eldiario.es

Focos

Xavier Febrés

  • Reacciones a sus artículos en eldiario.es: 283

En deute amb Pasqual Maragall i amb nosaltres mateixos

El 25 de juliol vinent s’escau el 25 aniversari de la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992, l’esdeveniment que va contribuir més clarament al tomb social iniciat en aquest país amb el postfranquisme. La demostració de la capacitat de la capital catalana per organitzar de manera moderna i eficient una cita mundial d’aquelles dimensions no només es va traduir en la posada al dia de les infraestructures urbanístiques. Va significar sobretot una injecció d’autoconfiança, de fe demostrada en les pròpies forces, d’admiració local i internacional, de visió de futur.

Els Jocs Olímpics del 1992 són un dels millors records col·lectius de les últimes dècades en aquest país. Mereixerien per tant que el 25 aniversari fos commemorat d’una manera que es trobés a l’altura del que van suposar. És possible que no sigui així per pura gasiveria institucional, per " l'avara povertà di Catalogna" que el Dant ja denunciava a la Divina Comèdia fa set segles.

Seguir leyendo »

En deuda con Pasqual Maragall y con nosotros mismos

El próximo 25 de julio se cumple el 25 aniversario de la inauguración de los Juegos Olímpicos de Barcelona 1992, el acontecimiento que contribuyó más claramente al vuelco social iniciado en este país con el posfranquismo. La demostración de la capacidad de la capital catalana para organizar de forma moderna y eficiente una cita mundial de aquellas dimensiones no solo se tradujo en la puesta al día de las infraestructuras urbanísticas. Significó sobre todo una inyección de autoconfianza, de fe demostrada en las propias fuerzas, de admiración local e internacional, de visión de futuro.

Los Juegos Olímpicos de 1992 son uno de los mejores recuerdos colectivos de las últimas décadas en este país. Merecerían por lo tanto que el 25 aniversario fuese conmemorado de una manera que estuviese a la altura de todo lo que supusieron. Es posible que no sea así por pura estrechez institucional, por " l'avara povertà di Catalogna" que Dante ya denunciaba en la Divina Comedia siete siglos atrás.

Seguir leyendo »

¿La guerra de Siria? ¿Qué guerra de Siria?

Cada día los medios de comunicación nos hablan de la actual guerra de Siria. El problema es que hablan de ella sin explicarla. La gente acaba por desinteresarse de un conflicto que no entiende, hasta parecerle lejano, endémico, casi rutinario. El martirizado Próximo Oriente mediterráneo no nos resulta nada próximo, a pesar de formar parte de la misma cuenca que nosotros, a menos de 5.000 km de distancia.

La pasada semana el presidente Donald Trump ordenó lanzar 56 misiles Tomahawk, desde dos destructores norteamericanos con base en Rota (Cádiz) que surcaban el Golfo Pérsico, contra la base aérea siria de Shayrat, de la que partieron los aviones que atacaron con bombas químicas la población civil de una localidad en manos de los rebeldes, igual como anteriormente el gobierno sirio bombardeó la localidad de Guta con las mismas bombas de gas sarín o la ciudad de Alepo con bombas de cloro. Los misiles, por su lado, eran del mismo modelo que Estados Unidos usó en 1991 contra el vecino Irak, en 2011 contra Libia o en 2016 contra el Yemen, sin ningún otro resultado que prolongar la guerra en los países árabes de la zona.

Seguir leyendo »

La guerra de Síria? Quina guerra de Síria?

Cada dia els mitjans de comunicació ens parlen de l’actual guerra de Síria. El problema és que en parlen sense explicar-la. La gent acaba per desinteressar-se d’un conflicte que no entén, fins a semblar-li allunyat, endèmic, quasi rutinari. El martiritzat Pròxim Orient mediterrani no ens resulta gens pròxim, malgrat formar part de la mateixa conca que nosaltres, a menys de 5.000 km de distància.

