Periodisme, memòria i resistència sota les voltes: elDiario.es reuneix a Palma els seus socis i sòcies
LLEGIR EN CASTELLÀ
Sota les voltes d’un antic aljub —el que al segle XVII va abastir Palma i els vaixells que arribaven al port—, el museu Es Baluard ha reunit socis i lectors d’elDiario.es per participar en una cita que ha combinat reflexió política, debat periodístic i memòria cultural. En presència del director del diari, Ignacio Escolar, la responsable de la delegació balear, Angy Galvín, i de l’actriu Aina Frau, i amb la proximitat d’un format pensat per escoltar i preguntar, les paraules han dibuixat un mateix fil conductor: la defensa de la independència —en el periodisme i en la vida— davant les pressions del poder. Des de la trinxera de l’actualitat fins a la memòria de qui va viure sense llibertats, la conversa ha pres cos com un diàleg compartit sobre què significa, avui, resistir.
La primera part de la tarda ha estat protagonitzada per Escolar i Galvín en un diàleg obert amb el públic que ha derivat en una radiografia sense concessions de l’ecosistema mediàtic actual. Després, han pres el micròfon el periodista col·laborador d’aquest diari Alejandro Alcolea i Aina Frau en una entrevista íntima que ha repassat més de mig segle de trajectòria entre el teatre i la història recent d’Espanya.
Independència econòmica: la base del periodisme lliure
Durant la seva intervenció en resposta a les preguntes del públic, Escolar ha defensat el model de finançament d’elDiario.es com la clau de la seva independència. «Fem informació per a una comunitat de lectors que ens donen suport econòmic», ha explicat, tot subratllant que aquest suport —que arriba als 120.000 socis a escala estatal i suposa gairebé el 50% dels ingressos totals— permet exercir un periodisme més lliure i operar sense dependre de grans anunciants o interessos externs. “No existeix llibertat editorial sense independència econòmica”, assenyalava el periodista en aquest article sobre els comptes d’elDiario.es relatius al 2024.
Aquesta llibertat, ha subratllat, és el que els permet investigar grans poders econòmics a Espanya. Ho ha manifestat en respondre a la qüestió amb què un dels assistents ha obert el torn de preguntes: com els mitjans de comunicació aborden les informacions sobre el president del Reial Madrid. “Amb Florentino Pérez i amb tots els súper rics és molt difícil informar a Espanya”, assegura el director d’elDiario.es, que, davant d’això, reivindica que la seva redacció ha publicat informacions incòmodes sobre ell.
“Vam ser l’únic diari que va informar que [Pérez] havia hagut d’anar a declarar en el cas Kitchen”, ha posat com a exemple, assenyalant que elDiario.es també va publicar com el comissionista de la trama Púnica va muntar un fals diari al servei del club blanc i del seu president, a més de ser “un dels pocs” mitjans que ha informat dels escàndols urbanístics relacionats amb la reforma del Bernabéu i els seus aparcaments. “Això ho hem explicat en exclusiva a través dels companys de Somos Malasaña i no tenim cap problema a informar-ne”, assegura Escolar.
Arran d’aquesta qüestió, Galvín ha pres la paraula per recordar que la delegació balear ha publicat temes relacionats amb una altra família poderosa, els Matutes, en què s’explica com “controlen el negoci de la nit a Eivissa”: “Crec que són reportatges bastant valents. Ja sabeu què és viure en una illa, i crec que aquest és el tipus de periodisme que ens permet explicar el que altres no expliquen. És un model de premsa molt independent respecte d’altres mitjans que es veuen influïts per la publicitat. Per exemple, les discoteques donen moltíssims diners a la premsa local. Aleshores, quan no depens d’un anunciant o aquest no és la teva principal font d’ingressos, pots fer un periodisme molt més honest”.
