eldiario.es

Síguenos:

Boletines

Boletines

Menú

Víctor Saura

Periodista i professor d'història. He dirigit publicacions com El Triangle i El Vigía, he viscut el tancament de dos diaris (Diari de Barcelona i Iberia-Universal), he treballat per Oxfam-Intermón a Burkina Faso, i fa dotze anys que dóno un curs d'economia a Estudios Hispánicos (UB). També he escrit tres llibres, l'últim "La Catalunya més fosca" (Ed. Base). Ara dóno un cop de mà a la Coordinadora Síndrome de Down de Catalunya, com a responsable de comunicació, i a la Fundació Periodisme Plural, com a responsable de relacions institucionals. La meva única militància és a la Plataforma Ciutadana per una Escola Inclusiva.

  • Reacciones a sus artículos en eldiario.es: 734

Senyoria, no ens empresoni el debat

Il·lustríssima senyoria: En els darrers dies i setmanes estic segur que haurà escoltat o llegit l’opinió d’importants juristes, els quals, amb arguments jurídics fonamentats, han considerat errònia o desproporcionada la seva decisió de dictar la presó incondicional per a vuit exconselleres i exconsellers de la Generalitat. Jo voldria fer el mateix, si bé prefereixo apel·lar a arguments que res tenen a veure amb la interpretació de la llei.

Senyoria, els volem a casa, perquè el 21 de desembre hi ha eleccions al Parlament i tenim dues possibilitats: o ens passem la campanya sentint parlar de vostè i del martirologi d’Estremera o ens la passem revisant col·lectivament les decisions preses a partir de la tornada de vacances.

Seguir leyendo »

Señoría, no nos encarcele el debate

Ilustrísima señoría: En los últimos días y semanas estoy seguro de que habrá escuchado o leído la opinión de importantes juristas que, con argumentos jurídicos fundamentados, han considerado errónea o desproporcionada su decisión de dictar prisión incondicional para ocho ex consejeras y ex consejeros de la Generalitat. Yo querría hacer lo mismo, si bien prefiero apelar a argumentos que nada tienen que ver con la interpretación de la ley.

Señoría, les queremos en casa porque el 21 de diciembre hay elecciones al Parlament de Catalunya y tenemos dos posibilidades: o nos pasamos la campaña oyendo hablar de usted y del martirologio de Estremera, o nos la pasamos revisando colectivamente las decisiones tomadas a partir del retorno de vacaciones.

Seguir leyendo »

Fins els nassos d’uns i altres

Ho diré tan clar i català com sé: n’estic fins els nassos, dels uns i dels altres, i d’aquesta situació estrambòtica en la que ens han ficat els uns i els altres. Sí, ho dic des de la trinxera de l’equidistància, aquesta paraula avui maleïda pels qui fa anys la reivindicaven per situar-se a mig camí entre els socialistes i els convergents.

Estic fins els nassos de l’apropiació indeguda que molts líders i creadors d’opinió independentistes fan del concepte “poble de Catalunya”, i estic fins els nassos de la seva retòrica manipuladora . Deixin de parlar de referèndum, perquè ni els seus mateixos observadors internacionals ho consideren com a tal, i deixin de parlar de mandat de les urnes perquè no n’hi va haver cap. Quan s’arriba a un carreró sense sortida el més lògic és recular i buscar una altra via. L’altra opció és prémer el gas i estampar-se contra la paret. No, gràcies.

Seguir leyendo »

Hasta las narices de unos y otros

Lo diré tan alto y claro como sé: estoy hasta las narices, de los unos y de los otros, y de esta situación estrambótica en la que nos han metido unos y otros. Sí, lo digo desde la trinchera de la equidistancia, esa palabra hoy tan maldita para aquellos que hace años la reivindicaban para situarse a medio camino entre socialistas y convergentes.

Estoy hasta las narices de la apropiación indebida que muchos líderes y creadores de opinión independentistas hacen del concepto “pueblo de Cataluña”, y estoy hasta las narices de su retórica manipuladora. Dejen de hablar de referéndum, porque ni sus mismos observadores internacionales lo consideran como tal, y dejen de hablar de mandato de las urnas porque no hubo ninguno. Frenen la DUI, la DI o como le quieran llamar. Cuando se llega a un callejón sin salida lo más lógico es recular y buscar otra vía. La otra opción es darle al gas y estamparse contra la pared. No, gracias.

