L’estrena d’Aina Frau marcada per la matança d’Atocha: “Vaig pensar que podien metrallar-nos des d’una llotja”

Aina Frau va descobrir el teatre sent una nena, quan els seus avis la duien al Teatre Principal de Palma, i aquest primer vincle la va portar, amb només 23 anys, a un Madrid encara sota el franquisme, on es va formar al Teatro Estudio de Madrid amb Miguel Narros. A partir d’aquell moment, han passat més de cinc dècades de trajectòria: des dels anys de l’antifranquisme —quan fins i tot assajar podia aixecar sospites— fins a una carrera consolidada al costat de figures com Núria Espert o Héctor Alterio, i donant vida a grans autors com Bertolt Brecht, Miguel de Unamuno, Valle-Inclán o Federico García Lorca.

També ha treballat a televisió, especialment en sèries dels anys noranta com Farmacia de guardia, Médico de familia, El comisario o Hospital Central. Al cinema va participar en pel·lícules com El Lute II, de Vicente Aranda; Flores de otro mundo, d’Icíar Bollaín; o El Bola, d’Achero Mañas. Tanmateix, en la seva trajectòria destaca el fet d’haver viscut el teatre en temps convulsos, en paral·lel a moments clau de la història recent d’Espanya. I, a més d’actriu, és una gran observadora del món. A les jornades d’elDiario.es a les Illes Balears, ella mateixa es va definir com una “actriu lenta, una esponja”, algú que ha anat absorbint històries, persones i èpoques.

Com recorda aquells inicis al Madrid encara franquista?

Bé, això de l’escola de Miguel Narros i William Layton… Anàvem a aquella classe i, és clar, havies de preparar els exercicis d’improvisació amb companys. Com que érem pobres, no teníem diners; de vegades ens reuníem al carrer Barquillo, en una placeta, per parlar i preparar-ho. Això devia ser el 68 o 69. És clar, vivia Franco i estàvem en plena dictadura. Ens ajuntàvem cinc o sis i venia la policia i ens deia “disperseu-vos”, i ens dispersàvem morts de por. Així era.

En aquells anys també hi va haver precarietat. Com la van viure?

Quan passaven aquestes coses anàvem a un bar —no recordo com es diu, però encara existeix al carrer Barquillo— i preníem un te per a tres, i el re-te. El barrejàvem per pagar un te entre tres perquè no teníem per a més.

Recordo que, quan hi era, als companys de classe els enviaven els seus pares llaunes de sardines o coses així perquè la Frau, que era jo, no tenia per menjar. Però també va ser una època en què em vaig fer molt gran. Vaig aprendre a viure, vaig aprendre a lluitar, em vaig ficar en tots els embolics importants i em van fer persona. O sigui, que està bé.

En altres ocasions ha parlat d’una consciència social molt primerenca. D’on neix?

Jo vaig anar a un col·legi d’alt standing de Mallorca. Fins i tot tenia una monja que era tia meva. I allà vaig aprendre una cosa: el que no volia. Les monges que tenien estudis eren les mares i, quan entraven al convent, donaven diners, antigament, ara no ho sé. Les que no en donaven eren les que fregaven, feien el menjar, les feines dures. Això ja em va cridar l’atenció.

Després feien una cosa per a mi espantosa: en algunes ocasions et posaven amb alumnes més pobres i et feien agafar un brioix i una xocolata i donar-los-hi. Jo no ho vaig fer mai, per vergonya absoluta. No entenia gaire bé per què era, i sempre em castigaven. Van arribar notes a casa meva dient com podia ser que una nina de tan bona família tingués tant de pecat d’orgull. Era el contrari: em moria de vergonya. No entenia per què calia humiliar-les d’aquella manera. Això em va ajudar, sent filla d’una família burgesa, a canviar la meva manera de ser i de pensar.