Crec que són reportatges bastant valents [sobre la família Matutes]. Ja sabeu què és viure en una illa. És el tipus de periodisme que ens permet explicar el que altres no. És un model de premsa molt independent respecte d’altres mitjans que es veuen influïts per la publicitat. Per exemple, les discoteques donen moltíssims diners a la premsa local
Combatre la polarització
En aquesta línia, i en un clima de “pim, pam, pum” d’insults i trinxeres, Escolar ha assenyalat que el periodisme s’enfronta actualment a una dificultat creixent per sostenir un espai d’informació honesta. Davant d’aquesta lògica de blocs, la seva aposta implica exercir l’ofici des dels fets, encara que això suposi incomodar tots els costats: la credibilitat rau precisament a ser capaços de publicar tant els escàndols que afecten la dreta com els que esquitxen l’esquerra, des del màster de Cifuentes fins a casos que afecten l’àmbit socialista o denúncies d’agressions sexuals i abusos laborals. El director ha incidit que aquesta coherència editorial, lluny de ser una debilitat, es planteja com l’única manera de sostenir un periodisme que no respongui a interessos partidistes.
Incidint en aquest assumpte, ha lamentat que la polarització ha erosionat el mateix terreny del debat públic, en què les bombolles informatives impedeixen que determinades informacions travessin certs espais ideològics. Així, mentre algunes revelacions tenen impacte immediat en un sector polític, d’altres queden neutralitzades en el contrari, encara que siguin igual de veraces i estiguin igualment contrastades: “Una de les coses que pitjor porto és que, quan expliquem alguna cosa de l’esquerra, té conseqüències immediates, perquè els nostres lectors flueixen molt en aquest espai polític. Però si nosaltres expliquem les coses que fa Isabel Díaz Ayuso, mentre aquell món no en parli, tant se val. I són igualment certes. No ens inventem res, ni quan expliquem una cosa o l’altra. Ho fem amb fonts contrastades i verificades. Però, en aquest joc de la polarització, nosaltres ens convertim en una veu desautoritzada completament per la meitat del país”.
Més enllà de “comentar-ho i patir-ho”, Escolar ha apel·lat a “intentar combatre-ho”. “Hem de ser fidels a uns principis, no a unes sigles, i, en aquest sentit, l’única manera de combatre aquesta polarització és no jugant a aquest joc on només expliques mitja realitat”, ha emfatitzat, convidant els assistents a llegir l’estatut d’elDiario.es, que, aprovat per la seva comunitat de socis i sòcies el 20 de maig de 2023, regeix el funcionament del diari mitjançant l’establiment de prioritats editorials i d’estàndards de qualitat en la informació i en l’opinió. Entre els seus articles, el director ha destacat el que es compromet a no fomentar la polarització, respectant les persones que no pensin igual i rebutjant-ne la deshumanització.
La demanda de Julio Iglesias
En resposta a una altra de les preguntes del públic, Escolar ha abordat la demanda de conciliació interposada per Julio Iglesias per presumptes delictes d’injúries i calúmnies contra elDiario.es per publicar els testimonis de dues dones que van denunciar el cantant davant la Fiscalia de l’Audiència Nacional per presumptes agressions sexuals el 2021. En aquest sentit, ha defensat amb fermesa la investigació publicada sobre el cantant, en què, segons subratlla, han treballat durant tres anys amb assessorament legal als Estats Units i a Espanya, i juntament amb periodistes d’investigació de primer nivell, com Gerardo Reyes, que va participar en una investigació que va rebre un premi Pulitzer: “És un dels periodistes d’investigació més importants del món”. Escolar emmarca aquesta demanda en una pràctica habitual: amenaces judicials que moltes vegades no acaben prosperant.
El periodista ha recordat altres exemples en què el procés es va quedar en una conciliació sense recorregut posterior, evitant així que el demandant una sentència que avalés la veracitat de la informació publicada: va passar amb la investigació publicada sobre l’economista Daniel Lacalle, que va obtenir un doctorat ‘cum laude’ amb una tesi plena de “copia i enganxa” de textos aliens i propis. En aquest sentit, Escolar suggereix que fer el pas cap a un judici podria no interessar al mateix Iglesias, ja que obligaria un tribunal a pronunciar-se sobre el fons de l’assumpte i podria concloure que els fets estan “contrastats i són veraces”. En qualsevol cas, ha asseverat que el mitjà no pensa rectificar: no hi haurà acord en la conciliació i estan disposats a arribar fins al final si la via penal es materialitza.
