eldiario.es

Síguenos:

Boletines

Boletines

Menú

Víctor Saura

Periodista i professor d'història. He dirigit publicacions com El Triangle i El Vigía, he viscut el tancament de dos diaris (Diari de Barcelona i Iberia-Universal), he treballat per Oxfam-Intermón a Burkina Faso, i fa dotze anys que dóno un curs d'economia a Estudios Hispánicos (UB). També he escrit tres llibres, l'últim "La Catalunya més fosca" (Ed. Base). Ara dóno un cop de mà a la Coordinadora Síndrome de Down de Catalunya, com a responsable de comunicació, i a la Fundació Periodisme Plural, com a responsable de relacions institucionals. La meva única militància és a la Plataforma Ciutadana per una Escola Inclusiva.

  • Reacciones a sus artículos en eldiario.es: 691

El 2 d'octubre del senyor Esteve

1 d’octubre, 8 del matí. A una hora d’obrir el col·legi electoral situat a l’escola Mare Superiora ja hi ha un grupet d’impacients fent cua. La directora de l’escola obre la porta a una comissió formada per un funcionari voluntari, en representació de l’administració electoral, els membres de les diverses meses, un observador i una parella de mossos d'esquadra. Tot a punt. A les 8.30 pica la porta un senyor que porta un paper a la mà i es fa acompanyar d’una parella de la guàrdia civil. S’identifica com un agent judicial amb una ordre d'incautament de tot el material electoral, començant per les urnes. El representant de l’administració s’hi nega, i mentre mira de reüll a la parella de mossos estripa l’ordre de l’agent judicial a la vegada que li comunica que allà no s’acata la legalitat espanyola. Un dels mossos es posa una mà a la cartutxera. El mateix fan els dos guàrdies civils.

Aquesta escena de Far West (o de Far Caracas) seria impensable a Catalunya... O no? Perquè és el que sembla que hagi de succeir si hem de fer cas als qui, a dia d’avui, asseguren amb gran rotunditat que l’1 d’octubre hi haurà urnes i als qui asseguren amb idèntic convenciment tot el contrari, que de cap manera n’hi haurà. I com que Puigdemont i Rajoy no s’han citat a l’OK Corral (ni a la plaça Bolívar), potser haurem de viure l’esperpent de veure si desenfunda més ràpid el poli de blau o el de verd. Aleshores sí, Catalunya seria per fi notícia a tot el món. Perquè, no ens enganyem, fins ara les editorials i entrevistes a grans mitjans internacionals han estat un gota a gota que en realitat només ha servit per insuflar ànims a la parròquia local, però que han tingut el mateix efecte en l’opinió pública mundial que l’interessant article sobre el conflicte irresolt de les illes Chagos que vaig llegir fa uns dies a la Directa.

Seguir leyendo »

El 2 de octubre del señor Esteve

1 de octubre, 8 de la mañana. A una hora de abrir el colegio electoral situado en la escuela Madre Superiora ya hay un grupito de impacientes haciendo cola. La directora de la escuela abre la puerta a una comisión formada por un funcionario voluntario, en representación de la administración electoral, los miembros de las diversas mesas, un observador y una pareja de mossos d'esquadra. Todo a punto. A las 8.30 llama a la puerta un señor que se hace acompañar de una pareja de la guardia civil. Se identifica como un agente judicial con una orden de requiso de todo el material electoral, empezando por las urnas. El representante de la administración se niega, y mientras mira de reojo a la pareja de mossos rasga la orden del agente judicial a la vez que le comunica que ahí no se acata la legalidad española. Uno de los mossos se pone una mano a la cartuchera. Lo mismo hacen los dos guardias civiles.

Seguir leyendo »

Els guardians del Pujolisme

Alguns periodistes han saltat a l’hemeroteca per veure què passava el 14 de desembre del 1995, el cèlebre dia dels missals, efemèride que caldrà incorporar a les festes de guardar del calendari postpujolià. I el que passava –oficialment– és que Jordi Pujol afrontava el seu primer debat d’investidura sense majoria absoluta, després d’haver-la perdut en les eleccions del mes anterior, però doblant encara en nombre d’escons al segon partit més votat. Associar aquest primer avís de fi de règim (que encara duraria vuit anys més) als dos missals que sor Marta superiora va ordenar que es traspassessin a mossèn Júnior és una elucubració que no ens aporta gairebé res. De fet, la pregunta que ens hauríem de fer no és de què parlava la premsa aquell o aquells dies, sinó qui parlava o qui escrivia aquell o aquells dies, i qui es tapava els ulls, la boca i el nas davant de missals, comissions i martingales vàries perpetrades en nom de la pàtria.