Seguir leyendo »

Un éxito envenenado

La jornada del domingo, el repaso de las imágenes, el repaso de las declaraciones, me ha dejado el espíritu y el alma con múltiples emociones y contusiones. Como muchos, he sentido rabia ante la brutalidad policial, a todas luces desmesurada incluso para quienes la veíamos venir tal como se habían planteado las cosas; he sentido vergüenza ajena por la reacción del gobierno y los medios de Madrid; he sentido admiración por la gente que se volcó con ilusión y orgullo en un acto de reafirmación nacional; y he sentido sorpresa y reconocimiento por la habilidad que tuvo un presidente llegado de rebote para lidiar con el toro bravo hispánico. Todos estos sentimientos me han acercado a posiciones donde nunca he militado, a pesar de llevar décadas incapacitado de sentir emociones por patria alguna, y me empujaron el domingo por la tarde a depositar un voto en blanco cuando hacía semanas que tenía tomada la decisión de no participar.

Pero también he sentido miedo y vértigo por las intenciones expresadas por el presidente de la Generalitat y sus consejeros al final de la jornada, y por la mayor parte de valoraciones que escucho desde entonces de los tertulianos habituales.

Seguir leyendo »

Un èxit enverinat

La jornada de diumenge, el repàs de les imatges, el repàs de les declaracions, m’ha deixat l’esperit i l’ànima amb múltiples emocions i contusions. Com molts, he sentit ràbia davant la brutalitat, desmesurada fins i tot pels qui la vèiem venir tal com s’havien plantejat les coses; he sentit vergonya aliena per la reacció del govern i els mitjans de Madrid; he sentit admiració per la ciutadania que es va bolcar amb il·lusió i orgull en un acte de reafirmació nacional; i he sentit sorpresa i reconeixement per l’habilitat que va tenir un president que va arribar de rebot per torejar el toro hispànic. Tots aquests sentiments m’han acostat a posicions on mai he militat, malgrat que fa dècades que estic incapacitat de sentir emoció per cap tipus de pàtria, i em van empènyer diumenge a la tarda a dipositar un vot en blanc quan feia setmanes que tenia presa la decisió de no participar. 

Però també he sentit por i vertigen per les intencions expressades pel president de la Generalitat i els seus consellers al final de la jornada, i per la major part de valoracions que escolto des d’aleshores dels tertulians habituals.   

Seguir leyendo »

Llibertat, amnistia i tercera via

Intenti situar-se a l’escenari post 1 d’octubre. Ja ho ha fet...? No és un exercici fàcil, sobretot perquè abans s’hauria de saber què passarà l’1 d’octubre i això no ho sap ningú. Ni Rajoy ni Puigdemont, ni Jordi Évole ni Jordi Sánchez, ni encara menys un servidor. O sigui que només podem tenir sensacions, batecs, estats d’ànim, i en aquest ventall n’hi pot haver tants com gèneres musicals separen el mambo de la marxa militar. Als dos extrems se situarien els ultraeufòrics d’un costat convençuts que el dia 3 el Parlament declararà la independència de Catalunya i els ultraeufòrics de l’altra convençuts que abans del dia 3 Puigdemont, Forcadell i companyia seran dins d’un furgó camí d’Alcalá-Meco.

Com que som en la fase de les sensacions –i de les emocions a flor de pell–, és inútil cap intent d’anàlisi racional. Ara mateix només podem fer travesses, que com se sap es poden inspirar en desideràtums o en càlculs de probabilitats. I si ens agafem al segon mètode, el que diu aquest càlcul és que 1) Catalunya no declararà la independència el 3 d’octubre perquè el que haurà passat dos dies abans en cap cas haurà estat un referèndum ja que l’Estat haurà posat tots els mitjans al seu abast (que són molts) per impedir-ho; i 2) la maquinària judicial engegada per l’Estat contra els impulsors de la legislació rupturista amb la legalitat espanyola seguirà fent el seu camí igual com han anat fent via les causes obertes arran del 9-N. Així, si fa no fa, estarem el 3 d’octubre.