Marivent: el palau que havia de ser de la ciutadania
Tot seguit, un altre dels intervinents ha preguntat sobre el fet que el Govern prevegi destinar prop de 500.000 euros públics a la reforma del Palau de Marivent, la residència d’estiu dels reis, que havia de convertir-se en espai obert a la ciutadania i va acabar consolidant-se com a enclavament institucional d’accés restringit. Galvín ha situat el debat al centre d’una crítica més àmplia a les prioritats de l’Executiu de Marga Prohens (PP), “condicionat per l’extrema dreta”. “No és només la despesa a Marivent. Són les rebaixes fiscals als més rics i també el problema de l’habitatge: en lloc d’ajudar la gent amb menys recursos i especialment la gent jove, ens preocupem més perquè els rics hagin de pagar menys”, ha afirmat, advertint que aquesta dinàmica acaba repercutint en el finançament dels serveis públics: “Després haurem de recordar que no tenim prou diners per poder pagar els serveis públics. És el llucet que es mossega la cua”.
La directora d’elDiario.es a les Balears va recordar, a més, la tasca periodística d’elDiario.es que ha documentat “com es va produir l’espoli del Palau de Marivent al poble de Mallorca” i com un espai que havia de tenir un ús públic ha quedat reservat “per a l’ús i gaudi de la família reial”. A partir d’aquí, ha ampliat la crítica a altres mesures recents, com la derogació de la llei balear de memòria democràtica, que ha considerat “un retrocés significatiu” respecte als consensos assolits en legislatures anteriors, tot recordant que un reportatge d’aquest diari sobre les invisibilitzades vídues republicanes de la guerra civil va merèixer el recent reconeixement per part de l’Associació de Periodistes de les Illes Balears (APIB). En conjunt, ha dibuixat un escenari en què, segons defensa, s’estan desfent avenços mentre s’agreugen problemes estructurals com l’accés a l’habitatge.
El debat amb el públic també ha abordat una altra de les grans tensions de l’ofici: què cobrir i què ignorar en un context de sobreexposició mediàtica. Sobre figures com Donald Trump, Escolar ha estat clar: “Ens agradi o no ens agradi, és la persona més poderosa del món ara mateix i des de la seva comunitat es prenen mesures que afecten la nostra vida diària. La gasolina, la seguretat al món, els morts en alguns països... No ens podem permetre ignorar-ho, no ho hem de fer. La nostra feina, precisament, és explicar tot això i intentar posar-ho en context”. En aquesta línia, ha assenyalat que entén la “sensació de molta gent que diu: ‘No vull saber res més d’aquest senyor’”. “Si pogués me’l trauria de la dieta informativa perquè és tòxic. Nosaltres no estem en aquest debat de si s’ha de treure cada ximpleria que diu, però algunes coses sí que les hem de cobrir”, afegeix.
A l’acte també hi ha hagut espai per abordar el seu paper en les tertúlies televisives, a les quals Escolar ha assegurat que continua anant perquè permeten donar més visibilitat al diari: “El diari el vam fundar un grup de periodistes amb els nostres estalvis; no teníem diners per a una campanya de publicitat, no ens podíem donar a conèixer. La manera com molta gent ens va conèixer va ser precisament a través dels programes de televisió i de ràdio. Ho faig com una cosa necessària per al meu diari”, ha confessat, admetent a continuació que a les tertúlies no pot “posar les regles del joc”: “Jo no decidesc de què es parlarà, encara que sí que hi ha hagut persones amb qui m’he negat a anar. En una tertúlia sí que puc garantir que tot el que dic és el que vull dir, però no el tema de conversa”.
Jo no decideixo de què es parlarà en una tertúlia, encara que sí hi ha hagut persones amb les quals m'he negat a acceptar d'anar. En una tertúlia sí que puc garantir que tot el que dic és el que vull dir, però no el tema de conversa
En aquest sentit, també ha al·ludit al “rang ampli” de periodistes que participen en tertúlies: “Hi ha molta diferència entre els que manegem informació de primera mà i els que no tenen el mateix tipus de detalls”. “Nosaltres treballem en un diari que té font directa de gairebé tot, i si no la tinc jo, directament la té el meu equip, amb la qual cosa [a les tertúlies] maneig una informació molt més gran i això acaba sent de vegades frustrant”, afirma.