La setmana passada el president Trump va ordenar llançar 56 míssils Tomahawk, des de dos destructors nord-americans amb base a Rota (Cadis) que solcaven el Golf Pèrsic, contra la base aèria siriana de Xayrat, de la qual havien partit els avions que van atacar amb bombes químiques la població civil d’una localitat en mans dels rebels, igual com anteriorment el govern sirià ja havia bombardejat la localitat de Guta amb les mateixes bombes de gas sarin o la ciutat d’Alep amb bombes de clor. Els míssils, pel seu cantó, eren del mateix model que els Estats Units van utilitzar el 1991 contra el veí Iraq, el 2011 a Líbia o el 2016 al Iemen, sense cap altre resultat que allargar la guerra als països àrabs de la zona.

Seguir leyendo »

Els peatges de les autopistes no s'acabaran mai, si seguim així

Una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Madrid acaba d'obligar l'Estat a indemnitzar amb 1.494 milions d'euros la companyia d'autopistes Abertis. La resolució judicial destapa, una vegada, més el mecanisme pervers pel qual les grans empreses privades concessionàries de serveis públics no assumeixen el risc inherent a qualsevol negoci i obliguen per contracte previ l'administració a indemnitzar-les en cas de no assolir les expectatives previstes de rendiment de les seves inversions. Si aquestes expectatives augmenten, negoci rodó per al concessionari. Si disminueixen, els seus interessos es veuen igualment coberts per l'erari públic.

La sentència ha revelat l'existència d'un informe del Consell d'Estat que l'any 2006 alertava el ministeri de Foment sobre l'aparició d'una arriscada clàusula de compensació al conveni amb la concessionària d'autopistes per a l'ampliació de l'AP-7 amb tres vials en cada sentit entre Salou i la Jonquera, el tram més transitat de tot Espanya. El Consell d'Estat era de l'opinió que aquella clàusula implicava la "desaparició del risc" per al concessionari i s'apartava del "principi rector" que regula les concessions d'autopistes des del 1972.

Seguir leyendo »

Los peajes de las autopistas no se acabarán nunca, de seguir así

Una sentencia del Tribunal Superior de Justicia de Madrid acaba de obligar al Estado a indemnizar con 1.494 millones de euros a la compañía de autopistas Abertis. La resolución judicial destapa una vez más el mecanismo perverso por el que las grandes empresas privadas concesionarias de servicios públicos no asumen el riesgo inherente a cualquier negocio y obligan por contrato previo a la administración a indemnizarlas en caso de no alcanzar las expectativas previstas de rendimiento de sus inversiones. Si estas expectativas aumentan, negocio redondo para el concesionario. Si disminuyen, sus intereses se ven igualmente cubiertos por el erario público.

La sentencia ha revelado la existencia de un informe del Consejo de Estado que en 2006 alertó al ministerio de Fomento sobre la inclusión de una arriesgada cláusula de compensación en el convenio con la concesionaria de autopistas para la ampliación con tres carriles en cada sentido de la AP-7 entre Salou y La Jonquera, el tramo más transitado de toda España. El Consejo de Estado fue de la opinión que aquella cláusula implicaba la “desaparición del riesgo” para el concesionario y se apartaba del “principio rector” que regula las concesiones de autopistas desde 1972.

Seguir leyendo »

Passadís d’enllaç de Passeig de Gràcia, escarni del transport públic

El passadís més llarg, antipàtic, incòmode, llòbrec i discutible del metro de Barcelona restarà intacte després de les obres en curs fins al mes de setembre a l’estació de metro Passeig de Gràcia. Unes obres dotades amb un pressupost de 2,6 milions d’euros de l’empresa pública Transports Municipals de Barcelona. Serviran per rehabilitar el vestíbul més acostat a la Casa Batlló –visitada pels turistes–, restaurar les rajoles de ceràmica originals de l’estació oberta el 1924, construir un nou centre de control, canviar els torns d’entrada i posar al dia la instal·lació elèctrica. Però no intervindrà ni modificarà gens el polèmic passadís.