Seguir leyendo »

Libertad, amnistía y tercera vía

Intente situarse en el escenario post 1 de octubre. ¿Ya lo ha hecho? No es un ejercicio fácil, sobre todo porque antes tendría que saberse qué sucederá el 1 de octubre y eso no lo sabe nadie. Ni Rajoy ni Puigdemont, ni Jordi Évole ni Jordi Sánchez ni aún menos un servidor. O sea que sólo podemos tener sensaciones, estados de ánimo y en este contexto caben tantas corazonadas como géneros musicales separan al mambo de la marcha militar. En los dos polos se situarían los ultraeufóricos convencidos de que el día 3 el Parlament declarará la independencia de Cataluña y los ultraeufóricos convencidos de que antes del día 3 Puigdemont, Forcadell y compañía se hallarán dentro de un furgón camino de Alcalá-Meco.

Como estamos en la fase de las sensaciones –y de las emociones a flor de piel– todo intento de análisis racional parece inútil. Ahora mismo sólo podemos hacer quinielas, que cómo se sabe se pueden inspirar en desiderátums, cuando se hacen con las tripas, o en cálculos de probabilidades, cuando se hacen con la cabeza. Si nos ceñimos al segundo método, lo que dice este cálculo es que 1) Cataluña no declarará la independencia el 3 de octubre porque lo que habrá pasado dos días antes en ningún caso habrá sido un referéndum puesto que el Estado habrá puesto todos los medios a su alcance (que son muchos) para impedirlo; y 2) la maquinaria judicial puesta en marcha por el Estado contra los impulsores de la legislación rupturista con la legalidad española seguirá adelante igual como han ido avanzando las causas abiertas a raíz del 9-N. Así, poco más o menos, estaremos el 3 de octubre.

Seguir leyendo »

Muere Josep Manuel Novoa, el azote de Pujol y de la banca

Ha muerto Josep Manuel Novoa Novoa, periodista autodidacta y antiacadémico, autor de varios libros que a finales de los noventa y comienzos de los 2000 destriparon primero los fundamentos de la Cataluña pujolista y más adelante las miserias del sistema financiero español. Novoa (Barcelona, 1949) murió de un ataque al corazón el pasado 17 de agosto en Vilanova i la Geltrú, donde residía desde finales de los años ochenta. Ha muerto joven, con sólo 68 años, pero llevaba más de una década a sabiendas de que vivía de propina, con un sistema circulatorio tan obturado que el fatal desenlace podía darse en cualquier momento. Sin embargo, esa espada de Damocles con la convivió durante años nunca le impidió mantener su terca lucha contra el sistema hasta el último suspiro.

Novoa era un ácrata con corbata y americana que llevó una vida digna de novela negra escandinava. Pero no siempre había sido así. De jovencito entró a trabajar de meritorio en El Correo Catalán, en la parte comercial y de producción. Allí creció y se formó, asumiendo cada vez más responsabilidades, hasta que fue nombrado gerente.

Seguir leyendo »

Mor Josep Manuel Novoa, l’assot de Pujol i de la banca

Ha mort Josep Manuel Novoa Novoa, periodista autodidacta i antiacadèmic, autor de diversos llibres que a finals dels noranta i començaments dels 2000 van esbudellar primer els fonaments de la Catalunya pujolista i més endavant les misèries del sistema financer espanyol. Novoa (Barcelona, 1949) va morir d’un atac de cor el passat 17 d’agost a Vilanova i la Geltrú, on residia des de finals dels anys vuitanta.

Ha mort jove, amb només 68 anys, però portava més d’una dècada sabent que vivia de propina, amb un sistema circulatori tan obturat que el fatal desenllaç podia donar-se en qualsevol moment. Vivia amb una permanent espasa de Dàmocles que finalment ha caigut, però això no li va impedir mantenir la seva tossuda lluita contra el sistema fins a l’últim sospir.

Seguir leyendo »