Aina Frau: memòria, por i vocació
La segona part de la trobada ha canviat de to per endinsar-se en la trajectòria de l’actriu mallorquina Aina Frau. Entrevistada pel periodista Alejandro Alcolea, col·laborador d’aquest mitjà, el seu relat ha arrencat en la dictadura, quan estudiar teatre implicava riscos quotidians: “Ens trobàvem… i venia la policia i ens deia ‘disperseu-vos’, i ens dispersàvem morts de por”, ha recordat sobre aquells anys de formació a Madrid.
Aquesta por, ha explicat, no va desaparèixer de cop amb el final del franquisme, sinó que va continuar marcant moments clau de la Transició, com l’assassinat dels advocats d’Atocha: “Teníem por que des de la llotja ens metrallessin. Aquesta sensació la recordo perfectament”. A partir d’aquesta experiència, ha reivindicat la importància de transmetre aquesta memòria a les noves generacions: “Tant de bo fos capaç d’explicar el que era no tenir llibertat… Ens n’anàvem morts de por”.
La seva vocació artística, però, no va néixer només de l’impuls creatiu, sinó també d’una consciència social que es va començar a forjar a la infància. Criada en una família burgesa, va passar per un col·legi religiós on, segons ha relatat, s’escenificaven desigualtats que li van deixar una empremta profunda. “Hi havia pobres i riques… i ens feien agafar un pa de pessic i una xocolata i donar-ho a les altres”, ha explicat, una pràctica que va viure com una forma d’humiliació: “No entenia per què s’havia d’humiliar d’aquesta manera… això em va ajudar a canviar la manera de pensar”.
Aquesta mirada crítica va travessar després tota la seva carrera, en què va defensar el teatre com a eina de reflexió col·lectiva: “La feina de l’actor era fer que el poble veiés el que era la societat sobre l’escenari”. Ja en el tram final de la conversa ha llançat una crítica directa a la indústria cultural per la falta de papers per a dones grans: “A partir dels seixanta no s’escriu per a persones: els homes són galants fins als seixanta, però una dona ja no és res”. Als vuitanta-un anys, però, ha reivindicat una vida coherent amb la seva vocació: “He viscut del que jo volia i això és un regal”.
Dues converses, un mateix fil
La trobada ha deixat dos retrats complementaris: el d’un periodisme que busca sostenir la seva independència davant les pressions econòmiques i polítiques, i el d’una actriu que va travessar la dictadura, la transició i la democràcia defensant el seu ofici. En tots dos casos, la mateixa idea de fons: que la llibertat —d’informar, de pensar, de crear— mai no és gratuïta, però continua sent l’eix sobre el qual es construeix tot allò altre. En el fons, tant les paraules dels periodistes com les d’Aina Frau apuntaven a una mateixa tensió: la de resistir. Resistir a la polarització que empeny a triar bàndol abans que a buscar la veritat. Resistir a les inèrcies d’una indústria cultural que invisibilitza els qui no encaixen en els seus motlles. Resistir, també, a l’oblit, a aquesta temptació de donar per superades etapes —com la dictadura— les empremtes de les quals encara són presents.
El diàleg també ha deixat una idea incòmoda, però necessària: que la independència, sigui en el periodisme o en l’art, té un cost. En el cas dels mitjans, implica renunciar a determinades dependències econòmiques; en el del teatre, assumir trajectòries marcades per la precarietat, el risc o la incomprensió. Com s’ha posat sobre la taula durant l’esdeveniment, és precisament aquest cost el que dona sentit a tots dos oficis.
A Palma, davant d’un públic implicat i participatiu, aquest missatge no ha sonat abstracte. Les preguntes, els dubtes i els debats que s’han obert durant la tarda han reflectit una preocupació compartida per l’estat del debat públic, pel paper dels mitjans i per la memòria. No ha estat només una conversa, sinó un espai d’intercanvi en què el públic també ha format part activa. Després de l’acte, els assistents han pogut intercanviar de manera més distesa unes paraules amb Escolar i la resta de l’equip d’elDiario.es. Entre salutacions, comentaris i reflexions encara recents, la trobada s’ha anat diluint a poc a poc mentre es degustaven unes ensaïmades de l’empresa Samimada.
0