meus amics.
Abans de marxar de la macrodiscoteca, els anglesos ja havien obert a Sant Antoni l’Ibiza Rocks Bar. Sota les palmeres del passeig marítim, ho van petar amb l’actuació d’una banda poc coneguda fora de les Illes Britàniques, però per la qual no gaire temps després suspiraria qualsevol gran festival: Arctic Monkeys. No tot eren alegries, però. Programar concerts és menys lucratiu que fer ballar una massa enfervorida amb els beats d’una sessió gravada. Al Privilege podien reunir 10.000 clubbers, i al bar molta menys fauna. Havien de mester, per tant, un espai més gran per quadrar els números. Ho van intentar en un hipòdrom –The Wombats, Pendulum, The Streets– situat just al centre de l’illa… i dins el límit del municipi de Sant Antoni.
L’hotel-discoteca el va muntar Andy McKay, un empresari tan conegut a Eivissa com al Regne Unit. Als seus inicis, van triomfar amb l’actuació d’una banda poc coneguda fora de les Illes Britàniques, però per la qual, poc després, sospiraria qualsevol gran festival: Arctic Monkeys
Els mapes electorals no enganyen: al centre de Sant Antoni el vot és més progressista, i a les zones rurals, gairebé exclusivament conservador. Al poble, els llinatges són peninsulars. Al camp, deriven de la conquesta catalana. Uns es mobilitzen poc als comicis locals, els altres ho fan en massa. És inevitable no establir-hi una relació: l’equip de premsa d’Andy McKay ha declinat la seua participació en aquest reportatge, però a Balearic l’empresari explica amb tot detall com va acabar convertint en una sala de concerts aquell hotel gegantí que, quan es va construir el 1998, ja estava envoltat d’habitatges de residents. “Els bolos a l’hipòdrom eren genials, però no vam poder obtenir més llicències. No ens en van donar més pels problemes amb la remor. I ens van anar empenyent cap a l’hotel, perquè es van adonar que allà els problemes amb el so no eren tan greus com a Sant Rafel. Per a la nit d’obertura vam tenir The Enemy actuant i l’alcalde ens va dir: ‘Aquest és el primer i últim concert que munteu aquí’. Així que van venir amb tot l’equip de mesura de soroll i el bolo va començar i ells allà plantats fora, preguntant: ‘Quan comença?’. ‘Oh! Però si ja ha començat...’ Així que ens van permetre fer-ne més. (…) Vam muntar l’Ibiza Rocks perquè teníem la sensació que l’illa no molava gens. Vam contribuir a què el monstre, aquell dinosaure obsolet, es transformàs en alguna cosa fresca”.
Era el 2008. Durant vuit temporades hi va haver dos concerts setmanals al costat de la piscina de l’Ibiza Rocks Hotel. Capacitat oficial: 2.500 espectadors, entre el Razzmatazz barceloní i La Riviera madrilenya. Van dur noms –Dua Lipa, Ed Sheeran–, emergents llavors, i que avui omplen estadis diverses nits seguides. També bandes consolidades dins del mainstream dels festivals –Franz Ferdinand– o velles glòries –Primal Scream– rescatades per a l’ocasió. Hi havia un component cultural en aqueixa feina en concret de la societat McKay-Hindle, que sempre reivindiquen quan la premsa nacional, britànica o espanyola, els entrevista.
Al bell mig de Sant Antoni també causaven problemes, però. La remor és remor, vengui d’una taula de mescles o d’una guitarra elèctrica. Durant els únics quatre anys en què la dreta no va governar a Sant Antoni (2015-2019), els empresaris es van fartar de litigar amb una Administració que començava a posar-los fre, exigint-los llicències d’activitat i equips de so menys potents, que s’ajustassin a una legalitat que McKay, més d’una vegada, qualifica“d’enveja” o “persecució”.
Un bolo de Craig David (What’s your flava / Tell me what’s your flava) els va obrir els ulls. Es reorientarren cap al pop, van reduir costos, van desplaçar gairebé per complet el públic autòcton i van convertir l’hotel en l’escenari “de les festes diürnes més grans d’Eivissa”, com es pot llegir a la seua pàgina web. La Llei de Turisme del PP els emparava i, segons explica McKay a Balearic, tenien els Matutes del seu costat. Junts van fer una prova pilot a Magaluf, Calvià, el municipi on havia estat alcalde el conseller Delgado:
–Ushuaïa va néixer el dia que vaig dur el fill dels Matutes a l’Ibiza Rocks Hotel. Em van dir: «Això és el que farem». Vam arribar a un acord i vam obrir Mallorca Rocks. Vam reactivar l’oferta de festa diürna a través de l’hotel, aprofitant les zones grises de les llicències hoteleres. Mallorca era molt més rígida i legal, així que vam haver d’aconseguir la llicència. Els Matutes ens van ajudar com a socis quan Carlos Delgado va instaurar les noves lleis turístiques. Això ens va permetre legalitzar Mallorca Rocks, Ibiza Rocks i Ushuaïa. Aquest va ser l’únic motiu pel qual va existir Mallorca Rocks [que va tancar després de només quatre anys]: es va construir per a ells amb la finalitat d’extreure informació i que aprenguessin a gestionar un local, perquè mai abans no havien estat promotors.