Jo vaig anar a un col·legi d’alt standing de Mallorca. Fins i tot tenia una monja que era tia meva. I allà vaig aprendre una cosa: el que no volia

Entrant en la seva trajectòria teatral, són 45 anys damunt dels escenaris. Ha interpretat obres com Divinas palabras, Doña Rosita la soltera, Yerma, Final de partida o tres Medeas…

Tres Medeas a Mèrida. Dues amb Núria Espert i una altra amb Julieta Serrano. I després vaig fer una altra vegada Hipòlit a Mèrida també. És a dir, quatre vegades a Mèrida. Això és un orgull, perquè trepitjar aquelles pedres que han trepitjat tantes persones durant tants anys sempre m’ha emocionat.

De tots aquests papers, quins diria que l’han marcat més com a actriu?

Quan vaig decidir fer teatre, ser actriu, ho vaig fer amb la idea que la feina de l’actor era que el poble veiés què és la societat damunt de l’escenari. Era una utopia: que la imatge del que passa al món fos a l’escenari, com una manera de fer consciència.

No sempre és així, naturalment. Però vaig fer una funció, Slavs!, de Tony Kushner, en el moment en què la URSS va desaparèixer. I allà sí que vaig sentir que el que explicàvem era la imatge del que estava passant al món. També he fet Lorca, Medea, Divinas palabras, Luces de Bohemia… han estat coses molt importants. Però emocionalment, potser, aquella va ser especial.

Quan vaig decidir fer teatre, ser actriu, ho vaig fer amb la idea que la feina de l’actor era que el poble veiés què és la societat damunt de l’escenari. Era una utopia: que la imatge del que passa al món fos a l’escenari, com una manera de fer consciència

La seva trajectòria travessa diferents moments polítics. N’hi va haver un especialment dur: l’atemptat dels advocats d’Atocha.

Estàvem assajant Divinas palabras al Teatro Monumental. Era l’última nit d’assaig general i l’endemà estrenàvem. Els van matar aquell dia. El carrer estava ple de “lleteres”. Es va dubtar si fer-ho o no, perquè la Núria [Espert] sortia despullada. Ja governava Suárez, però teníem por. La por és una cosa que durant molts anys m’ha perseguit. És un poder molt gran. Recordo pensar que podien metrallar-nos des d’una llotja. Aquesta por la recordo perfectament.

En portar-ho al present, quan hi ha qui idealitza la dictadura, com ho viu?

M’agradaria poder explicar què era allò. No tenir llibertat per parlar. Tenir amics a la presó, torturats. Tant de bo pogués transmetre aquella historieta de quan ens dispersaven a la placeta. És una tonteria, però era real. I ens n’anàvem morts de por. Tant de bo algú entengués què significa poder parlar amb llibertat.

Finalment, hi va haver un moment en què decideix tornar a Mallorca després d’anys de feina a Madrid.

Sí. Jo sempre he trobat a faltar la mar. Vaig néixer a Port de Pollença i trucava a les meves amigues dient quant la trobava a faltar. Ja tenia 64 o 65 anys i vaig decidir tornar. I va sonar el telèfon. Era Esteban Ferrer: “vens tres mesos a Madrid a fer Toc Toc?”. Ho vaig consultar amb la meva parella i me’n vaig anar tres mesos… que van ser nou anys. Nou anys fent Toc Toc, gairebé sempre ple. I això ha fet que tingui una bona jubilació. Després d’allò, ja de tornada a l’illa, he fet Desbarats, Mort de dama, Taula italiana… I m’han donat un premi a millor actriu, un tros de vidre mallorquí preciós.

I amb el context internacional actual, torna aquesta por?

Sí. Pensar que un boig pot prémer un botó i acabar amb tot. Això fa molta por.

Tornant al teatre, hi ha una qüestió clau: dones, edat i teatre. Ha assenyalat que a partir dels 50 anys escassegen els papers.

Fas d’àvia. No s’escriu per a persones grans, sobretot dones. En canvi, a la mateixa edat els homes continuen sent galants.

No s’escriu per a persones grans, sobretot dones. En canvi, a la mateixa edat els homes continuen sent galants

Ha canviat alguna cosa en els darrers anys?

Molt poc. Hi ha excepcions, però no és el normal.

Per acabar, després de tota una vida al teatre, com li agradaria ser recordada?

Com una actriu seriosa. Lenta, però constant. Molt feliç. He viscut del que volia. I això és un regal.