eldiario.es

Síguenos:

Boletines

Boletines

Menú

Xavier Febrés

  • Reacciones a sus artículos en eldiario.es: 290

La Guerra de los Seis Días, cruel aniversario sin velas

Esta semana se cumple el cincuentenario de la Guerra de los Seis Días entre Israel y los países árabes vecinos. La victoria israelí significó la ocupación por la fuerza de nuevas tierras palestinas en Cisjordania, Gaza y Jerusalén Este, después de las que ya ocupó en el momento de la fundación de Israel en 1948. La ONU ha reclamado en infinitas resoluciones la creación de dos estados en aquel territorio. Los palestinos, incluso el movimiento radical Hamás, lo acepta. Los israelís, no.

Seguir leyendo »

La Guerra dels Sis Dies, cruel aniversari sense espelmes

Aquesta setmana s’escau el cinquantenari de la Guerra dels Sis Dies entre Israel i els països àrabs veïns. La victòria israeliana va significar l’ocupació per la força de noves terres palestines a Cisjordània, Gaza i Jerusalem Est, després de les que ja havien ocupat al moment de la fundació d’Israel el 1948. L’ONU ha reclamat en infinites resolucions la creació de dos estats en aquell territori. Els palestins, fins i tot el moviment radical Hamàs, ho accepta. Els israelians, no.

Dels 8,7 milions d’habitants d’Israel, el 77% de la població jueva jove es reconeix actualment de dretes i només un 40% es declara laic. L’actual govern és el més dretà de la història d’Israel i no se sostindria sense la participació de partits religiosos ultraortodoxos que propugnen –i apliquen-- el supremacisme del “poble elegit”. El 1947 l’exèrcit colonial britànic es va retirar unilateralment de Palestina i l’Assemblea General de l’ONU va recomanar formar dos estats, amb la ciutat de Jerusalem sota control internacional. La Resolució 181 cedia prop del 55% del territori palestí als 600.000 residents jueus d’aleshores, enfront de la majoria demogràfica d'1,2 milions d’àrabs.

Seguir leyendo »

Es parla molt poc de què està passant a Grècia

L’escassa atenció mediàtica a l’ofec econòmic que la Unió Europea i els organismes financers internacionals imposen a Grècia és una peça més del pla de càstig contra un petit país del sud que va gosar desviar-se del recte camí del liberalisme. El silenci habitual sobre el patiment infligit a la població grega per l’operació de rescat financer en curs s’ha convertit en una penalitat afegida.

La duresa del pla d’austeritat de la cancellera Merkel imposat al conjunt de països de la Unió Europea, de la qual Grècia forma part des del 1981, cinc anys abans que Espanya, no ha cedit ni un mil·límetre des del començament de la seva aplicació el 2010. El seu pla de gestió de la crisi grega del deute no ha mitigat els efectes desastrosos sobre les condicions de vida de la població. La brutalitat dels sacrificis encaixats pels grecs no ha servit de res, més que per obtenir una nova tongada del rescat financer i allargar l’agonia.

Seguir leyendo »

Se habla muy poco de lo que está pasando en Grecia

La escasa atención mediática al ahogo económico que la Unión Europea y los organismos financieros internacionales imponen a Grecia es una pieza más del plan de castigo contra un pequeño país del sur que osó desviarse del recto camino del liberalismo. El silencio habitual sobre el sufrimiento infligido a la población griega por la operación de rescate financiero en curso se ha convertido en una penalidad añadida.

La dureza del plan de austeridad de la canciller Angela Merkel impuesto al conjunto de países de la Unión Europea, de la que Grecia forma parte desde 1981, cinco años antes que España, no ha cedido ni un milímetro desde el comienzo de su aplicación en 2010. Su plan de gestión de la crisis griega de la deuda no ha mitigado los efectos desastrosos sobre las condiciones de vida de la población. La brutalidad de los sacrificios encajados por los griegos no ha servido de nada, más que para obtener un nuevo tramo del rescate financiero y alargar la agonía.

Seguir leyendo »

França pot ser pitjor que Trump i el Brèxit

Quasi tothom dóna per fet que a la segona volta de les eleccions presidencials franceses de diumenge vinent el financer Macron guanyarà la neofeixista Le Pen, igual com donaven per fet que Hillary Clinton s’imposaria a Donald Trump i el seny al referèndum anglès del Brèxit. Cada dia que passa es disparen noves alarmes sobre les possibilitats de Marine Le Pen, si la unió sagrada del “front republicà”, tots contra ella, deixa d’actuar per cansament i l’abstenció arriba al 30%. Per cansament i per alguns motius més. La globalització no ha provocat només la crisi econòmica de les retallades, l’atur i la corrupció. Ha avariat la confiança en la versió del sistema democràtic que ha regit els últims temps. El centre-dreta patrimonial s’ha vist desacreditat amb insistència, els socialistes s’han volatilitzat per mèrits propis.

El jove Emmanuel Macron és un producte improvisat de l’alta costura financera, la seva gestió com a ministre d’Economia del 2014 al 2016 va ser un fracàs. No ha estat mai elegit a les urnes per a cap dels seus càrrecs, no queda clar ni el seu programa ni qui finança la seva candidatura.