L’enllaç més llarg, desavinent, monòton i trist de tota la xarxa, de 256 metres, va ser instaurat el 1973, no pas per connectar de manera funcional amb les noves línies, sinó per preservar els interessos del gran pàrquing subterrani privat de quatre plantes, construït en concessió de terreny públic. La llargada d’aquest passadís s’hauria reduït a menys de la meitat en cas d’haver adoptat una línia recta més lògica, en comptes de rodejar la part del subsòl ocupada pel pàrquing des del 1967, com va fer en perjudici dels usuaris molt més nombrosos del transport públic.

Seguir leyendo »

Pasillo de enlace de Passeig de Gràcia, escarnio del transporte público

El pasillo más largo, antipático, incómodo, lúgubre y discutible del metro de Barcelona permanecerá intacto tras las obras en curso hasta el mes de setiembre en la estación de metro Passeig de Gràcia. Unas obras dotadas con un presupuesto de 2,6 millones de euros por la empresa pública Transports Municipals de Barcelona. Servirán para rehabilitar el vestíbulo más cercano a la Casa Batlló visitada por los turistas, restaurar las baldosas de cerámica originales de la estación abierta en 1924, construir un nuevo centro de control, cambiar los tornos de entrada y poner al día la instalación eléctrica, sin intervenir para nada en el polémico pasillo.

El enlace más largo, desangelado, monótono y triste de toda la red, de 256 metros, fue instaurado en 1973 no para conectar de manera funcional con las nuevas líneas, sino para preservar los intereses del gran parking subterráneo privado de cuatro plantas, construido en concesión de terreno público. La longitud del pasillo se habría reducido a menos de la mitad si hubiera adoptado una línea recta más lógica, en vez de rodear la parte del subsuelo ocupada por el parking desde 1967, como hizo en perjuicio de los usuarios mucho más numerosos del transporte público.

Seguir leyendo »

Tots els altres Millet que encara potinegen

Els judicis per corrupció acostumen a convertir-se en una llista d'acusats, còmplices, beneficiaris, amics i familiars que coincideixen a al·legar que la culpa era de l'altre, que ells només seguien instruccions o que ignoraven el caràcter delictiu de l'activitat jutjada. En algunes ocasions els acusats eren tinguts fins aquest moment per persones respectabilíssimes. Fèlix Millet utilitzava el prestigi social atribuït al seu cognom i a la institució musical que presidia per gestionar-la com un cortijo dels d'abans. No ha pogut evitar convertir-se en el focus evident de l'afer, però seria excessiu pensar que s'ho va fer tot solet o atribuir-ho a una qüestió de tarannà personal pocavergonya.

Molts prestigis socials com el seu es donen encara avui per descomptats, fins al dia que els veiem asseguts materialment al banc dels acusats. Aleshores s'admet l'evidència d'unes irregularitats, d'uns delictes que fins aquell moment semblava impossible atribuir a persones considerades tan honorables.

Seguir leyendo »

Todos los demás Millet que siguen manoseando

Los juicios por corrupción suelen convertirse en una lista de acusados, cómplices, beneficiarios, amigos y familiares que coinciden en alegar que la culpa la tenía el otro, que ellos solamente seguían instrucciones o que ignoraban el carácter delictivo de la actividad juzgada. En algunas ocasiones los imputados eran tenidos hasta aquel momento por personas respetabilísimas. Fèlix Millet utilizaba el prestigio social atribuido a su apellido y a la institución musical que presidía para gestionar-la como un cortijo de los de antes. No ha podido evitar convertirse en el foco evidente del asunto, aunque sería excesivo pensar que lo hizo solito o atribuirlo a una cuestión de talante personal sinvergüenza.

Muchos prestigios sociales como el suyo se dan todavía hoy por descontados, hasta el día que los vemos sentados materialmente en el banquillo de los acusados. Entonces se admite la evidencia de unas irregularidades, unos delitos que hasta aquel momento parecía imposible atribuir a personas consideradas tan honorables.

Seguir leyendo »