Ushuaïa va néixer el dia que vaig portar el fill de Matutes a l’Ibiza Rocks Hotel. Vam arribar a un acord i vam obrir el Mallorca Rocks. Vam reviure l’oferta de festa diürna a través de l’hotel, aprofitant les zones grises de les llicències hoteleres. Mallorca era molt més rígida i legal, així que vam haver d’aconseguir la llicència. En Matutes ens va ajudar com a soci quan en Carlos Delgado va instaurar les noves lleis turístiques. Això ens va permetre legalitzar Mallorca Rocks, Ibiza Rocks i Ushuaïa
Andy McKay: “Matutes és un exemple de fer bons diners”
McKay no s’estalvia elogis cap a qui considera el seu protector (i tampoc cap a les crítiques als seus detractors): “Alguns diuen: «Ah! La llei turística va crear la competència diürna i va matar l’illa»... No! Perquè si mires pel món, veuràs que tot es basa en festes diürnes: Londres, Las Vegas… Crec que Matutes és un exemple excel·lent d’algú que rep el canvi amb els braços oberts i a més és capaç de fer-hi bons diners. Hi ha hagut un canvi de la nit al dia, i aquest fenomen no s’ha motivat des d’Eivissa. Més aviat té a veure amb xarxes socials com Tinder o Grinder, i amb el fet que ja no cal anar a un club per festejar. Ara tot gira al voltant que la gent comparteix les seves vides en línia. Compartir no vol dir que t’ho passis necessàriament bé, perquè, en realitat, tot va de fingir que t’ho passes genial”.
Manchester, principis dels noranta. Manumission ja és un esdeveniment en una ciutat que no vol dormir, malgrat els esforços dels governs tories perquè els fills de la classe obrera es fiquin aviat al llit. Les màfies veuen en el control de les portes dels locals nocturns una font fàcil de diners. Andy McKay, Dawn Hindle i altres col·laboradors expliquen que ell es va negar a permetre que venguessin droga a l’entrada de la seva festa. El van ruixar amb gasolina i gairebé li van calar foc. Per aquesta raó, i perquè Eivissa fa trenta anys era molt barata i hi deixaven fer de tot, es van traslladar a un “paradís on plou molt menys” que als Midlands anglesos.
A l’illa, la truita pareix haver girat. Els vesins que van firmar demanant que acabàs la tortura sísmica de les festes de l’Ibiza Rocks Hotel no donen el seu nom “per por a represàlies”. “Si poden, t’atemoreixen”. Talment això intenta fer un dels empleats de l’establiment quan veu el periodista i el fotògraf d’elDiario.es treballant al peu de carrer. No encaixa la mà ni diu el seu nom. Té un accent peninsular, probablement del terç nord. Es presenta amb una pregunta a tret de canó:
–Heu demanat permís per ser aquí?
–Som a la via pública.
–Aquí no podeu estar. No sabem res de cap reportatge.
–Hem xerrat amb el departament de premsa per demanar una entrevista. No ens la van donar.
–I què voleu explicar?
–Allò que veim en aquest carrer.
–No anireu a altres negocis, oi?
–...
–No, oi? Perquè el que sou és uns haters del turisme. El que sobra en aquesta illa són turismòfobs.
Un treballador de l'hotel-discoteca increpa elDiario.es mentre feia el reportatge, tot i que els periodistes estan en la via pública: 'Aquí no podeu estar. Sou uns haters del turisme'
“Un VIP on es cola tothom”
Mentre l’empleat reparteix adjectius qualificatius, l’hotel es va buidant. Un grup d’al·lotes estan indignades per haver pagat 160 euros, per cap, per reservar unes taules a un VIP “on es colava tothom”. Són rosses, tenyides, i, a l’estil Bad Gyal –que aquella mateixa nit actua a Pacha– porten sandàlies blinblín. Va sortint més fauna. Gairebé tots són jóvens, gairebé tots van (des)vestits per a un dia de platja, i, malgrat que s’escolta alguna pinzellada de francès, gairebé tots són angloparlants. En aquests dos idiomes, i en castellà, es manegen els senegalesos que venen ulleres falsificades a la vorera del davant. Un d’ells respon quan se li pregunta si coneix per dins el lloc del qual depenen les seues vendes: “Clar, a l’hivern faig feina a la construcció. Sempre hi ha molt per arreglar allà dins”.