Seguir leyendo »

Francia puede ser peor que Trump y el Brexit

Casi todos dan por hecho que en la segunda vuelta de las elecciones presidenciales francesas del próximo domingo el financiero Macron ganará a la neofascista Le Pen, igual que daban por hecho que Hillary Clinton se impondría a Donald Trump y la sensatez prevalecería en el referéndum inglés del Brexit. Cada día que pasa se disparan nuevas alarmas sobre las posibilidades de Marine Le Pen, si la unión sagrada del “frente republicano”, todos contra ella, deja de actuar por cansancio y la abstención alcanza al 30%. Por cansancio y algunos motivos más. La globalización no ha provocado solamente la crisis económica de los recortes, el paro y la corrupción. Ha averiado la confianza en la versión del sistema democrático que ha regido los últimos tiempos. El centro-derecha patrimonial se ha visto desacreditado con insistencia, los socialistas se han volatilizado por méritos propios.

El joven Emmanuel Macron es un producto improvisado de la alta costura financiera, su gestión como ministro de Economía de 2014 a 2016 fue un fracaso. Nunca ha sido elegido en las urnas para ninguno de sus cargos, no queda claro ni su programa ni quién financia su candidatura.

Seguir leyendo »

En deute amb Pasqual Maragall i amb nosaltres mateixos

El 25 de juliol vinent s’escau el 25 aniversari de la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992, l’esdeveniment que va contribuir més clarament al tomb social iniciat en aquest país amb el postfranquisme. La demostració de la capacitat de la capital catalana per organitzar de manera moderna i eficient una cita mundial d’aquelles dimensions no només es va traduir en la posada al dia de les infraestructures urbanístiques. Va significar sobretot una injecció d’autoconfiança, de fe demostrada en les pròpies forces, d’admiració local i internacional, de visió de futur.

Els Jocs Olímpics del 1992 són un dels millors records col·lectius de les últimes dècades en aquest país. Mereixerien per tant que el 25 aniversari fos commemorat d’una manera que es trobés a l’altura del que van suposar. És possible que no sigui així per pura gasiveria institucional, per " l'avara povertà di Catalogna" que el Dant ja denunciava a la Divina Comèdia fa set segles.

Seguir leyendo »

En deuda con Pasqual Maragall y con nosotros mismos

El próximo 25 de julio se cumple el 25 aniversario de la inauguración de los Juegos Olímpicos de Barcelona 1992, el acontecimiento que contribuyó más claramente al vuelco social iniciado en este país con el posfranquismo. La demostración de la capacidad de la capital catalana para organizar de forma moderna y eficiente una cita mundial de aquellas dimensiones no solo se tradujo en la puesta al día de las infraestructuras urbanísticas. Significó sobre todo una inyección de autoconfianza, de fe demostrada en las propias fuerzas, de admiración local e internacional, de visión de futuro.

Los Juegos Olímpicos de 1992 son uno de los mejores recuerdos colectivos de las últimas décadas en este país. Merecerían por lo tanto que el 25 aniversario fuese conmemorado de una manera que estuviese a la altura de todo lo que supusieron. Es posible que no sea así por pura estrechez institucional, por " l'avara povertà di Catalogna" que Dante ya denunciaba en la Divina Comedia siete siglos atrás.

Seguir leyendo »

La guerra de Síria? Quina guerra de Síria?

Cada dia els mitjans de comunicació ens parlen de l’actual guerra de Síria. El problema és que en parlen sense explicar-la. La gent acaba per desinteressar-se d’un conflicte que no entén, fins a semblar-li allunyat, endèmic, quasi rutinari. El martiritzat Pròxim Orient mediterrani no ens resulta gens pròxim, malgrat formar part de la mateixa conca que nosaltres, a menys de 5.000 km de distància.

La setmana passada el president Trump va ordenar llançar 56 míssils Tomahawk, des de dos destructors nord-americans amb base a Rota (Cadis) que solcaven el Golf Pèrsic, contra la base aèria siriana de Xayrat, de la qual havien partit els avions que van atacar amb bombes químiques la població civil d’una localitat en mans dels rebels, igual com anteriorment el govern sirià ja havia bombardejat la localitat de Guta amb les mateixes bombes de gas sarin o la ciutat d’Alep amb bombes de clor. Els míssils, pel seu cantó, eren del mateix model que els Estats Units van utilitzar el 1991 contra el veí Iraq, el 2011 a Líbia o el 2016 al Iemen, sense cap altre resultat que allargar la guerra als països àrabs de la zona.

Seguir leyendo »

¿La guerra de Siria? ¿Qué guerra de Siria?

Cada día los medios de comunicación nos hablan de la actual guerra de Siria. El problema es que hablan de ella sin explicarla. La gente acaba por desinteresarse de un conflicto que no entiende, hasta parecerle lejano, endémico, casi rutinario. El martirizado Próximo Oriente mediterráneo no nos resulta nada próximo, a pesar de formar parte de la misma cuenca que nosotros, a menos de 5.000 km de distancia.

La pasada semana el presidente Donald Trump ordenó lanzar 56 misiles Tomahawk, desde dos destructores norteamericanos con base en Rota (Cádiz) que surcaban el Golfo Pérsico, contra la base aérea siria de Shayrat, de la que partieron los aviones que atacaron con bombas químicas la población civil de una localidad en manos de los rebeldes, igual como anteriormente el gobierno sirio bombardeó la localidad de Guta con las mismas bombas de gas sarín o la ciudad de Alepo con bombas de cloro. Los misiles, por su lado, eran del mismo modelo que Estados Unidos usó en 1991 contra el vecino Irak, en 2011 contra Libia o en 2016 contra el Yemen, sin ningún otro resultado que prolongar la guerra en los países árabes de la zona.

Seguir leyendo »