El que ens hauríem de preguntar, doncs, és qui van ser aquells que ocupant càrrecs de molta responsabilitat en el sistema de comunicació català van negligir en la funció de fiscalitzar el poder i informar la ciutadania. Qui va mirar a un altre cantó, no només amb Pujol, sinó amb Millet, amb Alavedra, amb Prenafeta, amb Pascual Estevill, amb Piqué Vidal, amb els Sumarroca, amb Duran Lleida, amb Josep Maria Cullell, amb Antoni Subirà i amb tants altres.

Seguir leyendo »

Los guardianes del Pujolismo

Algunos periodistas han saltado a la hemeroteca para ver qué sucedía el 14 de diciembre de 1995, el célebre día de los misales, efeméride que habrá que incorporar a las fiestas de guardar del calendario postpujoliano. Y lo que pasaba –oficialmente– es que Jordi Pujol afrontaba su primer debate de investidura sin mayoría absoluta, después de haberla perdido en las elecciones del mes anterior, pero doblando todavía en número de escaños al segundo partido más votado. Asociar este primer aviso de fin de régimen (que todavía duraría ocho años más) a los dos misales que sor Marta superiora ordenó que se traspasaran a mosén Júnior es una elucubración que nada nos aporta. De hecho, la pregunta que nos tendríamos que hacer no es de qué hablaba la prensa aquel o aquellos días, sino quiénes hablaban o quiénes escribían aquel o aquellos días, y quiénes se tapaban los ojos, la boca y la nariz ante misales, comisiones y marrullerías varias perpetradas en nombre de la patria.

Lo que nos tendríamos que preguntar, pues, es quiénes fueron aquellos que, ocupando cargos de mucha responsabilidad en el sistema de comunicación catalán, negligieron en la función de fiscalizar al poder e informar a la ciudadanía. Quién miró hacia otro lado, no sólo con Pujol, sino con Millet, con Alavedra, con Prenafeta, con Pascual Estevill, con Piqué Vidal, con los Sumarroca, con Duran Lleida, con Josep Maria Cullell, con Antoni Subirà y con tantos otros.

Seguir leyendo »

Burdeos, con denominación de origen tranviario

Cuando se habla de Burdeos, viniendo de una ciudad como Barcelona, se tiene que empezar por el final. Es decir, por lo que a priori uno diría que es más superfluo y banal, y que seguramente más de una crónica sobre la capital de la Aquitania deliberadamente obvia. Es decir, se tiene que empezar hablando del tranvía.

Burdeos es, ciertamente por méritos propios, la capital mundial del vino, mal que les pueda pesar a otras ciudades aspirantes. Y su desarrollo urbano, en especial a partir del siglo XVIII, lo debe en buena medida al comercio de vino (también al de azúcar y esclavos), en su condición de puerto atlántico situado en el estuario del Garona. Pero lo que primero sorprende al viajero de hoy del Burdeos del siglo XXI es una fabulosa red de tranvías que cosen el centro con la periferia y la periferia con la metrópoli, y que se adentran con insólita tranquilidad por las calles de un casco antiguo donde la presencia de coches se ha conseguido reducir a la mínima expresión.

Seguir leyendo »

Bordeus, amb denominació d’origen tramviari

Quan es parla de Bordeus, venint d’una ciutat com Barcelona, s’ha de començar pel final. És a dir, pel que a priori un diria que és més superflu i banal, i que segurament més d’una crònica sobre la capital de l’Aquitània deliberadament obvia. És a dir, s’ha de començar parlant del tramvia.

Bordeus és, certament per mèrits propis, la capital mundial del vi, mal que li pugui pesar a altres ciutats aspirants. I el seu desenvolupament urbà, en especial a partir del segle XVIII, el deu en gran part al comerç de vi (també al de sucre i esclaus), en la seva condició de port atlàntic situat a l’estuari del Garona. Però el que el viatger d’avui copsa a primera vista al Bordeus del segle XXI és una fabulosa xarxa de tramvies que cusen el centre amb la perifèria i la perifèria amb la metròpoli, i que s’endinsen amb insòlita tranquil·litat pels carrers d’un casc antic on la presència de cotxes s’ha reduït a la mínima expressió.