És llavors que apareix un cotxe de la Policia Local, el primer que circula pel carrer del Ibiza Rocks Hotel en els últims seixanta minuts. Ignora els venedors ambulants. Estaciona darrere la línia de taxis que fan clients seus els qui fins feia uns minuts eren clients de la festa, i del vehicle baixa una parella d’agents. Entren en una pista de futbol sala, encaixada entre les parets del complex hoteler. “Please, get out, sirs”, li diuen a cinc nois –espatlles rogenques, cervesa, patates i dürums a la panxa, traginadors d’una bona ressaca– que s’han apropiat d’una pilota.
Els jóvens patriotes de l’Ulster han botat a la pista i intenten jugar un partit que, per absurd, pareix escrit per un mestre de l’humor britànic. Del més brut. Els irlandesos es maregen i acaben estirats als peus d’un mural on una pagesa tecleja a un portàtil. Podrien passar per protagonistes d’un sketch de Little Britain, o per personatges de For the Good Times, una novel·la de David Keenan ambientada a Belfast, que beu molt de les històries del pare de Trainspotting, un Irvine Welsh que, tot queda a casa, és amic proper del duo McKay-Hindle. A la llunyania, els miren, com qui mira les vaques pasturar a un prat, altres cinc boixos adolescents que juguen a la porteria del fons. “Ahmed, passa-me-la!” Quan la pilota rebota contra el mur, altíssim, que separa el camp de joc de l’Ibiza Rocks Hotel, rebota també contra les vibracions de la festa.
Esperant que els més grans deixin lliure la pista, hi ha tres boixos més, encara nens, asseguts en una escala. Són amb el blonco d’un d’ells, que ja ha fet els quaranta. L’adult explica batalletes: “Aquest és el pati de l’escola on anava quan tenia la vostra edat. Aquell edifici darrera, on hi ha la biblioteca i l’escola d’adults, eren les aules. Aquí jugàvem a Bola de Drac”. Els exemplars de l’anime que va ensenyar català a diverses generacions de jóvens castellanoparlants estan disponibles en aquesta biblioteca (l’única que té el municipi, un espai petit que ocupa diverses estances d’aquella escola dels anys vuitanta que, abans, havia estat un magatzem militar, després un institut i que fa anys que serveix per a tot, sota l’etiqueta de “edifici polivalent”, mentre l’equip de govern no construeix allà el centre cultural que ha promès en les dos últimes eleccions i que Sant Antoni encara no té) i es poden llegir mentre els ritmes de l’hotel s’escolen per les finestres. Un rumor constant. “És el que hi ha. Ho portem com podem. No és fàcil conviure amb un lloc així al costat”, es resigna el bibliotecari. Quan tanqui, a les vuit de la tarda, veurà a la jardinera que queda vora la porta de la biblioteca un altre al·lot –en pèl de cintura cap amunt i de genolls cap avall– dormint 'la mona'. Uns i altres saben que allò que diu aquell cartell, “l’estiu comença aquí”, ja s’ha complert.
El bibliotecari, que treballa al costat de l’hotel, es resigna: 'És el que hi ha. Ho portem com podem. No és fàcil conviure amb un lloc així al costat'. Quan tanca, a les vuit, es troba al costat de la porta de la biblioteca un altre noi –en pèl de cintura en amunt i dels genolls cap avall– dormint 'la mona'
Els qui coneixen la intrahistòria saben que el missatge que es llança als clients de l’Ibiza Rocks Hotel deixa un regust funest. A una de les primeres turistes d’aquesta temporada li va passar just el contrari del que anuncia la tanca publicitària. El seu estiu va acabar poques hores després d’arrossegar la maleta de rodes sota l’anunci i lliurar un passaport turc al recepcionista. L’al·lota va sortir de festa i, amb els llums de l’alba, va caure des del quart pis de l’edifici. Van cridar a una ambulància. Van intentar reanimar-la durant quaranta minuts. No ho van aconseguir. L’aturada cardiorespiratòria provocada per l’impacte contra el terra no es podia rebobinar. El final –abrupte– de les vacacions també marcava el final –prematur– de la seua vida. Tenia dinou anys: encara que els cossos joves siguin més resistents al dolor, no són immortals. L’Ibiza Rocks Hotel tornava a aparèixer a les seccions de successos de la premsa balear en una data marcada en vermell als calendaris de centenars de milers de telèfons mòbils repartits arreu del planeta. Era diumenge 27 d’abril. Mentre s’esgotava el cap de setmana en què comencen a obrir els grans clubs de música electrònica amb seu a Eivissa, es comptabilitzava la primera mort per balconing del 2025 a l’arxipèlag. N’hi ha una mitjana de cinc víctimes per any.