Seguir leyendo »

El gran camelo convergente

No querría ofender a toda la buena gente convergente, que es mucha y respetable, pero va siendo hora de que empiece a asumir una realidad posiblemente insoportable: el pujolismo ha sido un monumental camelo. Y escribo esto mordiéndome la lengua (o los dedos), porque después de oír a Millet y Montull confesar que hacían de cobradores del frac de CDC y de oír a Alavedra confesar que trincaba comisiones en vez de jugar a la petanca, como le correspondía como venerable jubilado con la vida resuelta que era, lo que me pedían las tripas era escribir que el pujolismo ha sido una estafa colectiva y piramidal. En este último adjetivo entraría la promesa de Ítaca, que no deja de ser una promesa de aumentar el interés a un tipo imposible de pagar pero que permite ganar clientes o como mínimo no perder los que se tienen.

Algún lector me ha acusado de estar escribiendo siempre el mismo artículo, y posiblemente tenga razón. Vuelvo a ello, pues: las evidencias de este camelo empezaron a aparecer en los ochenta, siguieron en los noventa y continuaron en los dos-mil (ciertamente, con la sordina puesta por parte de los “grandes” medios del país). Y así hasta llegar a 2014, cuando la confesión y caída a los infiernos del gran oráculo le otorga verosimilitud y credibilidad. Y hoy, más que nunca, la feliz coincidencia de las instrucciones de los casos 3% y famiglia Pujol-Ferrusola con las vistas orales de los casos Palau y Pretoria proyecta ante nuestro espejo roto una cruda imagen de este país que ya no puede ser ignorada ni por el más crédulo de los feligreses de sor Lucía Caram.

Seguir leyendo »

La gran enganyifa convergent

No voldria ofendre a tota la bona gent convergent, que és molta i respectable, però ja va sent hora que es comenci a assumir una realitat possiblement insuportable: el pujolisme ha estat una monumental enganyifa. I escric això mossegant-me la llengua (o els dits), perquè després de sentir Millet i Montull confessant que feien de cobradors del frac de CDC i de sentir Alavedra confessar que trincava comissions en comptes de jugar a la petanca, com li corresponia com a venerable jubilat amb la vida resolta que era, el que em demanaven els budells és escriure que el pujolisme ha estat una estafa col·lectiva i piramidal. En aquest darrer adjectiu entraria la promesa d’Ítaca, que no deixa de ser un augment dels interessos a un tipus que saps que no pots complir però que et permet guanyar clients o com a mínim no perdre’n.

Algun lector m’ha acusat d’estar escrivint sempre el mateix article, i possiblement tingui raó. Hi torno, doncs: les evidències d’aquesta enganyifa van començar a aparèixer als anys vuitanta, van seguir als noranta i van continuar als dos mil (certament, amb la sordina posada per part dels “grans” mitjans del país). I així fins arribar al 2014, quan la confessió i caiguda als inferns del gran oracle li dóna versemblança i credibilitat. I avui, més que mai, la feliç coincidència de les instruccions dels casos 3% i famiglia Pujol-Ferrusola amb les vistes orals dels casos Palau i Pretòria projecta davant del nostre mirall trencat una crua imatge d’aquest país que ja no pot ser ignorada ni pel més crèdul dels feligresos de mossèn Tronxo.

Seguir leyendo »

Per què els adults amb síndrome de Down no tenen càncer ni pateixen infarts?

Seguir leyendo »

¿Por qué los adultos con síndrome de Down no tienen cáncer ni sufren infartos?

Hace falta un pacto socio-científico entre las personas con síndrome de Down y las autoridades sanitarias. Un pacto que pasa por que la administración dé a las personas con síndrome de Down (y, en general, con discapacidad intelectual) la atención personalizada que merecen, y que a cambio estas personas ayuden a responder a los científicos tres preguntas que podrían reportar un gran beneficio al conjunto de la población: ¿Por qué las personas con trisomía21 tienen tan buena salud cardiovascular?; ¿Por qué la prevalencia de casos de cáncer es prácticamente inexistente?; ¿Y por qué desarrollan el alzheimer antes, pero a la vez tan lentamente?

Este pacto socio-científico es lo que propone el Dr. Fernando Moldenhauer, jefe de la Unidad de Síndrome de Down del Hospital Universitario La Princesa de Madrid, creada en 2005 y la segunda consulta médica de todo el país especializada únicamente en síndrome de Down (la primera fue el Centro Médico Down, impulsado a finales de los ochenta en Barcelona por la Fundación Catalana Síndrome de Down). En la actualidad, la Unidad Down del Hospital La Princesa atiende a más de 1.100 personas con trisomía21 de la comunidad de Madrid (se estima que en toda España hay entre 30.000 y 35.000 personas con síndrome de Down).

Seguir leyendo »